Skip to content

Pilar Parcerisas – Quins seran a partir d’ara els motors de la Barcelona cultural?

El que era inimaginable o només previst en pel·lícules de ciència ficció ha acabat passant. L’aturament de tota activitat per una pandèmia ha posat en crisi el model de vida a les grans ciutats, l’apilament humà, l’especulació en l’habitatge, l’economia global, l’equilibri entre Orient i Occident, la inoperància d’Europa a l’hora d’aportar solucions al problema a nivell comunitari i el ressorgiment de la força dels Estats-nació quan la seva decadència està assegurada. La impressió i el sentiment general és que res no tornarà a ser com abans, ni tampoc sabem com serà.

Una Barcelona confinada per la pandèmia ha esquerdat tot el sistema cultural i el model de la Barcelona post olímpica, basat en el turisme, l’especulació econòmica, el shopping efímer, la tolerància infinita que ha esgotat la paciència de molts dels seus habitants  que ja no la senten com a seva.

Barcelona ha consolidat aquella vella aspiració d’inicis del segle XX de ser la ciutat de l’“atracció de forasters”. Però, s’ha acabat la ciutat espectacle? S’ha acabat la Barcelona que ha menystingut la cultura pròpia per obrir portes i finestres al públic forà? Barcelona té grans equipaments culturals, però la societat catalana i el públic local ja fa anys que se n’ha desconnectat, perquè no s’hi veuen reflectits.

Barcelona ha sabut explicar-se com a ciutat, en la seva arquitectura, urbanisme i espai contingut entre la muntanya i el mar, però això ha estat una herència d’uns visionaris del passat, com Ildefons Cerdà. La caixa, l’esquelet, el “hard” s’ha sabut comunicar, però la ciutat no ha  sabut explicar el seu el seu “soft” cultural i artístic.   Als anys vuitanta es va recosir la ciutat, airejar de nou. Després d’un franquisme decadent, es va sanejar el Raval  i l’escultura pública conquerí els espais recosits de Barcelona.

L’atzucac cultural de la pandèmia obligarà a replantejar el model de Barcelona i, en conseqüència, el model cultural, perquè l’un va lligat a l’altre. A la força la mirada sobre la cultura haurà de ser de proximitat. Apropar la cultura, els creadors locals amb mirada universal a les estructures dels equipaments que ens són propis. Fa molt de temps – potser des dels anys noranta- que Barcelona no viu la cultura pròpia, no consolida els propis valors creatius o culturals, ni tan  sols hi reflexiona, ni es mira al mirall. L’empenta que la ciutat va tenir als anys vuitanta i prinicipis dels noranta per empènyer nous valors no l’ha viscuda més. Alguns d’ells, els que han sobreviscut i van emprendre una sòlida carrera en aquell moment, ara tenen fama aquí i a tot el món. El que ha vingut després s’ha esvaït com la boira.

Podrà Barcelona seguir pensant que els grans esdeveniments com l’Exposició Universal de 1888, la Internacional de 1929, les Olimpíades del ’92, el Fòrum de les Cultures del 2004 o ara el Mobile World  Congress seguiran sent el motor de la ciutat? O el model de la modernitat instaurat entre els segles XIX i XX s’ha acabat finalment i s’engegarà un altre model? La idea de progrés seguirà mirant a l’infinit o hem de pensar que la pandèmia és el “fre d’emergència” d’aquest progrés anunciat per Walter Benjamin per reconduir la història?

Un dels errors en la cultura ha estat demanar-li una productivitat com si fos qualsevol altre producte objecte del mercat, amb uns rendiments de taquilla i de consum pensant en una massificació de consumidors, que la situació actual ha posat en crisi.  L’art i la cultura són una altra mena de capital. Es parla de la creativitat en termes econòmics de rendibilitat en una societat massificada, que s’ha demostrat més que vulnerable en la situació actual. La creativitat és el capital, com deia Joseph Beuys, i és economia, però no mesurable en diners.

Barcelona ha de canviar de model econòmic per canviar de model cultural. No pot dependre de la invasió turística de forasters.  Haurà de trobar un equilibri entre la producció local de cultura i la importació de cultura, ja que no serà tan fàcil importar projectes com fins ara, i ser més permeable al capital creatiu que tenim.

S’obre un període de reflexió sobre l’art i la cultura, que tampoc pot trobar el remei als seus mals en la projecció virtual, d’altra banda limitada pel que fa a la cultura i l’art com a experiència. S’ampliarà el camp de la virtualitat, segur, però no exclusivament. La concentració de capital cultural a les grans ciutats ha quedat qüestionada i caldrà buscar un equilibri d’ecologia cultural i artística basada en els valors prioritaris d’aprofitament  social més que en les xifres de consum econòmic. No serà fàcil acostar-se a un gaudi més íntim de la cultura i l’art, i a una cultura menys participativa presencialment, però serà difícil retornar a la cursa desbocada d’una globalitat que un simple virus ha deixat milers d’avions parats a les pistes dels aeroports, una cosa mai vista. La factura econòmica que el corona ha deixat a Barcelona i arreu no hi ha diners al país per pagar-la. Com sempre, hi haurà voluntat, ajudes amb mil traves burocràtiques, pegats que resoldran poques qüestions de fons. Repensar, reflexionar, revisar i tots els “re” possibles poden ajudar a veure-hi una mica més clar per arribar a un nou “ressorgiment” de l’art i la cultura amb unes altres perspectives.

*

Pilar Parcerissas és historiadora, crítica d’art, assagista i comissària d’exposicions. Doctora en Història de l’ Art i Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*ARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOSConstrucción y cansamiento en la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons