El Museu de Valls, ciutat nativa de Jaume Mercadé, ha volgut commemorar el cinquantè aniversari del traspàs de l’artista retent-li el merescut homenatge. A tal fi i sobreposant-se amb treball i intel·ligència a la modèstia de recursos, ha reeixit a reunir 75 obres de paisatge, motiu en què el pintor vallenc ha excel·lit al llarg de la seva vida. Es tracta d’una exposició magnífica, predestinada tanmateix a travessar de puntetes el panorama artístic català primaveral si no fem quelcom per evitar-ho.

Els dos amplis pisos del museu s’han utilitzat per una primera estructuració de la mostra: el pis superior reuneix els paisatges del Bosc de Valls, què, com és ben sabut, no és pròpiament un bosc, sinó els contraforts descendents i ondulants de la vessant sud de la Serra de Miramar puntejats pels cultius tradicionals de l’Alt Camp, vinya, olivera, ametllers, garrofers, figueres.. amb algunes zones boscoses de pins i alzines. En el pis inferior del museu s’hi exposen les obres de la resta de llocs pintats per Mercadé, des del litoral al Priorat, des de Barcelona a Montblanc i des de Santes Creus a Poblet.

Jaume Mercadé. Els llocs pintats és el títol d’aquesta exposició que dobla el nombre d’obres exposades i triplica l’interès de la ja molt estimable mostra que no fa gaires mesos ens oferí la Fundació Vila Casas a la seva seu del Carrer Ausiàs March de Barcelona. Els responsables del museu vallenc han combinat amb encert llocs i èpoques fent una selecció d’obres de qualitat provinents de col·leccions públiques i privades, algunes de les quals mai havien estat exposades a la vista del públic.

Aquest representatiu conjunt permet de distingir les quatre èpoques que caracteritzen la línia principal de l’evolució de l’artista un cop superats els balbuceigs inicials, també representats per un parell d’obres d’impressionisme atmosfèric. Aviat, però, pels volts de l’any vint, pinta amb una paleta elegant, lleugerament freda, de blancs, roses i verds, els paratges fabrils dels torrents perifèrics (Suburbis de Valls, 1922; Torrent de Farigola, 1923), amb una perfecció geomètrica i una profunditat que insinuen atmosferes de ressonàncies metafísiques, característiques d’aquesta primera època.

La segona època, sembla estendre’s de mitjans dels vint fins l’iniciï de la guerra civil. Les formes es corben i les pinzellades les omplen de color amb predominança de terres i verds cada cop però més variades i matisades. Cal distingir encara la diferència de tractament que dóna al paisatge segons s’hi endinsi (Les alzines, 1928, Bosc de pins, 1932) o en guardi una llarga perspectiva (La rasa de la font de ferro, 1927; Turons del Bosc de Valls, 1935) És impossible davant aitals paisatges, concretament els del Camp de Tarragona, no recordar la lliçó de Cézanne, servida per la mà del Sunyer de La Pastoral i de les obres del seu primer retorn sitgetà amb les correspondències compartides per tots dos artistes catalans entre les formes del paisatge i les del cos de la dona. Tanmateix, les evocacions possibles, similituds i influències que admeten les obres d’aquesta etapa són múltiples, des del naïf fins al modernisme tropicalista brasiler.

Tot això que s’insinua en aquesta etapa es fa més palès els anys quaranta, dècada que compren la tercera època del pintor, que ens sembla la més crítica. Tot i ésser un fenomen general dels artistes de la seva generació, sorpresos per la guerra en el punt àlgid de la seva creació i que pateixen una davallada ambiental i moral a la postguerra, en el cas de Jaume Mercadé la “crisi” té una dimensió experimental, agosarada, on tempteja amb la llibertat del color a la manera fauve i amb les formes més esquemàtiques (Avellaners, 1948) en una línia que a cops ens recorda la de Tarsila do Amaral ( Pau Brasil, 1924..1928). De manera que, lluny d’ensorrar-se, el pintor, protegit per la seva activitat de brillant i ben succeït orfebre, converteix aquesta etapa en una preparació del gran salt endavant que dóna des del bell inici dels anys cinquanta i que caracteritza tota la seva quarta i darrera època. Aleshores la pintura esdevé matèrica, imponent, com els troncs dels seus garrofers i figueres, que no dubte en “podar” a les seves teles per remarcar la potència dels troncs i els seus nusos. Mercadé mira cada cop més de prop els seus motius pictòrics i aquesta proximitat l’acosta a l’abstracció, tot accentuant les estructures, i en reforça l’expressió. En plenitud dels seus mitjans artístics, amb una inaudita llibertat i amb volguda i matisada sintonia amb les tendències artístiques del moment i, alhora, sense renunciar a la lleialtat a una trajectòria personalíssima i a la comunió amb el seu paisatge, Mercadé reïx a fer d’aquesta època la “marca de la casa” (Cases i marges, 1957; Turons del Bosc de Valls,1961), tot rematant la seva obra de gran paisatgista, sens dubte un dels més grans que ha donat la pintura catalana.

L’Alt Camp, tan bellament esculpit pels rius Gaià i Francolí té el privilegi d’haver estat recreat artísticament per aquest exemple extraordinari de pintor modern. Els seus quadres, tan diferents del natural, en són alhora la seva expressió inconfusible i màxima. En això consisteix la manifestació del seu amor a la terra i la seva memorable lliçó d’art. Per tots aquests motius, no dubto en qualificar Jaume Mercadé. Els llocs pintats d’esdeveniment nacional. Com els responsables del MNAC, als qui correspondria acollir-lo i ampliar-lo, segueixen sense entendre prou bé la importància dels artistes catalans que, com Mercadé, es van formar en contacte amb la modernitat parisenca de començaments de segle XX i no saben ni volen donar-los la projecció cultural que ells i la ciutadania actual es mereixen, cal recomanar una visita al Museu de Valls abans del 25 de juny, tot lloant els mèrits del que han fet possible una exposició de la qual els qui hi vagin a veure-la certament en gaudiran. I, de passada, podran contemplar del natural, amb mirada potser renovada per la visita, la bellesa dels llocs pintats.