*  Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL

Les eminències en propietat intel·lectual ens ho recorden sovint: Parlar de propietat intel·lectual és parlar de música, llibres, premsa, ràdio, espectacles, exposicions… En canvi, quan des del sector parlem de música, llibres, premsa, ràdio, espectacles o exposicions… ens oblidem de parlar –i de debatre- sobre la llei que porten al darrere: el Real Decreto Legislativo del 1996 que ha estat trossejat, apedaçat i recosit en vàries ocasions per adaptar-se una realitat cultural ben diferent que fa vint anys els mateixos legisladors no podien ni imaginar.

L’objectiu que pretén assolir aquesta llei és fomentar la producció cultural: a canvi de continuar enriquint la societat, el legislador concedeix als creadors (entre altres) el dret de poder explotar les seves creacions durant un temps determinat. Però cap dret és absolut, i de vegades és necessari limitar aquest dret per donar pas a altres drets fonamentals –que ens beneficien a tots, creadors inclosos- com la llibertat d’expressió, l’accés a la cultura o el dret a la informació.

Un d’aquests límits és el dret que tenen les institucions culturals de copiar les obres protegides per drets d’autor però, compte!!!, només “con fines de investigación y conservación”, i sense poder posar a disposició del públic tot aquest material a internet. Conseqüència: Cap institució pot posar al seu lloc web els seus arxius si no té en ordre les corresponents autoritzacions. Però no havíem quedat que l’objectiu de la llei de propietat intel·lectual era la promoció de la cultura? Digitalització dels arxius sí –per descomptat- però posar a disposició del públic a la web, no. No es tracta només ni de pressupostos –que també- ni d’arribar a acords amb les entitats de gestió: De vegades és impossible localitzar els autors o senzillament no se sap qui són els titulars dels drets de les obres digitalitzades. Aquest no és l’únic exemple de com una llei que estava pensada per assegurar que els creadors continuïn enriquint la societat amb les seves creacions, esdevé un impediment incòmode per la promoció de la cultura.

Barcelona ha estat capdavantera en aquest debat amb iniciatives com SLIC, una plataforma destinada a difondre a través de la xarxa els continguts de les diferents entitats culturals liderada, entre altres, per l’Hangar. La cultura es reinventa i s’actualitza cada dia: Alguna cosa no va bé si sembla que la cultura evoluciona cap a un costat i la llei cap a un altre, i si no és el mateix sector qui reclama una actualització de les lleis que trobin un equilibri just entre els incentius pels creadors i el dret de tots els ciutadans a gaudir de l’accés a la cultura.

*

Eva Sòria Puig és doctoranda i investigadora del Grup de Recerca en drets fonamentals de la UAB. Professora col·laboradora de Propietat intel·lectual a la UOC. Coordinadora d’Arts Visuals de l’Institut Ramon Llull.