Posteriorment a l’arribada de la modernitat la principal preocupació de l’artista ha estat deixar de reflectir mitologies personals per dedicar-se de forma prioritària a detectar assumptes, rellegir situacions, reflectir aspectes que se’ns oculten, analitzar mecanismes implícits en les construccions del dia a dia (de les comunitats i dels individus, de les polítiques i del propi llenguatge artístic), a convertir en definitiva el territori de l’art en lloc per eliminar prejudicis, també dins de l’art, i per parlar de les circumstàncies en que vivim immersos. Per aconseguir traslladar aquesta actitud d’observació implicada a la societat, un dels seus principals objectius ha estat la voluntat de “generar experiència” en l’altre, a través d’una clara voluntat d’emancipar l’espectador de la seva passivitat i deixar el significat de les obres prou obert per donar entrada a la seva participació activa (alguns en diuen accionisme còmplice, consonància, o interpel·lació, definicions que em semblen més pertinents que la més estandarditzada d’interacció) fins convertir-lo en un autèntic “lector” interessat de les propostes, metàfores, reflexions que l’art fa respecte al funcionament del món. Es pot dir que se l’ha fet partícip d’un autèntic estat de pronunciament sobre tot allò que passa al nostre voltant. *

L’artista és, per naturalesa, un intel·lectual obstinat que indaga en els fràgils fonaments del món. L’art, en la seva vocació actual de transcriure de forma compartida les problemàtiques que ens afecten, és un potencial transformador d’individus i contextos. Ho sabem des de dins del fet artístic, com se sap des de dins de la poesia, des de dins del teatre, des de dins de la música,… L’art mereix ser inclòs d’una forma més contundent dins la consideració de gran Cultura. Aquesta s’ha tornat una paraula altisonant, de vegades massa buida de contingut per a molts dels qui se l’apropien. Hauria de tornar a enfilar la creença en el bon substrat de la creativitat.

Crec que a Barcelona encara son varis els fronts a enfortir per sortir del raquitisme i vèncer la llosa de “subalternitat” i desconfiança envers l’entorn artístic, que pesa des de fa massa dècades a la ciutat.
Es troba a faltar un programa consistent de revisions d’’artistes propis (elaborades amb temps i generositat d’anàlisis, sense parcialitzacions del seu treball) per ajudar a la societat a entendre el gruix de les seves aportacions, així com als propis artistes a conèixer-se millor. He pogut detectar com actua d’estímul per a la seva pràctica posterior, quan ho he propiciat. Aquesta mena d’actuacions impliquen no perdre la memòria o, més aviat, treballar sobre ella. Crec que és crucial informar les noves generacions de creadors ajudant-los a familiaritzar-se amb els seus precedents i entrar en profunditat en els seus discursos. Ens estem referint a mostrar sense vergonya qui som, qui hem estat i on s’ha pogut arribar en els diferents vessants de l’art contemporani, per deixar a la vista les opcions obertes i els fils connectors.

Per altra banda ens preguntem a què es deu una persistent fixació, en forma de segmentació i distància, en el tractament generacional dels artistes en mans de les institucions, on les generacions intermèdies estan o semblen estar desaparegudes. En el panorama expositiu en general de Barcelona, entre la franja dels molt generalitzats ajuts a les joves generacions i la franja on es rescaten artistes que sovint han entrat en la setantena (si és que hi arriben i en tenen la sort), hi ha un salt en el buit i una discontinuïtat que és notòria i quasi abismal en l’atenció als altres, que durant unes tres dècades passen a la mera supervivència. Barcelona tensa massa la corda entre aquestes dues edats extrapolades de les pràctiques artístiques. En aquest fenomen segurament hi te molt a veure, de fons, el fet que encara no haguem estat capaços de construir un relat propi que rastregi i clarifiqui bé, en amplitud i en profunditat, les evolucions del nostre panorama artístic des de la segona meitat del segle XX. Amb una altra conseqüència que encara també està poc resolta a nivell patrimonial.

La inhibició respecte a la voluntat de generar un gruix d’adquisicions d’obres artístiques, acurat i que ressegueixi els fils de l’art generat al nostre territori, cosa que sembla una mica contradictòria després d’haver finançat tanta producció artística en les primeres etapes dels artistes, que caldria acompanyar d’un autèntic interès per seguir les trajectòries i conformar conjunts representatius d’obra de les seves diferents etapes.
La franja emergent ocupa a la majoria d’espais institucionals que, des d’una responsabilitat més que compartida diríem compactada, propicien convocatòries d’ajuts a la creació. Aquesta dependència de les convocatòries públiques per poder executar treballs artístics d’envergadura, en el mode en què estan plantejades amb una forçada estratègia que s’obliga a emprar a molts artistes per explicar un treball encara no realitzat, a partir d’un projecte definit textualment i amb suficients garanties a priori per a un Jurat expert que haurà de determinar si és o no adient, crec que més aviat està generant que el dossier explicatiu del projecte acabi per ser un “mur” i un reduccionisme auto-explicatiu enfront els Jurats i no un aliat eficaç. Em pregunto com es pot jutjar el que encara està per fer. Es quelcom que en el llarg exercici de la docència en els tallers de la facultat de Belles Arts de Barcelona i en les visites a tallers individuals dels artistes, he après que té poc sentit. El meu coneixement d’aquest processos em confirma que l’obra fent-se acaba per definir i millorar el projecte del que ha nascut. Potser s’estigui perdent de vista que molts artistes son més aviat processuals i que els projectes i les idees (o millor ideacions) formen part evident de l’acte creatiu, però han de disposar de prou marge per anar-les reconduint fins a la seva materialització final. Les convocatòries haurien de ser més flexibles per no perjudicar les evolucions del propi treball artístic, potser en forma de “propostes obertes” avalades pel treball anterior de l’artista, que és el veritable sustentador dels conceptes a desenvolupar en la voluntat de fer un nou treball artístic.

Després del llarg desert artístic del període franquista que encara no ha estat superat (em refereixo als hàbits socials de Barcelona poc tendents a interessar-se per conèixer i experimentar més a fons l’art) , crec que cal tenir cura del què convé fer per arribar de millor manera al públic barceloní. Ens cal també atènyer una majoria d’edat en la manera d’esponjar l’emmarcament generacional i territorial de l’art. Hauríem d’avançar en generar millors contextualitzacions de l’art fet aquí en exposicions pensades dins d’aquests tres marcs naturals: inter-generacionals, interdisciplinaris i internacionals d’ampli abast, que al meu entendre permeten articular afinitats en expressions i intencions artístiques. És crucial estudiar camins artístics compartits en escenaris de sintonies conceptuals, que aportin autèntics i reveladors marcs transversals de transformacions en el pensament artístic.

Tot això al que ens estem referint probablement requereix de saber fer ús d’una altra concepció de la Cultura, que es fonamenta en l’auto-estima i en la confiança en els valors propis amb vocació d’universalitat. Ens preguntem perquè en lloc d’un exagerat “acomplir” amb els diferents sectors de la cultura, propiciant Festivals de consum ràpid en cap de setmana (moltes vegades prou interessants però inabastables per al públic, inclús per a l’iniciat en el sector), no es consoliden marcs d’aglutinació d’activitats amb matriu pròpia, elaborats acuradament amb temps i donats a gaudir a la societat inclús durant mesos, propiciant tries d’obres i elaboracions de propostes específiques acompanyades de finançaments apropiats. Amb fòrmules més pausades, treballades amb recursos i sobre la confiança en el seu efecte a llarg termini, no com a distracció momentània o com a imatge mediàtica fugaç, potser aconseguiríem conscienciar els públics de dues coses que no hauríem d’oblidar: la importància de l’art com a subratllador crític i la importància per a l’esperit de gaudir lentament de la creació artística, amb temps per assimilar-la, reflexionar-hi i retornar-hi si cal.

Es tractaria de repensar com afavorir una més efectiva experimentació de l’art, de la que parlàvem abans, en el potencial lector que es troba en els més variats segments socials, vetllant per afavorir una culturització que impregni la nostra societat. Tenim encara pendent assolir una major creença política en els beneficis de l’art, que hauria d’anar acompanyada d’una major penetració social si hi hagués una autèntica confiança en la capacitat de significar-nos com a generadors de continguts de patrons culturals d’interès, que vol dir dues coses: prestar una atenció més gran i més de fons tant a les produccions/accions artístiques com a les ideacions pròpies de contextos, ambdós aspectes però necessàriament recolzats en un relat constructiu i diversificat. Gaudir per tant d’una eficaç tasca impulsora de reptes ambiciosos que poguessin arribar a aglutinar observadors foranis, com és propi de tota actuació de qualitat. En definitiva, treballar des d’una perspectiva doble, consolidadora i alhora amplificada. El primer respecte, és cert, passa per una relectura de les diferents capes generacionals, que hauria d’anar vinculada a l’auto-reconeixement de les potencialitats dels propis agents culturals, sense malfiança o rivalitat des de la política (certa estretor local que no s’acaba de superar). Un respecte que de vegades no el sabem projectar o demanar des del sector de forma prou coordinada, amb una veu única, entre tots els qui en formem part.

Estem ja ben entrat el segle XXI i s’han fet molts assajos des que, a meitat dels anys noranta, va canviar radicalment la situació en crear, de forma tardana i fastuosa, equipaments ara poc sostenibles que han donat lloc a desenes de museus, centres i sales d’art contemporani als nostres municipis. Però encara queda l’assignatura pendent de guanyar graus en fer arribar l’art com a forma de pensament desenvolupat i altament necessari, a una societat atenta i esgotada dels missatges que cauen a diari com un allau i es converteixen -ara i en tot moment- en vels que eclipsen i no deixen veure altres “emissors” saludables, dels que no es pot prescindir. Les manifestacions artístiques són i han estat sempre necessàries com a contrapès.

Comptar amb l’art com a forma política de pronunciament humanístic, voldria dir convertir-lo en autèntic aliat per a formar una ciutadania crítica.

*

Teresa Blanch Malet és historiadora de l’art, crítica, comissària, i professora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona

* Nota: algunes definicions del paràgraf han estat rescatades de textos d’artistes del nostre entorn, de diferents edats i pràctiques artístiques.