*  Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL

Creació de públics. Un concepte que fa anys que m’aterra. Potser per una adolescència plena de pel·lícules de la Hammer on malvats doctors construïen éssers del no-res. I de lectures de clàssics amb éssers inanimats que cobraven vida.

Ja fa anys vaig escriure El gòlem o la creació de públics sobre el concepte creació de públics com si fos un gòlem a qui posem un paper a la boca perquè compleixi els nostres desitjos. En aquest cas, assistir a l’activitat cultural que organitzem sense ni preguntar-li ni pensar en què vol o què l’interessa. I perquè ho hauríem de fer? Un gòlem és un pobre monstre de fang sense cervell ni voluntat.

Però resulta que els públics de la cultura (públics en plural perquè són diversos, diferents) no són masses de fang descerebrades. Són persones, individualitats, amb una vida, uns interessos, uns gustos, un temps… I no se’ls pot posar un paper perquè facin el que volem. O els atraiem, o els seduïm, o els interessem, o no hi ha res a fer. Quan es parla de com augmentar les audiències, les solucions acaben sent les de sempre. La primera (complexa, que donaria de si tot un altre post) és l’educació. Està molt bé, però amb això pujarà el nombre de consumidors culturals en un parell de generacions. I de seguida arriba el fer packs amb aparcaments, restaurants, millorar la web, fer una app, informar via xarxes socials…

A la darrera Conferencia en Márketing de las Artes, que organitza cada octubre a Madrid Asimétrica, Ben Cameron va fer una afirmació demolidora. Referint-se als equipaments culturals, deia que la gent sap on són (on som), quin horari fem, on aparcar, on sopar després, com tenir descomptes, quina és la programació… Simplement, decideix no anar-hi. I ja està. Així de senzill. Quan fem la programació del nostre espai cultural, o de la nostra editorial, o de la entitat cultural que sigui, pensem en a qui ens adrecem? Quin és el nostre objectiu? Pensem en com implicar aquest públic a qui volem arribar? El situem en el centre? I això no vol dir fer programació comercial. Vol dir pensar en les persones i obrir el focus de nosaltres mateixos.

Avui dia, el més valuós que tenim és el temps. I sobretot, el temps de descans, de relax, de desconnexió. I què podem fer perquè la gent vulgui compartir una part d’aquest temps valuosíssim amb nosaltres, ocupar-lo amb el que els oferim? Fem-nos aquesta pregunta des del respecte i no des del paternalisme, l’afany pedagògic o redemptor. Fem sentir la gent que formen part de la creació i la cultura. Que són una baula fonamental, imprescindible en l’ecosistema cultural i no només com a gòlems que, sense voluntat ni cervell, executen, compren, caminen, seuen a les platees. Miren. Assenteixen. Aplaudeixen. I la resta… silenci.

*

Marisol López és Directora de l’Àrea de Cultura Digital. Institut Català de les Empreses Culturals.