Irene Narezo era pintora. En les seves obres s’inclouen paisatges però, sobretot, retrats de dona. Deia llavors “La Ilustració Catalana” que «Dragoné es presenta com una pintora realment personal, que sap donar a una visió realista de les coses un ambient de suau poesia i sensibilitat» mentre a La Esfera es destacava que «el mateix els retrats de dones que els paisatges, tenen detalls d’un primitivisme encantador, d’una subtilíssima innocència, molt més lloable que bastants mestratges tècniques ». Esposa del també pintor Frederic Beltrán Masses. Irene va arribar a exposar a la barcelonina Sala Parés el 1915 amb força èxit. No obstant això, just a l’any següent, la parella va anar a viure a París per afavorir la carrera de pintor. L’obra d’ella de mica en mica va deixar de tenir presència.
*
Carmen Osés (1897-1961) és una desconeguda artista aragonesa. Parella sentimental del també pintor Enrique Ochoa, la seva àmplia carrera professional té com a punt d’inflexió la Guerra Civil.
Carmen va ser una de les escasses dones artistes que salvant els obstacles va aconseguir fer el salt completant la seva formació a l’estranger, concretament a París. La seva carrera artística comença a projectar-se durant la II República. La seva primera exposició individual de les cinc portades a terme abans de la Guerra Civil va tenir lloc a les Galeries Laietanes el 1931. D’ella s’en va fer ressò la Revista Blanca. Durant la dècada dels trenta, de la seva col·laboració com a dibuixant i il·lustradora de llibres. També va realitzar algun disseny publicitari.
La seva última mostra abans de l’esclat de la conflagració bèl·lica va tenir lloc a les Galeries Laietanes al maig de 1936. Juntament amb el seu marit, marxà de Barcelona a Mallorca en l’últim vaixell que va salpar abans d’esclatar la Guerra Civil, la primera quinzena de juliol de 1936. Encara que viatjarà amb freqüència, especialment a Barcelona, s’estableix a Pollença. De la seva correspondència es dedueix una salut feble que sovint li impedeix treballar.
Els contactes amb els pintors mallorquins i eivissencs ja des d’abans de la guerra van ser intensos per a la parella, tant amb artistes residents com els qui s’hi establiren temporalment: Mariano Vives, Tito Cittadini Podeta, William Cook, Pedro Barceló, Edwin Hubert, Joaquín Mir, Casimiro Tarrasó, Roberto Ramuagé, o el mateix Anglada Camarasa.
*
Olga Nikolàievna Saharova, coneguda com a Olga Sacharoff, va néixer a Tbilisi (Geòrgia), on va estudiar Belles Arts, però aviat es va traslladar a París, al barri de Montparnasse, on va exposar la seva obra als principals salons d’avantguarda. Amb motiu de les dues guerres mundials, fa estades a Tossa de Mar, punt de trobada de molts artistes d’avantguarda, i a Barcelona, on s’instal·la definitivament l’any 1940. Sacharoff va ser una figura destacada de les avantguardes del segle passat i va establir forts lligams amb l’art català dels anys 40 i 50, i amb els cercles artístics i intel·lectuals de la postguerra.
Olga Sacharoff va utilitzar tota mena de tècniques: oli, aquarel·la, pastel, collage o aiguafort. Les temàtiques més significatives i recurrents en l’obra de Sacharoff foren: animals, flors, retrats, paisatges, i sobretot la presència de la figura de la dona com a eix central del seu discurs artístic. També va il·lustrar obres literàries, com el llibre de Clementina Arderiu Sempre i ara.
A partir dels anys trenta, Sacharoff deixà enrere l’avantguardisme i s’endinsà en l’estètica del noucentisme. El seu estil adoptà traços lírics i amables, i es posà al servei d’una visió idealitzada de Catalunya: paisatges, costums, tipus populars… Durants aquests anys, exposà regularment a Barcelona. A partir del any 1940, s’instal·la definitivament a Barcelona, al barri del Putxet, on continua la seva trajectòria artística i participa de manera activa en la vida cultural de la ciutat.
També va exposar a París, Londres, Nova York, Roma, i Florència.
*
Maria Llimona i Benet (Barcelona, 1894 – Barcelona, 1985) va ser una escultora catalana, filla del també escultor Josep Llimona i Bruguera i germana del pintor Rafael Llimona i Benet.
La seva vocació va ser tardana, ja que va realitzar les seves primeres obres en 1938, quan es trobava exiliada a Rapallo, localitat de el nord d’Itàlia. Fruit d’aquest temps d’exili i de la influència que va exercir el seu marit a l’hora de potenciar el seu instint creatiu, va començar a assistir a classes amb l’escultor Rodolfo Castagnino, que vivia a Chiviari, prop de Rapallo.
Va tornar a Barcelona un cop finalitzada la Guerra Civil, el 1939. Encara que Maria Llimona va néixer en ple Modernisme, va ser el prototip d’artista noucentista, influenciada per la cultura mediterrània; la seva adolescència va transcórrer en el moment en què a Catalunya s’originava l’ideari noucentista, a partir de noms com els d’Eugeni d’Ors, Josep Carner, Joaquim Torres-García i Xavier Nogués.
Va participar en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona de l’any 1942 amb dos caps femenins, Juventud i Mujer. Entre 1939 i 1949 va treballar en el conjunt escultòric per als jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar, format per cinc sirenes de bronze situades a l’escalinata. Domènec Carles era l’assessor principal del propietari, Raul de Roviralta. L’any 1950 consta entre els participants de l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, on va presentar un bronze, Retrat de la Senyora M. M., i una font per a jardí.
Dos anys més tard, va rebre l’encàrrec de fer una escultura per al monument en homenatge a Salvador Andreu, l’urbanitzador de la muntanya del Tibidabo. L’escultura original, del 1927, era obra d’Eusebi Arnau i era una figura de cos sencer i dempeus de l’homenatjat feta en bronze, que es va requisar i fondre el 1936, al principi de la Guerra Civil. Maria Llimona va fer una musa, una dona jove ajaguda esculpida en marbre per Vicenç Damian, que l’actual propietari del parc d’atraccions va enretirar del seu emplaçament original. El 2007 fou restablert al costat de la font de la placeta propera a l’Hotel Florida.
*
Francesc Serra, Retrat de Lluïsa Vidal Puig, 1904 | Imatge cedida per l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
Lluïsa Vidal i Puig (Barcelona, 2 d’abril de 1876 – Barcelona, 18 d’octubre de 1918),va ser una pintora catalana. Pertanyia a una família benestant i culta, que es relacionava amb l’ambient modernista de l’època. Lluïsa va créixer en un ambient propici a les creacions artístiques. S’educà amb el seu pare, va rebre lliçons de Joan González (germà de l’escultor Juli González), d’Arcadi Mas i Fontdevila, del xilògraf Gómez Polo i a París, d’Eugène Carrière.
Estudià a París. A la tornada, s’afilià al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr. En aquest cercle es mogué des d’aleshores i molts dels seus retrats foren de les dones d’aquest entorn, de la seva família i d’amics.
Dona activa i compromesa socialment, visqué de la pintura i de les classes particulars que impartia en el seu taller del carrer Salmerón, avui Gran de Gràcia, que abans havia ocupat Nonell, i de les col·laboracions en revistes. Entrà en contacte amb tot el grup d’artistes europeus, fugitius de la guerra i establerts a Catalunya, i es convertí en una activa pacifista formant part del Comitè Femení Pacifista de Catalunya.
Morí jove a causa de la pandèmia de grip espanyola a Barcelona.
*
Be First to Comment