Barcelona exerceix, en l’àmbit de la cultura un pol d’atracció per la resta de ciutadans de Catalunya. En el darrer quart del segle XX i pel que fa a l’àmbit escènic era així, només calia mirar a Barcelona, al Festival Internacional de Teatre de Sitges (fins a la seva desaparició l’any 2004) i als grans festivals d’estiu de la costa gironina. Només dos/tres punts de mira, dos/tres fars, dos/tres referències. Aquesta era la petitesa escènica d’un país, i això que a tot Catalunya es feia i es fa molt teatre; “fer teatre”, vet aquí!

Així doncs, pels de Lleida, per exemple, Barcelona era (i és) entesa com un arbre ferm i potent amb moltes branques, d’esplendoroses fulles i magnífics fruits, com L’arbre de la ciència de Ramon Llull, una ciutat que sempre ha estat amatent a totes les disciplines artístiques i que en format temporada regular i estable o en format festival/esdeveniment singular i extraordinari esdevé punt de referència i trobada obligatòria.

El segle XXI ha generat, pel que fa a la creació i exhibició cultural i artística efectes rizomàtics a tot el país que desplacen constantment el centre encara que sigui de forma puntual i extraordinària.

El rizoma és aquesta arrel cultural i artística que té un creixement horitzontal, en oposició doncs a L’arbre de la ciència d’en Llull. Aquesta potent idea del pensament contemporani desenvolupada per Gilles Deleuze i Fèlix Guattari a Mille plateaux ex-plica molt bé com i perquè qualsevol racó de país pot esdevenir centre sempre que hi arribi i que es pugui estendre aquest efecte rizomàtic en format d’esdeveniment singular, de festival d’arts en viu.

És per això que s’han consolidat esdeveniments escènics que s’han convertit en centre i que han posat altres fars a Catalunya. Els resultats rizomàtics són imprevisibles i no responen a cap lògica, només cal observar com de forma constant neixen petits/grans esdeveniments que converteixen un petit nucli en un gran centre.

Estructures com la Plataforma Arts de Carrer on s’hi apleguen festivals petits i grans, del nord i del sud dibuixa un país sense un centre fix o millor encara, amb centres mòbils. Aquesta mobilitat ha esdevingut cabdal per dibuixar el mapa dels festivals (d’arts en viu) estratègics de Catalunya.

Amb tot, però, ens convindria mantenir aquest efecte rizoma, actiu i ben viu tot l’any i a tot arreu, és a dir que l’esdeveniment singular i excepcional pogués generar més xarxa, més efectes durant la resta de l’any. Ara el moment és clau, hem de saber decidir si volem que aquests rizomes facin petits arbres de fulla caduca i llarga hibernació o si pel contrari, volem dotar aquests rizomes de continguts creatius durant tot l’any, convertint així aquests centres mòbils en pols de creació i producció artísti-ca. Aquesta darrera opció l’haurem d’acompanyar forçosament de majors suports a l’estructura de difusió i exhibició artística, dotant, a les estructures que en formin part de més capacitats de producció, i tanmateix reforçant també la formació i la recerca artística.

Així doncs la perifèria no serà geogràfica ni artística perquè la hibridació rizomàtica i la seva multiplicitat haurà desenvolupat un nou sistema en l’àmbit de la creació, l’exhibició i el desenvolupament de pràctiques artístiques al país.

*

Margarida Troguet és comissària escènica, i actual vicepresidenta del CoNCA.