Skip to content

J.M. Martí Font — Bohigas i el Model (i el mètode) Barcelona

A hores d’ara tothom ja sap que l’Oriol Bohigas és el pare de la Barcelona que habitem. Probablement, també coneixen molts detalls i fites de la seva vida i la seva projecció professional i entenen que és un dels millors exemples del ciutadà que s’involucra a la cosa pública, i això malgrat que mai va militar en un partit polític, tot i que durant el franquisme va passar més d’una vegada pels calabossos i va ser vetat com a acadèmic a l’escola d’arquitectura. Potser no tenen notícia del fet que va estudiar piano a la prestigiosa Acadèmia Marshall, el que explica el seu vessant polièdric i humanista. Ho va deixar per l’arquitectura, seduït per la història dels arquitectes que han deixat empremta a Catalunya més enllà del seu ofici, com ara Domènec i Muntaner o Puig i Cadafalch, convençut des de ben jove que l’arquitectura no podia plantejar-se al marge de la sociologia i aquesta no podia plantejar-se al marge de la política social. La finalitat de l’arquitectura, deia, és marcar i definir l’urbanisme.

I això és el que fa quan Narcís Serra, el primer alcalde democràtic l’anomena delegat d’Urbanisme i es troba una Barcelona que no s’assembla en res a la d’ara; pràcticament sense mar, on la Diagonal era la Nacional II i pel carrer València passaven els camions i, més enllà del que era l’Eixample, els barris eren llocs aïllats on, si no hi vivies, no hi anaves mai. Bohigas es planteja recosir la ciutat i troba suport, primer amb Serra i després amb en Pasqual Maragall, i s’estableix una relació molt intensa entre l’arquitecte en cap i l’alcalde.

Bohigas aconsegueix que el programa es defineixi entorn de les coses petites, als carrers, als barris, a la idea del sargit com a mètode urbanístic, cosa no fàcil quan encara predominava el model d’urbanisme franquista, dictat pels plans generals on tot es definia quantitativament i sectorialment: tants milers de persones, tants metres quadrats d’indústria contaminant, tants d’oficines netes… En lloc de definir el contingut de la ciutat, Bohigas planteja definir la seva forma més enllà del que suposadament imposa la normativa dels plans generals, que mai serveix per edificar definitivament. El fet que a una casa hi hagi un pis més o menys, pensava, no es pot decidir dintre d’un programa de generalització de nombres abstractes, sinó com un programa de concreció de formes específiques.

El mètode que va pactar amb l’alcalde –i que va revolucionar la manera de treballar a l’ajuntament– va consistir a crear una oficina de projectes urbans a on, junt amb els arquitectes i els urbanistes, hi eren els enginyers i els tècnics de tota mena. També va forçar un canvi dins de la plantilla d’arquitectes municipals obrint una convocatòria per estudiants d’últim curs d’arquitectura, trencant així una inèrcia funcionarial de moltes dècades. Treballaven tots plegats, fins ben entrada la nit, en un gran espai on es feien totes les propostes que interessaven en aquell moment a la ciutat.

Aquesta combinació de mètode i idees renovadores és el que va produir el que després es va conèixer com el Model Barcelona; una manera de treballar l’urbanisme on la prioritat és l’espai públic, la diversitat d’arquitectura, la metodologia utilitzada basant-se en el caràcter dels barris, prioritzant el barri sobre la perifèria i construint a on ja està construït, més que estendre’s territorialment. Estem parlant d’un sistema de continuïtat de l’espai públic, de llegibilitat, que consisteix a actuar amb unitats petites que van sumant i formen el conjunt de la ciutat. Paral·lelament, per sobre aquesta ciutat sargida, calia establir el gran dibuix de la metròpolis del segle XXI en el marc d’un bastidor que s’insereix en la unió de Barcelona amb la muntanya, amb el mar, amb la plaça de les Glòries i amb el final de la Diagonal, un disseny que, finalment, va ser el que va portar a la construcció de les rondes com a gran embolcall.

Sobre el paper, aquest ambiciós i arriscat projecte podia resultar atractiu, però calia posar-ho en pràctica i això ja era molt més difícil. Però Bohigas va saber, gairebé des del primer moment, que disposava d’una carta secreta per transformar Barcelona: els Jocs Olímpics de 1992, l’organització dels quals ni tan sols estava adjudicada, però per la que ja s’havien confabulat l’alcalde Serra i el president del COI José Antonio Samaranch que li garantien que hi podia comptar.

La resta és història o, més aviat, present; la ciutat de la qual gaudim i que dóna nom a un mètode, l’imaginat per l’Oriol Bohigas, que ha tingut temps per veure-la desenvolupar-se i també per criticar alguns aspectes de la nova metròpoli que no li agraden, com l’aparició d’edificis icònics col·locats fora del context urbanístic que no resolen cap problema particular. Tampoc a Ildefons Cerdà li devien agradar els trasbalsos a què va ser sotmès el seu pla de l’eixample, però això és una cosa que tots els genis hauran de suportar. En qualsevol cas, Barcelona ja deu gairebé tant a Bohigas com a Cerdà.

 

Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona culturalPUBLICACIONS

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons