[:ca]*  Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL

L’home és producte del contagi. Sense el contagi no som res o, el que és pitjor, no sabem qui som. És més potent el virus contret que la nostra voluntat per dominar els seus efectes, per expulsar-lo. És el contagi que es produeix quan entrem en contacte amb els diners, el poder, la influència o el prestigi. Sucumbim a la seva capacitat de perforació de l’esperit. És el contagi financer, contagi lingüístic, contagi moral. En la nostra societat, els individus amb les seves pautes de conducta, busquen contaminar tot el que toquen. Una transmissió que es propaga a través de la nostra manera de pensar, parlar, actuar, vestir, menjar o estimar. Són molts els que pensen que són els arguments allò que els convencen, quan el que ha succeït és que han caigut a les urpes subtils d’aquests. N’hi ha que pensen que el que els envolta no els afecta, com si fossin homes/fortalesa o homes/illa, però ningú queda al marge d’aquesta conquesta de l’ànim. De la mateixa manera que la brutícia atreu més brutícia, més bellesa atreu més bellesa. Ningú s’allibera de ser contagiat i, al seu torn, ningú pot evitar contagiar a l’altre. La cultura és la màxima expressió d’una epidèmia i la moda és la seva forma de manifestar la victòria del present sobre el passat, de la novetat sobre la tradició.

La victòria de Trump és el símptoma, i no la culminació, d’un procés que ens dirigeix cap a la lletjor com a forma d’habitar el món. Ja es va anunciar en l’art del segle XX, amb la substitució dels paràmetres de bellesa de les tres gràcies a La Primavera de Botticelli per Les Senyoretes d’Avinyó de Picasso amb els seus cossos cubs, esquarterats. El segle XX va suposar el final de la bellesa de l’escala, amb les seves ombres, espirals, baranes arquejades, els seus ascensos i descensos, ara substituïda pel funcional ascensor, on la matèria és transportada sense misteri. Els cavalls coratjosos amb les seves crineres majestuoses i les seves anatomies fetes de carn, músculs i nervis són desplaçats pel metall, el motor i els tubs d’escapament dels nostres vehicles. Ciutats com Venècia, que clarejava trencada pel fred i la humitat, amb les seves aigües negres esquitxada de góndoles negres i vermelles, ara es desperten amb el soroll continu de les maletes trolley que destrueixen el seu encant. Els homes i dones que es vestien per mostrar i pertànyer al mateix temps que els havia tocat viure, ara es vesteixen per desprendre’s dels seus canvis, per enganyar-lo, per evitar enfrontar-se a ell. Les ruïnes són amagades sota la falsa premissa d’una reconstrucció artificiosa i especulativa. Hem estat tan exposats a la lletjor del món que a la nostra societat l’incomoda la bellesa. Una societat que es rebel·la davant l’exposició d’éssers excepcionals capaços d’atresorar elegància i intel·ligència. El poeta ha estat expulsat de les ciutats i aquestes aclamen a l’home nou, que ja no es commou amb el poder de la paraula. Ningú s’atreveix a proclamar la seva fe. Ningú desitja creure en el que no veu. Els valors només es proclamen per salvar les aparences. Ningú vol viure el desencís que precedeix la nostàlgia, que és com dir que ningú vol ja l’encantament per caminar pel món.

La transmissió de la lletjor ha estat tan efectiva que res s’escapa al seu poder de suggestió: ni la política, ni l’economia, ni tan sols la cultura. Tot ho contagia fins a l’extrem que els cànons de bellesa es consagren a una joventut sense ferides que tots volen perllongar fins a l’instant mateix de la mort. El categòric triomf de Trump no és només el triomf de la ràbia sobre l’establert sinó del groller sobre el diví, l’inculte sobre l’intel·ligent, el punyent sobre el subtil. Trump és símptoma d’un temps dominat pels excessos, l’excitació i un èxit que només es reconeix en el fracàs dels altres.

(Article publicat a El Món)

*  *  *
Segueix el debat diari de Hänsel* i Gretel* al nostre compte de TWITTER[:es]*  Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL

L’home és producte del contagi. Sense el contagi no som res o, el que és pitjor, no sabem qui som. És més potent el virus contret que la nostra voluntat per dominar els seus efectes, per expulsar-lo. És el contagi que es produeix quan entrem en contacte amb els diners, el poder, la influència o el prestigi. Sucumbim a la seva capacitat de perforació de l’esperit. És el contagi financer, contagi lingüístic, contagi moral. En la nostra societat, els individus amb les seves pautes de conducta, busquen contaminar tot el que toquen. Una transmissió que es propaga a través de la nostra manera de pensar, parlar, actuar, vestir, menjar o estimar. Són molts els que pensen que són els arguments allò que els convencen, quan el que ha succeït és que han caigut a les urpes subtils d’aquests. N’hi ha que pensen que el que els envolta no els afecta, com si fossin homes/fortalesa o homes/illa, però ningú queda al marge d’aquesta conquesta de l’ànim. De la mateixa manera que la brutícia atreu més brutícia, més bellesa atreu més bellesa. Ningú s’allibera de ser contagiat i, al seu torn, ningú pot evitar contagiar a l’altre. La cultura és la màxima expressió d’una epidèmia i la moda és la seva forma de manifestar la victòria del present sobre el passat, de la novetat sobre la tradició.

La victòria de Trump és el símptoma, i no la culminació, d’un procés que ens dirigeix cap a la lletjor com a forma d’habitar el món. Ja es va anunciar en l’art del segle XX, amb la substitució dels paràmetres de bellesa de les tres gràcies a La Primavera de Botticelli per Les Senyoretes d’Avinyó de Picasso amb els seus cossos cubs, esquarterats. El segle XX va suposar el final de la bellesa de l’escala, amb les seves ombres, espirals, baranes arquejades, els seus ascensos i descensos, ara substituïda pel funcional ascensor, on la matèria és transportada sense misteri. Els cavalls coratjosos amb les seves crineres majestuoses i les seves anatomies fetes de carn, músculs i nervis són desplaçats pel metall, el motor i els tubs d’escapament dels nostres vehicles. Ciutats com Venècia, que clarejava trencada pel fred i la humitat, amb les seves aigües negres esquitxada de góndoles negres i vermelles, ara es desperten amb el soroll continu de les maletes trolley que destrueixen el seu encant. Els homes i dones que es vestien per mostrar i pertànyer al mateix temps que els havia tocat viure, ara es vesteixen per desprendre’s dels seus canvis, per enganyar-lo, per evitar enfrontar-se a ell. Les ruïnes són amagades sota la falsa premissa d’una reconstrucció artificiosa i especulativa. Hem estat tan exposats a la lletjor del món que a la nostra societat l’incomoda la bellesa. Una societat que es rebel·la davant l’exposició d’éssers excepcionals capaços d’atresorar elegància i intel·ligència. El poeta ha estat expulsat de les ciutats i aquestes aclamen a l’home nou, que ja no es commou amb el poder de la paraula. Ningú s’atreveix a proclamar la seva fe. Ningú desitja creure en el que no veu. Els valors només es proclamen per salvar les aparences. Ningú vol viure el desencís que precedeix la nostàlgia, que és com dir que ningú vol ja l’encantament per caminar pel món.

La transmissió de la lletjor ha estat tan efectiva que res s’escapa al seu poder de suggestió: ni la política, ni l’economia, ni tan sols la cultura. Tot ho contagia fins a l’extrem que els cànons de bellesa es consagren a una joventut sense ferides que tots volen perllongar fins a l’instant mateix de la mort. El categòric triomf de Trump no és només el triomf de la ràbia sobre l’establert sinó del groller sobre el diví, l’inculte sobre l’intel·ligent, el punyent sobre el subtil. Trump és símptoma d’un temps dominat pels excessos, l’excitació i un èxit que només es reconeix en el fracàs dels altres.

(Article publicat a El Món)

*  *  *
Sigue el debate diario de Hänsel* i Gretel* en nuestra cuenta de TWITTER[:en]*  From the cycle :  CREATION AND EXHAUSTION IN CULTURAL BARCELONA

L’home és producte del contagi. Sense el contagi no som res o, el que és pitjor, no sabem qui som. És més potent el virus contret que la nostra voluntat per dominar els seus efectes, per expulsar-lo. És el contagi que es produeix quan entrem en contacte amb els diners, el poder, la influència o el prestigi. Sucumbim a la seva capacitat de perforació de l’esperit. És el contagi financer, contagi lingüístic, contagi moral. En la nostra societat, els individus amb les seves pautes de conducta, busquen contaminar tot el que toquen. Una transmissió que es propaga a través de la nostra manera de pensar, parlar, actuar, vestir, menjar o estimar. Són molts els que pensen que són els arguments allò que els convencen, quan el que ha succeït és que han caigut a les urpes subtils d’aquests. N’hi ha que pensen que el que els envolta no els afecta, com si fossin homes/fortalesa o homes/illa, però ningú queda al marge d’aquesta conquesta de l’ànim. De la mateixa manera que la brutícia atreu més brutícia, més bellesa atreu més bellesa. Ningú s’allibera de ser contagiat i, al seu torn, ningú pot evitar contagiar a l’altre. La cultura és la màxima expressió d’una epidèmia i la moda és la seva forma de manifestar la victòria del present sobre el passat, de la novetat sobre la tradició.

La victòria de Trump és el símptoma, i no la culminació, d’un procés que ens dirigeix cap a la lletjor com a forma d’habitar el món. Ja es va anunciar en l’art del segle XX, amb la substitució dels paràmetres de bellesa de les tres gràcies a La Primavera de Botticelli per Les Senyoretes d’Avinyó de Picasso amb els seus cossos cubs, esquarterats. El segle XX va suposar el final de la bellesa de l’escala, amb les seves ombres, espirals, baranes arquejades, els seus ascensos i descensos, ara substituïda pel funcional ascensor, on la matèria és transportada sense misteri. Els cavalls coratjosos amb les seves crineres majestuoses i les seves anatomies fetes de carn, músculs i nervis són desplaçats pel metall, el motor i els tubs d’escapament dels nostres vehicles. Ciutats com Venècia, que clarejava trencada pel fred i la humitat, amb les seves aigües negres esquitxada de góndoles negres i vermelles, ara es desperten amb el soroll continu de les maletes trolley que destrueixen el seu encant. Els homes i dones que es vestien per mostrar i pertànyer al mateix temps que els havia tocat viure, ara es vesteixen per desprendre’s dels seus canvis, per enganyar-lo, per evitar enfrontar-se a ell. Les ruïnes són amagades sota la falsa premissa d’una reconstrucció artificiosa i especulativa. Hem estat tan exposats a la lletjor del món que a la nostra societat l’incomoda la bellesa. Una societat que es rebel·la davant l’exposició d’éssers excepcionals capaços d’atresorar elegància i intel·ligència. El poeta ha estat expulsat de les ciutats i aquestes aclamen a l’home nou, que ja no es commou amb el poder de la paraula. Ningú s’atreveix a proclamar la seva fe. Ningú desitja creure en el que no veu. Els valors només es proclamen per salvar les aparences. Ningú vol viure el desencís que precedeix la nostàlgia, que és com dir que ningú vol ja l’encantament per caminar pel món.

La transmissió de la lletjor ha estat tan efectiva que res s’escapa al seu poder de suggestió: ni la política, ni l’economia, ni tan sols la cultura. Tot ho contagia fins a l’extrem que els cànons de bellesa es consagren a una joventut sense ferides que tots volen perllongar fins a l’instant mateix de la mort. El categòric triomf de Trump no és només el triomf de la ràbia sobre l’establert sinó del groller sobre el diví, l’inculte sobre l’intel·ligent, el punyent sobre el subtil. Trump és símptoma d’un temps dominat pels excessos, l’excitació i un èxit que només es reconeix en el fracàs dels altres.

(Article publicat a El Món)

*  *  *

Follow Hänsel* i Gretel*’s daily debate in our TWITTER account[:]