“La curiositat que mou el món ha deixat de ser un esperó per a moltes persones per interessar-se en el desconegut”
El gat corria darrere d’una ombra. Es movia en totes les direccions, excitat, resolt a aconseguir l’impossible. Els perills que sorgien al seu pas eren invisibles als seus ulls nocturns. Què era aquesta taca negra que dansava a la llum? Com podria atrapar-la? La curiositat governava el seu instint. El seu apetit de conèixer, desvetllar i atrapar allò que li era desconegut. Poc importava si l’ombra s’esvaïa per tornar a ressorgir més definida, nítida i real, el seu impuls era només un: anar cap a ella. Després de molts esforços, el gat va veure com l’habitació es va omplir de llum i l’ombra va desaparèixer per no tornar. L’ombra era la seva. Poc importava que s’hagués difuminat, poc importava que dia rere dia l’ombra tornés momentàniament a aparèixer. Devorat per la curiositat, tornaria a intentar atrapar-la. La curiositat no va matar el gat, el va salvar de la indiferència, de la pèrdua del desig; el va apartar de la por i del conformisme.

Si féssim la mateixa prova a un humà, podríem arribar a veure fins a quin punt l’ombra no desperta en ell gens d’interès. L’enorme quantitat de distraccions, la saturació d’informació al seu abast i l’acumulació desbordada de coses més importants a fer l’allunyarien de l’esforç que requereix respondre a la crida de la curiositat. La curiositat que mou el món ha deixat de ser un esperó per a moltes persones per interessar-se en el desconegut. Alexandre el Gran va ser per sobre de tot un descobridor més que un conqueridor, emprès en la tasca d’anar darrere de la seva ombra fins als confins del món i l’esperit. Les seves victòries anaven galonejades amb l’acceptació d’una nova cultura. El seu recorregut és l’ascens al desconegut. La visió d’Alexandre el Gran és la de l’impuls de la curiositat. La curiositat ens fa exploradors de nosaltres mateixos abans de certificar el descobriment. Anar per un jardí amb un caçapapallones com va fer Nabokov a l’espera de caçar un nou exemplar a catalogar, obrir un nou llibre que pot canviar la nostra realitat, provar el prohibit com va fer Rimbaud per assolir la culpa i l’alliberament o perdre’s pels carrers per descobrir una mirada o una veu que sobrevisqui en el record, són instants de curiositat ara perduts. La debilitació de la curiositat ha provocat que els rius no tinguin noms, com no en tenen per a alguns els seus propis veïns. La mirada indiscreta s’ha convertit en una mirada indolent. Les passions que desplegaven la seva força com si fossin les ales d’un pterosaure sobre la realitat dels homes i els empenyien a viure, ara són tractades amb fàrmacs sedants sense permetre ni tan sols tenir capacitat i energia per aletejar les fines ales dels somnis. Com tractar el mal d’amor, com tractar els Don Juanes del món si no és amb sedants que mitiguin la seva curiositat, la seva malaltia per abraçar una nova amant. Els homes i dones han deixat de conèixer tot allò que no forma part de la seva orientació personal i professional de la vida. La curiositat que ha guiat la ciència, la tecnologia, el saber i les emocions humanes està sucumbint en nom de la comoditat i la certesa que tot ens serà donat. Fins i tot fregar la llàntia màgica d’Aladí desperta més por que curiositat.

Sembla que el món s’ha fet més petit, però no és cert, segueix sent un gran misteri; el que ha passat és que la curiositat ha deixat pas a la indiferència que no mou ningú a voler explorar-lo. En veure un gat córrer darrere de la seva ombra no puc deixar de preguntar-me què sentirem quan aquests, com ja hem fet nosaltres, deixin de córrer darrere d’ella.

 

*

 

Article publicat a El Món.cat el 24 de maig de 2018.

 

Fèlix Riera és codirector de Hänsel* i Gretel*