‘Et je t’adorerai comme un noyé la mer’
Renée Vivien
Acaba de publicar-se la primera biografia de Maria-Mercè Marçal (Lluïsa Julià, Una vida, 2017), així com una edició de la seva poesia completa (Llengua abolida, 2017). Sembla un moment adient per reivindicar la seva única novel·la: La passió segons Renée Vivien (1994), per desgràcia descatalogada i menys coneguda. Nascuda Pauline Mary Tarn (Londres, 1877 – Paris, 1909), aquesta poeta anglesa va escollir Renée Vivien com a nom de ploma, França com a país d’adopció i el francès com a llengua literària. La Marçal va esmerçar deu anys (1984-1994) en la recreació de la curta però intensa vida de Pauline/Renée, tot combinant la rigorosa recerca històrica amb el lirisme de la ficció poètica. El doble sentit de la paraula ‘passió’ revela les coordenades temàtiques de la novel·la. Com afirma la pròpia Marçal a Bruixa de dol (1979): ‘L’escala fosca | del desig | no té barana’.
A l’introit de La passió…, la guionista Sara T., alter ego de l’autora, té la visió d’una processó d’éssers marginals de tota mena: nans, capgrossos, cecs, eunucs, hermafrodites… En paraules de Rosa Cabré, es tracta de personatges ‘estranys des de la mirada d’una tradició cultural que ha exclòs els qui són o elegeixen ésser diferents’ (‘La passió segons Renée Vivien i el miratge-miracle del mirall’, 2004). Si la dona escriptora és una raresa al cànon literari català fins al segle XX, encara ho és més la dona escriptora lesbiana, de la qual és difícil trobar-ne precedents abans de la Marçal. Renée Vivien va fascinar-la per ser ‘la primera autora després de Safo que ha cantat de forma inequívoca i oberta l’amor per una altra dona’ (‘Nota de l’autora’ a La passió…).
Safo de Lesbos representa l’origen de la identitat i la literatura lèsbiques a Occident. A la seva poesia predomina l’homoerotisme juntament amb el patiment causat per la gelosia i les separacions. L’èmfasi en flors (violetes), festes, vestits i perfums denota també un cert gust pel luxe. Renée Vivien es veia a si mateixa com una reencarnació de la poeta grega, fins al punt d’utilitzar el pseudònim de ‘Safo-1900’. El Paris de la Belle Époque fou un escenari propici per a la seva nostàlgia d’absolut. Per les planes de La passió… desfilen, com en un vitrall proustià, un seguit de personatges històricament documentats – Natalie Barney (àlies l’Amazona, una femme fatale americana), Hélène van Zuylen (aristòcrata de la família Rothschild), Kérimé Turkhan Pacha (muller d’un diplomàtic turc), entre d’altres – que comparteixen amb Renée Vivien tant la seva vocació literària com els embadaliments i desencisos de la passió amorosa. Aquestes dones intercanvien cartes i poemes, escriuen diaris i quaderns, i s’escarrassen a reconstruir una genealogia literària lèsbica ‘certament existent, però subterrània i afectada de forma especial per la invisibilitat i el silenci’ (‘Nota de l’autora’).
Atès que l’obra de Safo (de la qual se n’ha perdut gran part) es conserva en escassos i destrossats bocins, es tracta d’una tradició fragmentària des del seu inici. Lesbos esdevé l’esbós, per citar el joc de paraules de Lluïsa Julià que dóna títol a aquest article (‘Utopia i exili en la poesia de Maria-Mercè Marçal’, 2000). Per tant, a la novel·la li escau la presentació com a ‘estranya miscel·lània de relats diversament teixits’. Marçal utilitzarà també substantius com ‘trencaclosques’ i ‘collage’ per descriure-la. La fragmentarietat deliberada que caracteritza La passió… és un reflex de la realitat fragmentària de la tradició sàfica (Natasha Tanna, ‘Sapphic Literary Genealogy in Maria-Mercè Marçal’s La passió segons Renée Vivien (1994)’, article inèdit). A més, cadascun dels personatges esmentats té múltiples sobrenoms que es fan servir segons el context, tret que accentua les seves identitats polièdriques. L’estratègia dota el llibre de complexitat i realisme perquè tota recerca es construeix mitjançant l’acumulació de dades parcials, sovint contradictòries. L’autora ens convida a destriar els caps per lligar. No és tasca fàcil, però La passió… recompensa l’esforç amb escreix.
Acabo de gaudir per primer cop de la novel·la, una de les millors que conec en les nostres lletres, i em pregunto perquè no se’m va parlar mai de Marçal a l’escola. Al meu cercle català ningú no ha llegit La passió… Jo l’he descoberta a les VI Jornades Marçalianes organitzades a Barcelona i Cambridge (novembre de 2016). Des de la publicació del Western Canon de Harold Bloom (1994), que va tenir ressò a Catalunya, creiem amb ingenuïtat que els cànons literaris són neutres i només obeeixen criteris de mèrit estètic. La realitat és un xic distinta. Si bé els pals de paller d’una literatura (Ausiàs March, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Carles Riba, per anomenar quatre grans citats a Llengua abolida) tenen una qualitat indiscutible, i cal seguir llegint-los, no és menys innegable que certes inèrcies tendeixen a arraconar obres igualment valuoses, en especial les escrites per dones. La passió… n’és un bon exemple. Una de les principals preocupacions de la Marçal va ser ‘donar veu a l’experiència vital de la dona des del femení mateix […] amb la intenció d’anar eixamplant l’espai cultural històricament negat’ (Lluïsa Julià, ‘Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien’, 2004). No es tracta pas d’establir quotes de gènere o orientació sexual als plans d’estudis, però sí de ser conscients que la visió del món de l’home heterosexual és limitada, encara que tingui el geni de Josep Pla. I no parlem si afegim variants de raça i religió. La nostra realitat es cada cop més diversa i també ho seran els nostres clàssics. Per això els cànons evolucionen: al català ja fa temps que va entrar-hi la Marçal poeta. Ara és l’hora de la Marçal novel·lista.
*
Luis Castellví Laukamp s’ha doctorat en poesia barroca hispànica a la Universitat de Cambridge (2017), després de cursar-hi un màster en literatura i cultura europees (2013). També és llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona (2008).
