Pujàvem les escales mecàniques de Montjuïc, envoltats de japonesos. En arribar a les portes del MNAC, vam girar l’esguard cap a la ciutat narcisista, venuda al mercat global. La fresa de les rodetes de les maletes sobre la vorera ens indicava l´èxit cultural d´una ciutat. Vers on?

Picasso i Romànic, conceptes que semblen d´entrada difícils de casar: norma i transgressió. En la dialèctica cultural poques coses son allò que semblen a primer cop d´ull. Picasso visità el museu el setembre de 1934, amb 52 anys, i li causà un fort impacte.

A l´exposició les similituds dels rostres romànics amb els picassians es fan evidents. Els uns pintaven així perquè no en sabien més, l´altre perquè volia deixar de fer les coses com “tothom diu que s´han de fer”.

Picasso va ser un desmitificador -a la vida personal i professional- però sense deixar per això de ser un gran coneixedor i admirador de les tradicions pictòriques. És el joc del cànon i la desconstrucció. Un procés apassionant que té un gran paral·lelisme amb el procés de la principal icona cultural de la nostra ciutat: Antoni Gaudí.

L´adolescent Pablo Ruiz arribava a Barcelona, amb la doble ambició de convertir-la en la ciutat de Picasso i de destruir el Cànon occidental. I poder construir sobre les runes, unes arts plàstiques alliberades d´una presó mil·lenària.

L’Anton Gaudí adolescent també havia arribat a Barcelona amb l’ambició duplicada de convertir-la en la ciutat de Gaudí i de rebutjar el resultat dels cinc mil·lennis d´història de l’arquitectura. Començar un nou camí: seguir la natura; allunyant-se del Cànon occidental i acostant-nos els cànons de l’Orient.

Barcelona no es va portar gaire bé amb Picasso, com tampoc ho va fer amb Gaudí en vida d’ell. En aquell reduït escenari de la Barcelona de principis del XX, Gaudí i Picasso, immediatament es van reconèixer i tot seguit es van barallar. Pel guió de la història era necessari, que xoquessin en una ciutat petita.

Però mil anys abans que els ambiciosos Gaudí i Picasso arribessin, Barcelona ja havia patit una ruptura monumental del Cànon occidental, e. En un moment re-fundacional. Bàrcino esdevenia cap i casal d´un nou país -Catalunya-, que naixia amb mil parròquies romàniques.

El Romànic fou una intrusió bàrbara, un art vingut de fora de les muralles enderrocades d’Occident. Arreplegà material d’entre les runes del devastat Cànon occidental, per reutilitzar-lo i transformar-lo. Però a poc a poc, el Cànon va tornar a refer-se, amb el Gòtic, fins la necessitat de desempallegar-se del bàrbar Romànic, llegit ara com una època fosca. Un altra cop aquesta dialèctica del cànon i de la seva superació.

¿Forma ara Picasso part del cànon? I què diríem de Gaudí? Per crear quelcom nou d’arrel, cal baixar fins a les arrels. Després ho podrem destruir tot, però ho farem amb grandiositat.
Picasso, Gaudí i el Romànic. Tres convulsions del marc cultural imperant; tres destruccions ¿creatives? Quin vell/bell rerefons per bastir una nova proposta cultural per a la nostra ciutat.

 

*

 

Gabriel Ginebra i Serrahou és filòsof i escriptor.