A Espanya i a Catalunya la cultura no ocupa un espai central a la política. No cal descabellar-s’hi; és una constatació. No donem per suposat que els museus, els centres d’art, els teatres, les llibreries, la producció de cinema, l’escriptura i el pensament o l’experimentació en terrenys tan híbrids com el de la dansa o el circ hagin de tenir una protecció especial fora del debat i que els seus practicants, com demiürgs que coneixen i remenen les pocions màgiques de l’art i el coneixement hagin de rebre el suport indiscutible, que no esbogerrat, de l’Estat. Es recela, sovint, de tots i de tot, es viu amb absurda por la seva capacitat d’alterar o simplement qüestionar una realitat que és fràgil i canvia justament pel bé de la cultura.

La capacitat dels francesos per emmirallar-se en els seus intel·lectuals de referència és emocionant. No oblidem, però, que la Revolució és una mena de viatge de noces que certifica la promesa d’amor etern entre els ciutadans i la República. Que hi hagi divorcis és possible, però la certesa d’aquell moment és inesborrable. Houellebecq ho explica perfectament a Soumission: seré Musulmà, seré diferent, però sóc francès i sóc republicà.

Posem-nos d’acord en una sola cosa: la política pública de cultura es mesura per la quantitat de recursos que li dediquem i per la radical insistència a negar, a despit de qualsevol deriva pressupostària o política, les retallades i els matisos essencials.

Després, podem parlar del debat de veritat: de què parlem quan parlem de cultura; de quina cultura ens volem ocupar o més enllà de tot plegat, on ens porta la cultura?. Aquí hi ha tota la llenya a tallar, però amb la certesa que no neguem la major.

Hi ha pobles tossuts i compromesos amb el dubte, altres viuen còmodes amb la certesa. Els segons posen la cultura en un segon pla. Seria magnífic i enlluernador que les primeres paraules d’un president de la Generalitat o del Govern espanyol, tant s’hi dona, reflectissin el sentiment genuí que la democràcia, l’estat de dret, les polítiques inqüestionables de benestar no són una conquesta de les estratègies econòmiques, ni el debat tàctic de juristes o economistes sinó un fet intrínsecament cultural i que justament aquesta virtut històrica és el que garanteix que en tot plegat no hi ha, no hi pot haver, marxa enrere.

*

Jaume Collboni és Segon Tinent d’alcalde d’Empresa, Cultura i Innovació de l’Ajuntament de Cultura