Em trobo a una de les sales del museu d’art contemporani de Barcelona, contemplant una peça videogràfica que porta per títol Serpent Rain [Pluja serpentina], una peça nascuda del diàleg entre la filòsofa Denise Ferreira i l’artista Arjuna Neuman. El punt de partida que acaba donant forma a aquesta obra suggestiva és una pregunta i una resposta. Denise pregunta: Com assolir la posthumanitat sense tecnologia? Al que Neuman li respon: “potser podríem fer una pel·lícula sense temps” i juntes pregunten : En què es transforma l’ésser humà quan l’expressen els elements? Quatre persones es troben absortes mirant la peça, assegudes en bancs negres de fusta sense respatller observant com es fon un gran bloc de gel. El gegantí bloc de gel està situat en un corriol dominat per grans pedres que el converteix en un cabalós riu que s’hagués congelat per les baixes temperatures i que ara torna a convertir-se en aigua. Els espectadors observen en un pla fix com es fon el bloc de gel. Passen uns quants minuts fins que canvia la imatge. Durant aquests llargs minuts de contemplació, m’adono que els espectadors no s’han mogut ni han parlat entre ells, ni tampoc han fet cap fotografia. Tampoc no ha sonat cap telèfon, ni s’ha sentit en cap moment la respiració de ningú, ni tan sols he sentit els passos dels visitants que deambulaven per les sales annexes al lloc on es projectava Serpent Rain. Decideixo respondre a la pregunta: En què es transforma l’ésser humà quan l’expressen els elements? amb la següent resposta: l’ésser humà es transforma en un visitant o espectador que intenta mirar més enllà del gel, les pedres i l’agrest i bell lloc que ha estat filmat. Em resulta inquietant la imatge d’una sèrie de persones completament immòbils veient com es fon el gel o perdent-se contemplant algun detall misteriós del paisatge. Em vaig desviant del repte que planteja la peça videogràfica de denúncia que explica, “des de dins, la incisió entre esclavitud i extracció de recursos, entre el Black Lives Matter i la matèria de la vida, entre els canvis d’estat dels elements, la intemporalitat i el tracte”.

Surto de la sala convençut que els espectadors són estàtues o maniquins que han estat col·locats per accentuar l’abandó humà de la natura. Descendeixo per les rampes del MACBA sense mirar a través dels grans finestrals. Em concentro en els meus passos, m’adono que he caminat molta estona i noto un lleu cansament. Començo a pensar en la importància que l’acció humana sigui positiva o negativa, en un moment de la història on una part de l’opinió pública vol aturar les accions humanes que destrueixen i exploten els recursos de la Terra. Em pregunto què seria de l’home sense l’acció, sense les conseqüències de l’acció, sense poder actuar, atrapat en una paràlisi interminable provocada pel sentit de culpa. Un té la impressió d’estar vivint en una sala de tortures on el torturador, que ja no és el botxí sinó la víctima, ens obre les parpelles de bat a bat impedint-nos parpellejar perquè veiem atents les males accions en un infinit loop. També penso que el torturador, que alhora s’assigna el rang de reeducador, ens infringeix la tortura blanca, que és aquella que aïlla totalment la víctima privant-la de tota experiència sensorial per aconseguir que, després d’un llarg període d’aïllament, perdi la seva identitat.

Associo una part de l’art contemporani amb la missió d’aturar el temps, d’assignar-li un valor reparador, per tornar al lloc del crim i mostrar al jurat, als espectadors, a l’assassí amb les mans ensangonades. Mai com ara es combaten les guerres tecno militars, l’acumulació hipercapitalista de la riquesa o el control de la informació sense actuar i dedicant tots els esforços a assenyalar les aberracions del sistema. Tots mirant amb atenció les imatges poètiques que mostren com es desglacen les glaceres o es desertitza el planeta; però no fem res per evitar-ho. Es condemna als destructors de la terra mentre se celebra que s’esborrin les fronteres entre l’humà i allò que no ho és. La resistència davant dels Caín que funden i poblen les ciutats es planteja, no intentant matar Déu, sinó revelant que tota religió és un engany. Tot el que han construït els homes, des de les coves d’Altamira, és un gran error, una història marcada per atroces accions inhumanes, per sacrificis inútils.

Surto del MACBA cada vegada més convençut que l’acció és la clau per poder pensar i canviar el que passa al nostre voltant. Observo uns nois practicant skate i un cau en tres ocasions per aconseguir saltar d’una plataforma a una altra. Em quedo mirant el seu esforç, determinació, voluntat i tenacitat per aconseguir el seu objectiu. Veig com actua, com celebra la caiguda i com, després de diversos intents, assoleix el propòsit. Ara torno a la pregunta, en què es transforma l’ésser humà quan l’expressen els elements? Ara modifico la meva resposta i responc: l’ésser humà es transforma una vegada més en L’home que camina de Giacometti.

Publicat l’1 de gener de 2024 a la publicació Política i Prosa.

Caminar o continuar asseguts