A LA RECERCA DEL RECORD PERDUT

 

Llucià Homs

Bona nit a tothom.

Quan comencem aquests diàlegs, ens agrada explicar que el conte de Hänsel i Gretel que els germans Grimm recopil·len a finals del segle XVIII, primers del segle XIX, ens explica que els nens abandonats al bosc pels seus pares perquè no els poden mantenir, van deixar petites pistes. Primer engrunes de pa, després pedres, per tal de poder tornar a casa.

Aquesta simpàtica -però torbadora- història explica, en certa manera, el que fem cada dia a la publicació de Hänsel* i Gretel*. Donem llum a una ressenya, un text, una opinió, una imatge, que en forma de pistes mentals ens permeten endinsar-nos en el bosc sense perdre’ns.

Si bé cap d’aquestes pistes ens donen una solució definitiva, sí que són referents per saber per on caminar i per on avançar. Al mateix temps, però, busquem una reflexió pausada, profunda, que són en definitiva petites parades en el bosc que pensen sobre els grans debats de la nostra societat. Escoltant el remor del vent i el cantar dels ocells, gràcies a la calma i al diàleg íntim, ens permeten trobar noves forces per seguir transitant en el camí de la vida.

En una societat cada vegada menys inclinada a la curiositat, també fruit de la sobreinformació, la famosa dita “la curiositat va matar al gat” s’ha tornat buida, indesxifrable. Nosaltres diem que la curiositat va salvar al gat, i aquest és el nom del cicle, que gràcies a la Fundació La Caixa, ens permet endinsar-nos conjuntament al bosc de Hänsel i Gretel.

Els que heu vingut altres vegades a aquest tipus de trobada, haureu observat que aquest any hem incorporat una obra d’art. Una obra que ens serveix de motiu per alimentar el debat i que suggereix idees que ens condueixen cap a la conversa. Des d’aquí, el que volem, és incentivar la curiositat com a desig d’emoció, com a necessitat de recuperar el coneixement i la sorpresa, com a camí per descobrir i descobrir-nos que, al nostre entendre, hem anat perdent.

En un moment de falses certeses cal parar-se a mirar, a explorar el que no coneixem encara, i quina millor manera de despertar la curiositat que a través del diàleg. Per aquest motiu, convido a l’escenari a la Marta Barceló i al Rafael Nadal.

*

Benvinguts al bosc de Hänsel* i Gretel* per anar a la recerca del record perdut.

Quatre notes biogràfiques.

La Marta Barceló és professora, filla de Caldes de Malavella de tota la vida, i a ningú se li escaparà que és una de les filles de El fill de l’italià, novel·la que ens ocupa avui en què Narcís Barceló és el protagonista de la novel·la.

Rafael Nadal, nascut a Girona l’any 1954 com el sisè de dotze germans, és periodista i escriptor de la nissaga dels Nadal gironins, Quan érem feliços, de Quan en dèiem xampany i de La maledicció dels Palmisiano, entre d’altres. Amb la seva obra ha guanyat diversos premis, com el Ramon Llull o el Josep Pla.

La seva trajectòria, però, va començar durant el anys ’70 com a corresponsal a París pel Catalunya Exprés i posteriorment va passar a Periódico de Catalunya, a El País i al Diari de Barcelona. Des de l’any 1990 fins al 2010 va estar a El Periódico on va acabar sent director, un període en què el diari va guanyar diversos premis.

Actualment escriu a La Vanguardia, col·labora habitualment a RAC 1 i a Televesió de Catalunya on, de ben segur, l’haureu vist.

 

Avui hem escollit aquesta obra d’Equipo Crónica, que es titula El embalaje, una obra de 1969 que ens serveix d’excusa per encetar el títol A la recerca del record perdut. Equipo Crónica és un col·lectiu que té les seves arrels a València i pretenia que el seu art, d’una forta crítica social política, arribés al màxim de públic possible. Té una part significativa del seu treball orientada a la relectura, en alguns casos irònica, dels grans pintors de la tradició espanyola. Aquesta reinterpretació és, alhora, una dessacralització de la història de l’art i de les obres mestres com també una paròdia de les circumstàncies que configuren la memòria visual col·lectiva. Parla de la guerra i dels seus horrors. Parla del Guernica per interpretar-lo a través de les formes del Pop Art. Aquest dramatisme i violència del quadre de Picasso es fusionen amb l’humor del pop i del còmic, intentant demostrar així una forta oposició al règim i a la política de repressió que aquest mantenia.

Rafael, Marta, les vostres professions porten intrínseques algunes característiques que són indissociables de la condició humana. D’una banda la necessitat d’explicar històries i la transferència del coneixement. Si ens remuntem a allò més ancestral de l’home, veiem que sempre hem tingut la necessitat de narrar, com la mateixa cova d’Altamira demostra. Tant la mestra com el periodista transmeten generacionalment el coneixement per seguir adaptant-nos al medi.

Marta, els poemes èpics passaven de manera oral fins que algú els transcriu. Les narracions han caracteritzat la condició humana. Què suposa aquesta responsabilitat social que teniu els mestres?

 

MB: Bé, crec que és importantíssim, a la societat en què estem, la nostra labor. Nosaltres ens encarreguem de transmetre el saber -tot i que jo tracto infants en etapa d’infantil- lligat als valors.

Particularment, a mi una de les facetes que més m’agrada és explicar contes. És un moment en què em sento molt bé, els nens i nenes estan molt receptius i a través dels contes els hi pots explicar qualsevol cosa que els tens allà, et miren, t’observen. A més, en aquella edat, tu ets el centre de tot el seu món, llavors els contes i, sobretot, els contes amb valors, són molt importants.

LLH: Rafael, què és aquesta necessitat que tenim en la nostra condició humana de narrar, d’explicar històries, que portem dins?

RN: Bé, estic d’acord en que ho portem dins, però tinc la impressió que no sempre s’ha pogut expressar de la mateixa manera. Tinc la sensació que les societats; les civilitzacions en general, primer han de cobrir les necessitats més bàsiques. L’home necessita menjar, abrigar-se, aixoplugar-se i necessita tirar endavant les cries en el sentit més animal. És només quan tot això està cobert que l’home comença a entrar a la civilització i en ella la necessitat d’explicar-se i expressar-se i, per tant, de fer cultura i art. Això lliga amb algunes sorpreses que m’he trobat en l’etapa d’escriptor. Mentre escrivia Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany, sempre em va sorprendre que les generacions anteriors a la meva coneixien poquíssim les seves generacions anteriors.

A casa meu, la meva mare era universitària, però li preguntaves sobre la seva mare i el seu pare i es remuntaven als avis amb dificultat. Encara ara, després de tot el que he publicat sobre la família, discutim a casa perquè tot just hem descobert que l’avi del meu pare, el meu besavi, va morir l’any ’38, a la guerra, quan el seu fill i el seu net -el meu avi i el meu pare- vivien a Perpinyà; mai ens havien explicat un fet tan important com no haver pogut anar a l’enterrament.

Ara, com que tinc germans amb vocació d’historiadors i s’hi han posat a sobre, van sortint coses. Resulta que les cartes que el meu avi va rebre a Perpinyà, de condol, no només contenen condol pel meu avi sinó també per la seva germana; vol dir que en van morir dos, que no van ser condicions normals. Potser un accident, potser una circumstància encara més anòmala. Com pot ser que tot això escapi la memòria?

Jo crec que la gent, i en el cas del llibre que ens ocupa, si parléssim amb en Narcís, ell ens ho explicaria molt clarament. La gent té unes necessitats immediates on solen sortir-se’n per a donar un futur diferent als que venen després i, encara que tu els puguis retreure “com és que no us heu preocupat de saber coses del passat”, ells ens dirien que s’havien d’ocupar de menjar  i de donar-vos de menjar a nosaltres.

Crec que aquesta condició és inexcusable abans de començar el que ens reuneix avui aquí.

LLH: La ficció, fins i tot la que està basada en fets reals com és el cas d’aquesta novel·la, genera una gran mentida, en la mesura que l’embolcallem per parlar de la veritat, del que portem a dins.

És l’escriptor un gran mentider?

RN: No. Jo crec que és el revés, que l’escriptor ha d’estar molt aferrat a la veritat, el que passa que moltes vegades aquesta s’explica molt millor a través de la ficció. A partir de El fill de l’italià he intentat explicar que jo no faig llibres d’història. Quan escric intento explicar el que hi ha al fons de les històries, no només la superfície, perquè si volgués fer això faria una foto. Jo intento pintar un quadre; treballar la llum, les emocions, a través de la ficció, per tal de reforçar la veritat.

LLH: El fill de l’italià és una viatge a la recerca de la pròpia identitat a través de la història d’un amor prohibit en plena Guerra Civil. És un misteri que s’allarga fins la postguerra i fins als dies actuals. En el teu llibre es parla molt de la guerra, dels bàndols; és necessari tornar a tocar el tema de la guerra en el nostre país?

 

RN: Estic tenint una molt bona rebuda. Em sembla ridícul que a aquestes altures no puguem parlar clar de les coses. És dramàtic que ara estiguin per obrir tantes foses comuns i enterrar amb dignitat a tanta gent, per restituir honor a tanta gent.

L’altre dia érem a Caldes, on han inaugurat una ruta històrica que està molt bé, i parlàvem que al cementiri de Caldes hi ha enterrats 51 soldats republicans que van morir al Vichy Català, on Companys va obrir un hospital el ’37 al que li deien l’hospital de sang. A Caldes mateix van morir 7 persones conseqüència de la violència de la rereguarda republicana de soldats descontrolats. No m’agrada posar les coses al mateix sac perquè m’agrada atendre les coses amb les seves circumstàncies. No m’agradaria que Caldes posés una placa fent homenatge a totes les víctimes de la guerra; m’agradaria que Caldes fes un homenatge a aquests 51 soldats més la infermera, en total a les 52 víctimes republicanes, que es contactés als familiars, que s’identifiquessin els cossos, etc. Alhora m’agradaria que es memoressin les 7 persones que van morir sense judici, injustament, a vegades per casualitat -va morir un propietari del balneari víctima d’un paseíllo– i en canvi un altre va reivindicar que tenia uns parents francesos i que tenia la doble nacionalitat, i els comiters van tenir por de crear un conflicte diplomàtic i es va salvar la vida. És molt injusta la vida en aquest sentit.

Des de la comoditat d’estar aquí parlant, trobo una vergonya que no puguem fer aquests homenatges.

He parlat molt d’això en llibres anteriors i alguna vegada m’he emportat alguna sorpresa. Una vegada, una noia de Palafrugell em va venir a veure.

Jo havia fet un article a favor de que no tiressin a terra un monument que hi ha al Cullell en memòria de 51 persones que van ser afusellades in memoriam del Líster l’últim dia de la Guerra. Jo defensava que es posés un vinil explicant les circumstàncies històriques perquè la gent pugui venir a veure i conèixer el que va passar. Anaven a retirar una placa dedicada a un bon home republicà, catalanista, que tenia el defecte de ser missaire i per això el van afusellar els comiters. Gràcies a l’article no van retirar la placa i la seva néta va venir a veure’m a un acte i em va abraçar dient-me: “la gent no entén que jo no vull l’homenatge dels altres, jo vull l’homenatge del meus, les disculpes dels meus. Jo sóc votant d’iniciativa per Catalunya, el meu avi també seria votant d’iniciativa per Catalunya; el que no entenc és per què els meus no poden fer un homenatge al meu avi que va morir injustament”.

LLH: Està clar. A tot això, el que ens indiques és que ets un autèntic caçador d’històries. T’agraden les històries en minúscules, les que ajuden a entendre millor la gran història.

Com les pesques aquestes històries?

RN: A cada poble, a cada casa. Vaig tenir la sort d’anar a un club de lectura a Caldes de Malavella i, quan acabàvem l’acte, es va aixecar el jutge de pau del poble i em va dir: “escolta’m, t’agradaria conèixer la història de mil mariners que es van refugiar aquí a Caldes l’any 1944?” Jo lògicament vaig dir que sí, em va presentar el Narcís i va començar la història.

Estic segur que a Caldes, a cada casa, es pot trobar una vida de novel·la, perquè venim d’una època molt convulsa, d’una pre-guerra molt complexa, una guerra molt cruel, i una postguerra que fa mal perquè, sense cap necessitat, es va aplicar la màxima crueltat als perdedors.

LLH: Com la vas viure tu, la postguerra?

 

RN: Jo vaig viure una postguerra privilegiada, ja tardana. Vinc d’una família acomodada -a entendre acomodada: teníem una estufa de serradura pels 12 germans, els pares i els avis; he dormit durant molts anys en una cama turca, capiculat amb el meu germà, amb el peu del Manel al nas tota la vida- però he tingut sempre el plat a taula quan hi havia gent que no en tenia, sempre he tingut estudis, he estat intern de Cullell, que era una molt bona escola, on nosaltres teníem un capellà per cada matèria, un especialista en geografia espanyola i un especialista en geografia universal. Era un luxe, ara, volia dir estar intern, veure els pares només els caps de setmana 4 o 5 hores, dutxar-te per Nadal i Setmana Santa, fer tots els desplaçaments a l’escola amb els braços plegats a l’esquena, en silenci, ser tancat cada vespre a l’habitació, etc, però ubicats en l’època, era un privilegi.

LLH: Marta, llegint aquesta novel·la, no creus que la canalla hauria de tenir la possibilitat d’aprendre, sobretot en base a la història, no de grans manuals sinó a partir de petites històries ficcionades sobre la realitat? No és molt més pròxim?

MB: I tant que sí. El que passa és que s’ha d’adequar. Perquè hi ha tants interessos que passen per sobre de la història o de les memòries dels nostres avantpassats que s’ha de buscar la manera adequada; és difícil.

LLH: Us volia llegir un fragment per mostrar com ho explica en Rafael.

“Totes aquelles flors li encantaven, però a la Joana la tornaven boja els seus cabells de poeta. Els que plantava al replà de la porta que baixava a la riera en aquelles cinc o sis llaunes gegants d’olives que havia arreplegat de les escombraries dels balnearis. En guardava la grana com un tresor de la capsa de galetes Tries, que amagava tot l’hivern a la cuina, al fons del prestatge que havia improvisat a sota la pica.

“Quan arribava la primavera rescatava la capsa i replantava algunes llavors a les llaunes, amb tanta delicadesa… Com si plantés el jardí d’un palau”.

Rafael, des de la distància, des de la fredor de la gran història, tu parles de les petites històries dels teus personatges. La novel·la té alguns passatges durs però també té alguns elements molt poètics. Aquestes pàgines són les que et permeten els jocs emocionals? Fer el gran dibuix alhora que explicar aquest element més poètic?

 

RN: Sí. A mi no m’agrada gaire la gran història de reis i exèrcits, perquè oblida les persones. La història, si hem d’explicar la grossa, és per entendre les represàlies que va tenir sobre persones amb una vida feta d’un dia a dia molt difícil. És evident, però, que a vegades quan volem explicar la postguerra li posem tanta duresa que la fem en blanc i negre, quan era en color perquè el sol sortia cada dia, els arbres eren verdíssims, els que vivien prop del mar tenien un mar blavíssim. El que passa és que molts la vivien tancats a casa i no podien gaudir del color. Això encara la fa més dura, veure-ho i no poder-ho tenir, no perquè treballis sinó perquè tens algú que et posa el peu damunt del coll i no et deixa.

Sempre he cregut que la història gran s’explica a través d’aquestes històries petites com la d’en Narcís, que és un exemple de l’esforç de la gent per superar-se. Al final el que fa que un país tiri endavant és la suma de tots aquests esforços que fa tota la gent.

 

LLH: La dona va ser un element clau, també, de la societat espanyola en l’època de la postguerra. Com en tantes altres societats, les dones varen aguantar el país treballant incansablement. La Joana és una romàntica; hi ha un punt de romanticisme en la seva història. Per evadir-se d’un entorn extremadament difícil crea una història d’amor preciosa.

Marta, tu com ho recordes? Com veies a l’àvia?

MB: Bé, el record que tinc de la meva àvia és d’una persona molt grisa, trista, seriosa. Comparant-ho amb el referent de la meva àvia materna no tenia res a veure amb l’àvia Montserrat. Era una dona que tampoc – ara ho entenc, però en aquells moments no- ajudava molt a la família ni a la seva unió. Ens al contrari, sempre havia posat entrebancs en algunes coses, que penses que tampoc és normal en una àvia, més aviat ha de vetllar perquè hi hagi harmonia a la família i no el contrari.

Jo, no vull dir que no l’estimés perquè formava part de la família del meu pare, però per a mi era una persona molt trista, abatuda. Sempre ens havia explicat que havia treballat moltíssim, no parlava gaire; aquesta és la imatge que m’havia construït en aquell moment.

Fruit de llegir el llibre, penses “pobre dona. Com va subsistir?”

Portava molta motxilla a sobre i això pesa.

LLH: Hi ha un moment a la novel·la en què expliqueu que parlen tant les paraules com els silencis. En Narcís parla molt poc però quan parla, parla clar. Com és el pare, en aquest sentit?

MB: El meu pare és tal qual queda reflectit a la novel·la. És una persona molt seriosa, que no parla massa; ja parla la meva mare per ell. Però quan diu alguna cosa és que l’ha meditat. Ell escolta molt, observa molt, i realment quan t’ha de donar un consell saps que és encertat. És seriós però sempre hi pots comptar.

Per mi, l’última paraula que compta és el que em recomana el meu pare. És un referent.

LLH: Tinc certa curiositat per saber com us ha canviat la novel·la a casa.

MB: Bé, contextualitzo una mica.

Caldes és un poble petit, d’entre 6 i 7.000 habitants. Els meus pares tenen un negoci familiar, per tant són gent molt vinculada al poble. La meva mare està posada en totes les entitats que hi ha, és a dir, una família de Caldes però coneguda.

De cop i volta, m’arriba la notícia que s’escriuria un llibre sobre el meu pare.

Inicialment no li vaig donar molta importància. Però quan vaig començar a veure que en Rafael venia per casa vaig pensar “ostres, això va de debò”.

La cosa va anar prosperant fins que ens va arribar l’esbós del llibre i en el primer moment em va costar pair-ho. La primera vegada que vaig llegir l’esbós vaig plorar moltíssim.

Tot era la part subjectiva, les emocions, i no ho entenia. I tampoc entenia que el meu pare, amb tota la seva prudència i discreció, volgués escriure un llibre. Tant jo, com la meva mare, com la meva germana ens vam negar a que es publiqués, va ser la reacció més directa.

El meu pare fins i tot es va enfadar.

Vam rectificar unes quantes coses, un dia a casa, i ara considero que és una obra d’art. L’he llegida tres vegades i en cada ocasió he tingut una sensació diferent.

La primera vegada vaig plorar molt. Però l’última la vaig gaudir i m’ha ajudat a entendre moltes coses que no sabia. Per exemple, s’apunta que el meu avi pegava la meva àvia, coses que mai ens van explicar. Va ser tot un rebombori emocional, però molt contents.

RN: Sobre això. Jo he intentat construir una primera part, que és la família catalana, il·lustrada en la família d’en Narcís. Aquesta es fa a través de diferents veus. He intentat que en Narcís tingui una veu pròpia, que és diferent de la veu de la Pilar, de la de les seves filles i de la del seu germà. Això, al començament, tant a la Cristina com a la Marta, les filles, els va sobtar molt. Fins i tot recordo un dia que em deien que hi havia fragments que no semblava que hagués escrit jo, perquè jo escric molt poètic i allò era molt dur.

Els vaig intentar explicar que volia mostrar precisament aquelles contradiccions. Seré feliç si ho he aconseguit.

Les filles a vegades li retreuen al Narcís no haver-hi estat, per haver treballat 24 hores al dia, fins i tot els dies de festa, tot per tirar endavant la casa, deixant-les sense el seu escalf. Però quan arriba el moment de valorar els pares, no li fan cap retret més que aquest, perquè quan han tingut un problema a la vida, a qui han anat a consultar és al pare; no a la família de la mare que és amb qui anaven a la platja i passaven els festius.

El que he intentat mostrar en aquesta primera part és què dóna algú que aparentment no dóna tendresa a la família. En narcís els donava hores de feina. Em deia “he intentat donar-los que el he tingut, i ha estat un futur diferent. El carinyo que se’l donin ara que poden, gràcies a les condicions que els he intentat facilitar”. No sé si hi estàs d’acord, Marta.

MB: Totalment d’acord. Jo al meu pare no el veia. No he anat mai a la platja amb els meus pares. No hem anat de vacances. El seu objectiu a la vida era treballar perquè no ens faltés de res. Quan ets petita no t’ho imagines, ho entens quan ets més gran i veus que el que ell volia era evitar-nos la misèria per la que ell ha passat.

Ell sempre diu que en aquesta vida no es pot tenir tot.

LLH: Rafael, tinc certa curiositat per saber quin és el seu paper quan t’autoritza a tirar endavant la novel·la. Quin tipus de complicitat s’estableix amb l’escriptor?

RN: Doncs amb en Narcís tota. És més, és veritat que quan vaig tenir l’esborrany llest no hi havia només el protagonista sinó que hi havia el testimoni d’elles i demés, a mi em semblava d’honestedat imprescindible que elles ho veiessin i estiguessin d’acord amb el que explicàvem. Clar, elles es deien “ara hem de dir que l’avi pegava a l’àvia?” i jo responia “bé, és que sinó perdrem força”.

Com que hi havia elements que no podíem tocar, vam decidir canviar els noms. Ara bé, al final, era de justícia indicar que hi havia un personatge real al darrere de la història. Més d’un cop en Narcís m’ha dit “no sé per què vam fer cas a les nenes, perquè no hauríem d’haver canviat els noms”.

MB: És cert, ell es va enfadar.

RN: És que ell diu “és la meva vida, l’assumeixo”. A mi m’agrada explicar, quan faig algun col·loqui i la gent em pregunta perquè deixo el final una mica obert, que el final no és l’important de la història d’en Narcís, sinó el començament, quan ell decideix començar a buscar el pare.

El moment en què ell assumeix aquella condició que sempre ha conegut -i que tot el poble sempre ha sabut-. És fill d’un italià i amb 70 anys el començarà a buscar. No ho havia fet per no ofendre la mare, però ara ja era morta. El que em sembla important és que pren la decisió i això és el que el transforma. El final té menys importància.

LLH: Aquest em sembla un tema interessant, perquè hi ha moltes cases en les que hi ha coses que no es poden parlar. Sobre tot en referència a temes de la guerra. Jo li preguntava al meu pare sobre l’avi que, fill d’una família de Vic gens polititzada, havia acabat al bàndol dels nacionals. És un tema que, francament, ens sorprenia. El meu pare em va respondre que mai s’havia atrevit a preguntar-ho -a casa sempre s’ha parlat obertament- però el tema de la guerra no es comentava.

Han canviat les coses suficientment, a nivell generacional, perquè es pugui parlar de tots els temes?

MB: Molt. Molt. Encara avui ho pensava, parlant dels meus pares, que sobretot de la generació dels nostres pares a la nostra hi ha hagut un canvi molt bèstia en tots els aspectes.

Es parla molt més, hi ha molta més informació a l’abast, el nanos estan més informats. Potser no comparteixen la informació amb els pares, lo qual és una contradicció, però sobretot la nostra generació ha viscut un canvi molt important. Dins de casa mateix ho noto molt.

Abans parlava de no haver anat de vacances amb els meus pares, però és que no hi anava ningú. Ara sembla inconcebible no marxar de vacances amb els teus pares; tot forma part del canvi.

LLH: Rafael, parlàvem de la guerra, de la postguerra, dels bàndols, de la separació entre bons i dolents. Com s’acaba aquesta reconciliació?

RN: Sí. És que això dels bàndols bons i dolents… Tenim molta tendència a difondre les responsabilitats de les persones en funció del bàndol. Jo sóc molt partidari del contrari.

En relació al conflicte de Catalunya que es reivindica tant, per part d’un sector, l’equidistància. Jo sempre dic que em sembla un concepte erroni. No hem de ser gens equidistants. Hem de ser independents, no alineats. Si un li planta una bufetada a un altre, no pots dir que són dos que es barallen; simplement un està pegant a l’altre, per tant has de prendre part.

El que no pots fer és prendre part en funció de que aquest un forma part d’un grup i l’altre és d’uns altres. És una mica el que s’ha dit, que és un tòpic però no deixa de ser veritat: no pots quedar-te amb dir el que diu un i el que diu l’altre, tu ho pots comprovar per tu mateix. Ara, no pots quedar-te amb que la raó absoluta sempre la té el mateix, perquè de circumstàncies n’hi ha moltes.

És molt difícil, estem veient que ens està costant molt. Et trobes em gent que diu “vull defensar la dignitat, la coherència, tinc unes aspiracions legítimes, personals o col·lectives, etc” però bé, jo no demano mai que ningú renunciï a res; el que demano és que puguem jutjar les coses individualment. A la guerra, és evident que a la rereguarda republicana hi va haver víctimes tremendament injustes, i es té molta tendència a posar això en una balança amb la vergonya de la postguerra, on la posició guanyadora dels franquistes va ser molt més cruel. Fins i tot es diu que Franco va allargar arbitràriament la guerra per massacrar voluntàriament a la gent que donava suport a la República; des del punt de vista històric, segurament és veritat. Però, personalment, no m’agrada, perquè si tu ets el pare, el fill o el germà d’una víctima injusta, no serveix de res que els altres n’hagin mort 3.000 i els que han mort al teu només n’hagin matat a un, perquè aquest és el teu.

S’ha de jutjar individualment. Tothom ha d’acceptar la seva responsabilitat. No m’agrada que es difumini la responsabilitat amb el fet col·lectiu. És veritat que una guerra hi ha una inèrcia condicionant, però hi ha moments en què les decisions es prenen individualment. A l’Alemanya nazi, si t’enviaven a fer de vigilant a un camp de concentració, no tenies més remei que anar-hi, i si et posaven en un piló d’afusellament, no tenies més remei que disparar. Però va haver milers de nanos que, en els camps de concentració es van dedicar a disparar gratuïtament contra jueus, comunistes, gitanos i republicans espanyols que tenien, a qui els van fer la vida impossible. Dels pocs supervivents que hi ha, encara no sé com ho van aconseguir. Aquesta és una responsabilitat que aquests joves no poden defugir. No estic d’acord amb que es digui “això és cosa de la guerra”.

LLH: Anem una mica a Caldes. Certament que llegir la novel·la et porta a voler visitar aquell entorn. Avui dèiem que hi ha, fins i tot, visites. Creus que en Rafael ha ajudat a posar Caldes en el mapa?

Com ha evolucionat Caldes a partir de la novel·la?

MB: Sí, ens ha posat en el mapa. Molta gent. Conseqüència de que va guanyar el premi, se n’ha fet molta difusió amb les entrevistes i amb les presentacions. A Caldes ha estat una revolució. És un poble petit, i sobretot als pobles del voltant, la gent que sap que ets de Caldes, t’ho comenta. I també és un orgull. Tant de bo que, des de l’Ajuntament, es pugui dinamitzar una mica tot el tema de la guerra que comentava en Rafael abans. El diumenge ja es van inaugurar unes rutes turístiques per Caldes. Aprofitant tot el turisme que té Caldes gràcies als dos balnearis importants, a veure si es pot donar a conèixer la seva història, i això implica, és clar, la guerra.

LLH: Com et sents Rafael, a Caldes?

RN: Jo meravellosament. El diumenge em van convidar a compartir el moment inaugural de la ruta, que jo poc protagonisme havia de tenir.

Però sí que crec que és important que comencem a honorar coses transcendentals que van passar. Ja et dic, un simple vinil.

A Maó, que és on van estar més temps aquests mil italians, quatre mesos, i que en van morir molts perquè eren els venien ferits dels vaixells dels nazis, allà hi tenen un monument en el cementiri.

Als jueus tampoc hi ha cap homenatge, a Caldes, i els van treure del refugi en el balneari per atendre els italians, que ho tenien molt més difícil.

Caldes és molt interessant, perquè sent un poble molt petit, amb molts pocs anys, pot resumir perfectament tota la història d’Europa. És un lloc que ha acollit molts refugiats i de tota mena, perquè també hi van anar a parar molts nazis quan aquests fugien. Està molt ben ubicat en caure prop de la frontera, té una bona xarxa hotelera, hi ha tren, hi havia línies d’autobús. S’hi ha produït aquest fenomen que no és estrany a altres pobles de Catalunya, però sí que és cert que allà s’ha concentrat. Per tant, seria molt interessant, tant com important, traslladar-ho als nostres joves.

Hi ha alguna curiositat. Al Vitchy Catalan, a sota de les escales, hi ha un quartet molt petit i dins hi ha unes pintades fetes pels italians. Uns cognoms i una data, de l’abril del ’44. Al marc de la porta hi ha uns altres noms amb llapis. Ara hem aconseguit que el director hi posi un paper explicant-ho, però s’ha compromès a posar-hi un marc amb il·luminació. Són aquestes petites coses però que tenen molt de valor.

LLH: Volia anar, ara, a saber què és el que hi ha d’autobiogràfic en la novel·la. Si em permets, llegiré un fragment breu.

“Hi ha coses que estan per damunt de la ciència. Tu mateix, per què escrius aquesta història d’un supervivent del Roma. Que tan interessa? Segurament persegueixes els teus orígens. Només que has optat per fer-ho per persona interposada. Quants sou a casa? Dotze? Un va morir ofegat al mar. Veus? Al mateix mar que va estar a punt d’empassar-se al meu pare el dia que l’aviació alemanya va enfonsar el Roma. Anys després es va endur el teu germà, i ara escrius la història d’un home que busca el seu pare, però potser busques al teu germà, i a través d’ell indagues sobre els teus orígens”.

RN: Quan parles d’una història tan propera, sempre hi ha trossos del teu propi trajecte i de les teves vivències. Això ens passa.

Qualsevol que llegeix una novel·la de Rodoreda i ha viscut la guerra a Barcelona, hi acaba trobant trossos de la seva vida. Per tant, quan jo parlo de la postguerra a Caldes, acabo parlant de mi mateix.

Quan vas a Itàlia a conèixer la família italiana i et trobes amb una persona que et fa aquest tipus de plantejament, penses “potser sí que hi ha una petita part d’això” i per aquest motiu, també, vaig dedicar el llibre a la gent que mor a la mediterrània encara avui, d’aquesta manera tan dramàtica.

LLH: Rafael, sé que t’agraden les postals. T’agrada trobar fragments d’història en els escrits que hi al darrere, però en un món digital com l’actual, on ja pràcticament no se n’envien, de postals -i no sabem què passarà amb els correus electrònics-, com rescatarem tota aquesta informació?

En una societat de sobreinformació, aquestes petites històries pot ser que es perdin.

RN: És que ara en tenim tanta, d’informació…

Crec que en tenim tanta que costa molt pair-la. A mi m’agrada molt viatjar i vaig molt pel Mediterrani. Jo feia parella amb l’Anna, la meva dona. Ella era la fotògrafa oficial, la de les grans instantànies. Però quan arribàvem a casa les classificava, les ordenava, feia el pase de diapositives. Això feia que tornessis a viure el viatge, i el meu sogre ho agraïa, perquè no ha viatjat gaire però gràcies a nosaltres ha vist tot el món. Amb els pases de diapos anàvem fixant tot això a la memòria.

En canvi, ara, fas cent fotos al dia, les mires a l’hotel abans d’anar a dormir, les deixes allà, i ja no sé quants milions de fotos tinc ni on són.

Ara publico un llibre per Sant Jordi, sobre el Mediterrani, molt petit, que vull que sigui molt destil·lat, i l’editora m’ha demanat una foto de cadascuna de les illes de les que parlo. Li vaig haver de respondre que per trobar el que demanava dins del caos digital que tinc ara mateix, necessitaria un mes.

Tenim massa informació i no sé com la pairem.

M’agrada comprar postals de Girona als llibreters de vell, i a vegades mires darrere i veus una carta d’amor, i penses “aquesta postal que algú va rebre amb tota la il·lusió del món, que la va estar esperant durant dies, i en canvi ara, uns familiars han desmuntat el pis d’algú que acaba de morir, el primer que han fet ha estat llençar-ho tot i donar-ho”. Cada postal ens podria donar una història.

La Pilar té un calaix amb més de 300 cartes que li va escriure en Narcís des de la Mili, que els va agafar en aquell festeig curt de set o vuit anys. Gràcies a aquestes cartes he pogut completar parts de la història que, de no ser així, hauria estat impossible.

Totes són molt carinyoses i en Narcis deia “això no és veritat, jo no deia aquestes coses”. I la Pilar li contestava, “però si és la teva lletra”. Ell responia “potser sí que estava molt enamorat i m’enyorava molt…”.

En una carta ho trobes tot. Apareix la propina que s’emporta un dia per haver fet un ajustament de lampisteria a casa dels oficials. Les visites dels generals, el ridícul de la parafernàlia i, alhora, la duresa d’un permís denegat.

LLH: Unamuno, a Cómo se hace una novela, deia que els personatges et parlen i no et deixen escriure qualsevol cosa, sinó que et condicionen.

Què suposa ficar-se a la pell de certs personatges? Tens llibertat o els personatges et van dient com l’has de fer actuar?

RN: Quan vaig començar a escriure ficció, me’n reia molt dels escriptors que deien que “els personatges se t’escapen i al final tenen vida pròpia”. M’he trobat que és veritat. Tal com els has creat t’adones que no els pots fer fer segons quines coses; quan un personatge és real ja és evidentíssim. D’acord que estàs fent una ficció, però has de jugar en funció de que estàs explicant un personatge que existeix, que és d’una manera determinada i, per tant, només pot parlar d’una manera i només pot fer un tipus de coses.

LLH: Per anar tancant. Aquests personatges els trobes a faltar amb el pas dels anys, quan després en crees d’altres? Rescataries aquests personatges que ja has creat?

RN: Mira, quan acabi de publicar el llibre de La mediterrània, que ja et dic que és un llibre diferent, petit i concentrat, aviat publicaré una novel·la que tinc ja molt avançada, que estarà a punt d’aquí un any o un any i mig, que és un personatge de La maledicció dels Palmisano, un dels Palmisano que mor a les primeres vint pàgines de la novel·la durant la Primera Guerra Mundial, que sempre em va crear la sensació que és la història d’un bonàs, d’un nen d’aquests que estaven al límit, però que abans els maltractàvem tant que els fèiem caure a la banda dolenta del límit. Això ha canviat, gràcies a Déu, moltíssim, però en aquell moment hi havia nanos que eren vellíssimes persones, valents i trempats, però que com que tenien una mica aquestes característiques, se’ls feia la vida impossible.

Jo n’he conegut un a l’internat. A ell el van haver de treure els pares perquè els grans li entraven a l’habitació a la nit disfressats i l’atormentaven contínuament, el bullying d’ara amb una duresa bàrbara. Sabies que s’acostava aquest nano perquè l’enflairaves, s’ho feia tot a sobre contínuament del pànic que tenia als altres; en canvi és una de les millors persones que he conegut a la meva vida.

Tinc moltes ganes de fer un homenatge a aquest tipus de persones. Parlaré de la història del Palmisano però acabarà sent un vertader heroi, molt per sobre de tots aquells que han abusat d’ell mentre ell ha sigut petit.

LLH: La seguirem. Moltes gràcies per haver vingut i, sobretot, per la sinceritat amb la que heu parlat.

A tots, moltes gràcies.