«No hi ha res tan estable com el canvi»

Bob Dylan

 

Fa poc més de cinc anys, les tecnologies digitals col·laboratives nascudes en el si d’aquest univers en expansió que coneixem com a Internet (o La Xarxa), eren encara una terra incògnita per a la gestió cultural. La resposta inicial davant l’adveniment de les anomenades “xarxes socials” va ser la indiferència, com si es tractés d’un fenomen passatger que només afectava el món virtual. La primera reacció va tenir lloc als departaments de premsa i comunicació, que van incorporar una generació de joves professionals coneixedors de les noves eines. Myspace, Twitter, Facebook, YouTube, Flickr, Vimeo, Pinterest, Google Plus, etc., van començar a incloure’s en els llocs web de les institucions culturals, alhora que es produïa una fase de resistència pròpia de qualsevol procés de canvi que amenaci el modus operandi establert.

Les raons d’aquesta resistència són diverses, però caldria destacar el desconeixement d’un cos teòric que, des de fa almenys tres dècades, intenta desenvolupar i aplicar un conjunt d’idees i pràctiques nascudes sota el signe de la revolució digital. Es podria pensar que les disciplines humanistes han estat agafades a contrapeu, i això fa palès un biaix tecnofòbic que oscil·la entre argumentacions solvents i una miopia obstinada. I també cal preguntar-se per les promeses i utopies de la cibercultura en un moment de crisis sistèmiques interconnectades. La veritat és que, amb més o menys convicció, coneixement i entusiasme, les institucions culturals han ingressat en una fase d’acceptació de les tecnologies de la informació i el coneixement com a eines imprescindibles per a la seva evolució i supervivència. Si la indiferència fou el resultat d’una manca de visió sobre la influència d’Internet i la resistència una fase previsible, l’acceptació incondicional es pot convertir en fascinació acrítica.

Tecnòfobs i tecnòfils constitueixen els dos pols d’un maniqueisme estèril on una raó oberta, crítica i dialogant té molts obstacles per ser escoltada. La paraula complexitat és un dels fetitxes semàntics més recurrents, però s’oblida que complex és, sobretot, allò que no es pot pensar per separat. D’aquí la necessitat d’intentar comprendre la naturalesa més profunda del canvi al qual estem assistint, assumint que ens trobem enmig del remolí i que encara no tenim prou perspectiva per conèixer-ne les conseqüències més perdurables.

El primer que caldria advertir és que el canvi no és exclusivament tecnològic. Les noves tecnologies no són neutrals: poden accelerar els aspectes més alliberadors de la intel·ligència col·lectiva, fomentar la transparència i regenerar la democràcia i, al mateix temps, afavorir els mecanismes més sofisticats del poder i del control. Els desafiaments als quals s’enfronta l’àmbit cultural exigeixen compromís i generositat per part de tots els agents implicats. Requereixen un esforç sostingut per fugir dels dogmes excloents, les opinions sectàries i les actituds inertes. Entre els factors que influeixen en el nou escenari, es poden esmentar tres nuclis rellevants:

1.- L’abans anomenat públic. No hi ha dubte que la crisi econòmica està asfixiant les institucions culturals. La dràstica reducció dels pressupostos públics dibuixa un panorama alarmant i, no obstant això, el descens del “consum cultural”, entès pels seus indicadors quantitatius i economicistes, no sols s’explica per la pèrdua de visitants en els museus, teatres i sales de cinema. Els públics estan mutant. L’emergència d’un públic cada vegada més actiu i participatiu, amb els seus propis criteris de gust i legitimació, és un altre factor decisiu per entendre millor què està passant. Potser la figura del prosumer, o el redescobriment de l’amateur, ja siguin part d’una nova retòrica, però és indubtable que la gran crida a la participació dels últims anys està provocant reclams de divers grau, entre els quals destaca una reivindicació de l’accés als mitjans de producció de continguts i al seu lliure intercanvi i reproducció.

2.- Dilemes de la prescripció. Museus, centres d’art i institucions culturals en general són màquines prescriptores amb una influència decisiva sobre el que el públic ha de conèixer, admirar, celebrar o gaudir en els diferents àmbits de la cultura. Aquesta situació de monopoli, basada en un saber autoritzat, ha romàs més o menys inalterable durant les ultimes dècades del segle xx, però la irrupció de les tecnologies digitals i els canvis polítics, econòmics i socials, que marquen els inicis del segle xxi estan canviant els hàbits i estils de prescripció i han obert un debat que tan sols acaba de començar. La crisi de la prescripció tradicional és potser evident, encara que el fenomen no hagi estat encara analitzat en les seves conseqüències i els dilemes més profunds. Òbviament, no es tracta d’eliminar els filtres, ni la necessitat de prescriure, sinó d’establir una conversa fecunda entre noves i antigues formes de prescripció, incorporant al debat els territoris per als quals encara no hi ha mapes conceptuals ni formals que es puguin considerar definitius. La consciència que «ningú no ho sap tot, tothom sap alguna cosa» no implica una confrontació despietada entre sabers autoritzats i no autoritzats. És potser una porta, una més, per assumir la necessitat de ponts, petits i grans ponts entre les diferents maneres de crear, produir i distribuir el coneixement, un coneixement que no solament s’aconseguirà per la gestió massiva de dades.

3.- Investigar i innovar. La cultura dels diagnòstics, als quals tots som proclius, s’hauria de complementar amb una cultura de les solucions. Entre les definicions d’innovació que proliferen en l’actualitat, es podria triar la més senzilla: innovar és trobar la solució a un problema. Això implica poder investigar, poder equivocar-se, revisar pràctiques i metodologies, gèneres i formats, models d’organització, línies temàtiques, etc., i també poder realitzar tasques de prospecció per descobrir, a partir de les tendències del present, els possibles escenaris del futur. És el que estan assumint, d’una manera o una altra, en diferents fases i velocitats, segons el context, un bon nombre d’institucions culturals europees, com es pot comprovar pel creixent nombre de trobades i activitats dedicades a entrellucar el paisatge cultural dels propers anys. Si, per contra, no hi ha capacitat d’innovar, és a dir de trobar solucions als problemes que presenta un món en transformació permanent, si no hi ha capacitat de reaccionar planificadament als canvis interns i externs, les organitzacions i institucions culturals perdran les oportunitats que se’ls ofereixin i es trobaran sotmeses a un canvi inevitable i sense rumb conegut.

Conclusions? Totes provisionals. Certeses que s’esvaeixen, la velocitat del canvi i la resistència al canvi, com a constants, i el pessimisme com un luxe que caldria deixar per a temps millors.

*

Juan Insua  és cap de projectes del CCCBLab, comissari en matèria literària i propulsor d’investigació i innovació en l’àmbit cultural.

“Canviar o canviar” Juan Insua, 2013. Article publicat originalment al Blog del CCCB LAB.