*  Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL

(Llegeix la primera part de l’article)

Dins del cicle ‘El nostre temps. Debat de Barcelona’, Marina Garcés va realitzar, el 29 de febrer, la impactant conferència ‘Inacabar el món’, al vestíbul del CCCB, ple a vessar. Feia temps que no veia tantes persones de totes les edats i procedències en una sessió al CCCB. Vaig entrar al vestíbul al costat de Salvador Cardús, que havia obert el cicle, i de Vicenç Villatoro, director del centre, que estaven impressionats de la gentada que hi havia.

A la conferència, extensa i intensa, Marina Garcés va portar un pas més enllà les tesis del seu darrer llibre ‘Filosofía inacabada’ (2015). El títol de la conferència relliga dos dels conceptes cabdals dels seus dos darrers llibres: el món i l’inacabat. No hi ha dubte de la coherència del seu pensament. La seva obra, després d’haver publicat ‘En las prisiones de lo posible’ (2002), ‘Un mundo común’ (2012) i ‘Filosofía inacabada’, és una de les més renovadores i importants de la filosofia catalana i espanyola actuals.

Però lluny de la filosofia acadèmica i autocomplaent, Marina Garcés defensa el risc. Proposa un pensament que transforma la vida i que porta la filosofia al carrer, a les places, que s’exposa, i que qüestiona les nostres formes de vida i els problemes comuns del nostre temps.

La conferència partia de les conclusions del darrer capítol, ‘The End’, de ‘Filosofía inacabada’: “assumir com a compromís l’inacabament del món”. La condició postmoderna ha donat pas al que Garcés anomena la condició pòstuma, de la catàstrofe del planeta. Acceptem el relat de la destrucció perquè estem morts, perquè la nostra mort històrica es va produir el segle XX. Un segle que, malgrat tot, és un segle inacabat que cal repensar. Les obres de Heidegger, que s’apropia de la mort, i de Deleuze, que aposta contra la mort pel desig, exemplifiquen els dos pols del debat filosòfic sobre la mort del segle passat.

Marina Garcés acabava amb una declaració de confiança crítica i poètica en la paraula, en la possibilitat de trobar una paraula vertadera. Invocava l’obra de Svetlana Aleksiévitx, especialment el seu llibre ‘Veus de Txernòbil’, per reflexionar sobre la catàstrofe, i la d’Ingeborg Bachmann, per vindicar la paraula poètica crítica i vertadera. “Filosofia i poesia són la combinació necessària de la insubmissió radical al sentit únic del món i d’una ampliació dels contorns de l’ànima humana,” afirma Garcés a l’article ‘Trobem, encara, les paraules’, publicat al diari ARA a propòsit de la conferència.

La ciutat inacabada ha de trobar les veus, les paraules vertaderes, que puguin tornar la vida digna a tots aquells que han estat empobrits, humiliats, marginats, expulsats, desnonats, de la ciutat dels prodigis. La ciutat oberta, complexa, inacabada és la que no es redueix a vendre eslògans com el de la millor botiga del món o la capital mundial del mòbil, mentre la pobresa s’amaga darrere de la porta. La ciutat inacabada és, també, la ciutat de la cultura, de l’educació, de la paraula crítica, de la paraula filosòfica, de la paraula poètica.

*

Manuel Guerrero Brullet és escriptor i assagista.