[:ca]*  Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL

Cultura cansada és la que es mostra com un no-lloc d’estancament. On la sensació de no-renovació es percep sota el control d’un sistema anquilosat, tot i estar al dia de la tendència universal. Al final, tan pesada com els diners per a l’innovador que no els té en una ciutat molt uniforme. Com els carrers de la ciutat que repeteixen i enarboren vells noms completament buits per a la majoria. En comptes de, per exemple, un sistema més atemporal i lleuger, de caràcters alfanumèrics abstractes, com a mínim fins que aquests mateixos tornin a cansar.

Noms i referències en desús se segueixen repetint durant tota la vida, com en una perpètua escola mnemotècnica, fins a fastiguejar. El problema de les ciutats de certa dimensió ben articulades i estructurades en la seva forma de control de l’espai és que el nombre d’usuaris no arriba a ser suficient per contrarestar la temptació de l’exercici del poder sobre tota forma de contestació, caràcter crític indissoluble de tota praxi estètica.

Si la música es va alliberar del vinil, o la literatura del llibre físic, del pes de la cosa, per què no alliberar la ciutat de velles estructures que ja no interessen. Sense por. Per què no invertir el costosíssim muntant d’un pes al qual les noves generacions són al·lèrgiques per estructures més lleugeres i fresques, immediates i universals, menys lligades al turisme, cultural inclòs? Als camins ja recorreguts? Per què no arriscar i apostar per carreteres secundàries, molt més afins a una cultura urbana viva que se sent empresonada pel pes d’una costosa cotilla que ningú sap com desmuntar per, alleugerint-la, multiplicar experiències invisibles o per emergir?

La sensació d’enquistament, de repetició sistemàtica davant la vella sensació de “més del mateix”, requereix l’autoimmolació d’infraestructures culturals sobredimensionades, l’ajust d’una inflació heretada dels 90, la generació de caos i formes noves de mobilitat.

Joaquim Ruiz Millet

*

Joaquim Ruiz Millet és arquitecte, dissenyador i galerista. Director de la Galeria H2O

* * *
Segueix el debat diari de Hänsel* i Gretel* al nostre compte de TWITTER[:es]*  Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL

Cultura cansada és la que es mostra com un no-lloc d’estancament. On la sensació de no-renovació es percep sota el control d’un sistema anquilosat, tot i estar al dia de la tendència universal. Al final, tan pesada com els diners per a l’innovador que no els té en una ciutat molt uniforme. Com els carrers de la ciutat que repeteixen i enarboren vells noms completament buits per a la majoria. En comptes de, per exemple, un sistema més atemporal i lleuger, de caràcters alfanumèrics abstractes, com a mínim fins que aquests mateixos tornin a cansar.

Noms i referències en desús se segueixen repetint durant tota la vida, com en una perpètua escola mnemotècnica, fins a fastiguejar. El problema de les ciutats de certa dimensió ben articulades i estructurades en la seva forma de control de l’espai és que el nombre d’usuaris no arriba a ser suficient per contrarestar la temptació de l’exercici del poder sobre tota forma de contestació, caràcter crític indissoluble de tota praxi estètica.

Si la música es va alliberar del vinil, o la literatura del llibre físic, del pes de la cosa, per què no alliberar la ciutat de velles estructures que ja no interessen. Sense por. Per què no invertir el costosíssim muntant d’un pes al qual les noves generacions són al·lèrgiques per estructures més lleugeres i fresques, immediates i universals, menys lligades al turisme, cultural inclòs? Als camins ja recorreguts? Per què no arriscar i apostar per carreteres secundàries, molt més afins a una cultura urbana viva que se sent empresonada pel pes d’una costosa cotilla que ningú sap com desmuntar per, alleugerint-la, multiplicar experiències invisibles o per emergir?

La sensació d’enquistament, de repetició sistemàtica davant la vella sensació de “més del mateix”, requereix l’autoimmolació d’infraestructures culturals sobredimensionades, l’ajust d’una inflació heretada dels 90, la generació de caos i formes noves de mobilitat.

Joaquim Ruiz Millet

*

Joaquim Ruiz Millet és arquitecte, dissenyador i galerista. Director de la Galeria H2O

* * *
Sigue el debate diario de Hänsel* i Gretel* en nuestra cuenta de TWITTER[:en]*  From the cycle :  CREATION AND EXHAUSTION IN CULTURAL BARCELONA

Cultura cansada és la que es mostra com un no-lloc d’estancament. On la sensació de no-renovació es percep sota el control d’un sistema anquilosat, tot i estar al dia de la tendència universal. Al final, tan pesada com els diners per a l’innovador que no els té en una ciutat molt uniforme. Com els carrers de la ciutat que repeteixen i enarboren vells noms completament buits per a la majoria. En comptes de, per exemple, un sistema més atemporal i lleuger, de caràcters alfanumèrics abstractes, com a mínim fins que aquests mateixos tornin a cansar.

Noms i referències en desús se segueixen repetint durant tota la vida, com en una perpètua escola mnemotècnica, fins a fastiguejar. El problema de les ciutats de certa dimensió ben articulades i estructurades en la seva forma de control de l’espai és que el nombre d’usuaris no arriba a ser suficient per contrarestar la temptació de l’exercici del poder sobre tota forma de contestació, caràcter crític indissoluble de tota praxi estètica.

Si la música es va alliberar del vinil, o la literatura del llibre físic, del pes de la cosa, per què no alliberar la ciutat de velles estructures que ja no interessen. Sense por. Per què no invertir el costosíssim muntant d’un pes al qual les noves generacions són al·lèrgiques per estructures més lleugeres i fresques, immediates i universals, menys lligades al turisme, cultural inclòs? Als camins ja recorreguts? Per què no arriscar i apostar per carreteres secundàries, molt més afins a una cultura urbana viva que se sent empresonada pel pes d’una costosa cotilla que ningú sap com desmuntar per, alleugerint-la, multiplicar experiències invisibles o per emergir?

La sensació d’enquistament, de repetició sistemàtica davant la vella sensació de “més del mateix”, requereix l’autoimmolació d’infraestructures culturals sobredimensionades, l’ajust d’una inflació heretada dels 90, la generació de caos i formes noves de mobilitat.

Joaquim Ruiz Millet

*

Joaquim Ruiz Millet és arquitecte, dissenyador i galerista. Director de la Galeria H2O

* * *

Follow Hänsel* i Gretel*’s daily debate in our TWITTER account[:]