* Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSAMIENTO EN LA BARCELONA CULTURAL

Quan vaig acabar els estudis, després d’haver-me ensenyat a fer fugues, sonates, quartetes, simfonies, etc., el mestre Taltavull m’acomiadà i em va dir: “Ara t’ho hauràs de fer tot sol, oblida tot allò que has après aquí i ves a la teva”.

Tal com alguns col·legues meus esparsos per Europa i també poetes, pintors i artistes del meu entorn, vaig optar per trencar amb la tradició tot suprimint el fil conductor de la melodia i alliberant els dotze tons de l’escala cromàtica de qualsevol mena de privilegis. En definitiva seguint el camí de la llibertat d’expressió. Expressar-se amb llibertat descarta qualsevol mena d’imitació: la creativitat es troba per damunt de la representativitat.

Tot i seguir les mateixes fonts sonores que la música antiga, es a dir, els instruments musicals i les formacions de conjunts tradicionals, com trios, quartets, conjunts instrumentals, orquestra, etc., se’n poden obtenir infinitat de sonoritats inèdites d’una exuberant riquesa, imprescindibles pel protagonisme que el so en si ha pres en aquesta nova manera de plantejar la música. Cada obra és un univers particular, és com obrir una finestra i contemplar un paratge insòlit. L’escolta confortable de la música antiga, on tot és previsible, no serveix aquí per gaudir del munt d’esdeveniments sorprenents que arriben a las nostres orelles i que cal seguir amb atenció desinhibida.
Tot això passava a meitat del segle XX, en plena època de la postguerra. Època de misèria material i intel·lectual. Tot era molt diferent d’ara. El progrés material ha estat espectacular i ha canviat molt la manera de viure i de relacionar-se les persones, gràcies a les aportacions dels nous mitjans tecnològics (successivament: la televisió, el magnetòfon, els discos d’alta fidelitat, la informàtica, els ordinadors personals i la telefonia mòbil). L’única cosa que no ha variat és el model de programació dels concerts públics. Ni les orquestres ni les entitats organitzadores de concerts han incorporat les innovacions aportades pels compositors des de meitat del segle XX. La única novetat ha estat la aparició d’orquestres o conjunts especialitzats en música primitiva com la del barroc, del renaixement i fins i tot la medieval, cosa que ha conduït a la paradoxa de que després de molts segles en els quals només s’ha escoltat la música culta produïda en el seu moment, ara s’escolta la música de totes les èpoques menys la del present. L’absència de nova saba està convertint les actuals orquestres en museus vivents.

La implantació a tot el món, durant l’última dècada del segle XX, del sistema econòmic neoliberal, o capitalisme salvatge, va significar un cop molt dur per a la música culta. El criteri de valoració de les coses pel profit dinerari que rendeixen no és vàlid per a la música culta que sempre ha requerit mecenatge per a la seva producció. Així com les arts plàstiques són generadores de plusvàlues, la música és generadora de despesa.

Actualment les orquestres sobreviuen fortament subvencionades i el seu cost va creixent perquè la producció de la música és artesanal, amb mà d’obra altament qualificada. Com a conseqüència de tot plegat, no hi ha cap dubte que el futur de la música passa per l’ordinador, tot i que no se de quina manera, tal com s’ha anat fent en tants processos d’origen artesanal.

La meva trajectòria m’ha conduït, des de fa uns quants anys a l’electroacústica realitzada amb l’ordinador: tant la composició, cosa que ja fa molts anys que practico, com la síntesi dels sons. Són doncs peces que no queden reflectides en una partitura, sinó directament en un arxiu de so, que pot ser escoltat directament amb un equip de reproducció (CD) d’alta fidelitat. D’altra banda he dedicat també la meva activitat a les “músiques visuals” en les quals aprofito la capacitat expressiva de les grafies musicals amb independència de la seva utilitat primària (escriptura musical). Aquell qui les contempla li dona el seu sentit personal, cosa que també passa amb la música auditiva.

Pel que fa el panorama general musical de Catalunya, a part d’aquest estancament institucional, crida l’atenció la proliferació de compositors. A meitat del segle XX no arribàvem a la desena; l’any 1975, quan es va fundar l’Associació Catalana de Compositors érem catorze; avui dia l’associació sobrepassa el centenar de socis i no tots els compositors hi són associats. No m’explico com amb les dificultats que hi ha per ésser programats hi hagi un creixement tant elevat de vocacions. Bona part d’ells creuen en la llibertat d’expressió i representen propostes molt diversificades, però n’hi ha també una bona colla que escriuen música amb mentalitat noucentista. No és estrany perquè el món musical és molt conservador i a les escoles de música, que per alguna cosa se’n diuen conservatoris, segueixen ensenyant les mateixes matèries del segle XIX. Es confon la llibertat d’expressió amb la llibertat d’escolliment, uns trien Rajmáninov, d’altres Bernstein, d’altres Xostakóvitx, etc., i ens ofereixen una virolada tirallonga d’imitacions on la creativitat brilla per la seva absència.

Com més clar hi veig, mes confós em sento.

*

Josep Mª Mestres Quadreny (Manresa, 1929) es compositor.