article especial de Sant Jordi
Quantes vegades hem sentit a dir que és el gos qui tria al seu amo i no al revés. Una cosa semblant passa amb alguns llibres. Són ells els que et miren exposats en els seus prestatges. Són llibres que jo anomeno d’amistat electiva. Són llibres que desprenen un encanteri molt proper a l’enamorament, i et deixen fora de joc per un instant. Fins i tot afirmaré que alguns estan posseïts. No fa gaire, vaig comprar tres exemplars de l’excel·lent assaig del cineasta canadenc J.F. Martel amb un títol tan suggestiu com una caiguda d’ulls o una ganyota lluminosa atrapada en un rostre encantador: Vindicació de l’art en l’era de l’artifici. La compra la vaig fer a tres llibreries diferents. No recordava que ja l’havia comprat. La imatge d’uns micos pintats o, millor dit, engabiats en els límits del llenç de Gabriel Von Max amb l’anticipador títol Micos com jutges d’art, m’havia encisat fins al punt que, un cop adquirit el llibre, em veia abocat a oblidar la seva compra per tornar a recuperar la necessitat de comprar-lo un cop més. El llibre de Martel és una prova d’amor per l’art i el seu valor curatiu.
Entre les seves pàgines, una acurada edició de Jacobo Siruela per al seu segell d’emocions i pensament Atalanta, s’acciona un subtil mecanisme de l’ànima: la invocació. Invocar imatges, metàfores, referències i correspondències que adquireixen tal sentit en el lector que, com expressa l’autor, “hem de deixar que l’art actuï en nosaltres”. Els llibres que ens trien no ho fan sota una pauta establerta. No depèn del títol ni del tema, ni l’autor, ni de la coberta, ni tan sols dels textos adoradors del contingut del llibre al qual custodien des de la contra portada. És un vincle, en forma d’atracció, que ens porta a dir “el vull” abans d’arribar a la caixa registradora, on tornem a la realitat: “el compro”. El volem fins a arribar a la confusió de no saber la raó i el perquè hem arribat a aquest estat de possessió. Abans fins i tot de treure’l del seu hàbitat, que són les llibreries, selves de clima tropical plenes de colors i criatures fantàstiques que s’amunteguen a les portades dels llibres, ja sabem que alguna cosa canviarà en nosaltres. Catalunya té un dels ecosistemes per curar llibres més perfecte d’Espanya i un de les millors d’Europa. Una vegada som triats, el llibre no deixa de murmurar-nos “aquí estic”, fins que ens disposem a llegir-lo. Però la prova d’amor veritable és quan els rellegim, després d’haver-lo oblidat circumstancialment. En aquest acte de relectura observem que hem canviat, que el llegim amb un altre ànim, que som un altre. Els fragments que havíem subratllat o anotat han perdut la seva energia i uns altres en els quals amb prou feines havíem deparat s’il·luminen amb tal força que ara enlluernen.
Quan adquireixes consciència d’aquest ritu d’aparellament, un pot arribar a establir certes pautes perquè ocorri amb més freqüència. Aquestes pautes, segons la meva manera de veure, són: deixar-se perdre a les llibreries, ser com un flâneur, esperar, passar un temps fora del seu hàbitat, no mirar-lo fixament i no tenir por d’acostar-se a ell. I, sobretot, estar molt alerta perquè pots advertir que no estàs sol, que el llibre està despert, a l’aguait, i potser pot triar a un altre i no a tu.
