La realitat de la discriminació femenina no havia estat mai tant quantificada com ara. Disposem d’indicadors i informes que la descriuen però, en canvi, no sembla que les dones hagin aconseguit un major apoderament. Que s’estudiï la desigualtat, no vol dir que s’avanci en paral·lel, informació i acció no van necessàriament de la mà. Però a més, sembla que sense les xifres que evidenciïn la desigualtat, aquesta no existeixi. És un efecte pervers de la tirania de les dades, però també demostra que el relat de les dones no s’escolta ni es creu per si mateix.

I si els resultats estiguessin esbiaixats perquè no s’hagués enquadrat el problema des de l’angle correcte? Pot ser que hi hagi un elefant a l’habitació? Imma Pastor, directora de l’Observatori de la Igualtat de la URV explica que fins ara només s’ha mesurat el treball remunerat, sense tenir en compte el treball domèstic, una tasca que no és ni reconeguda per qui ho fa (quants cops hem sentit “jo no treballo, només m’encarrego de la casa”). Segons explica Pastor, les dones estan subordinades a les relacions sentimentals que estableixen i assumeixen les tasques de cura que se’n deriven. Per tant, si no es contempla el treball domèstic i la cura dels fills o dels grans, els indicadors no reflectiran mai la complexitat de la realitat de les dones.

Aquests dies s’ha presentat al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison l’estudi Desigualtats de gènere en l’ocupació cultural a Catalunya que ha impulsat el CoNCA i que constata que la situació de la dona és pitjor en l’àmbit cultural que en la mitjana de l’economia. Un sector precari on gairebé la meitat dels professionals -sense distincions de gènere- té uns ingressos anuals inferiors a 20.000 euros. La indústria cultural se sustenta en una ampla base femenina, però a mesura que anem escalant la piràmide de responsabilitats, es va masculinitzant.

De l’estudi, que han dirigit les doctores Anna Villarroya i Maite Barrios, podem concloure que les desigualtats en el sector cultural s’originen en el mercat del treball, on les dones tenen més dificultats en l’accés i projecció professional, malgrat disposar de formació de nivell superior. Els motius són la dificultat de conciliar vida professional i familiar, l’existència d’un sostre de vidre, així com l’estructura i el model de governança de les organitzacions que, tradicionalment, és el “d’homes blancs i de mitjana edat” que segueixen contractant seguint la pròpia imatge. Si pensem en els darrers nomenaments que hi ha hagut en el sector cultural durant els darrers mesos, aquest patró es manté intacte.

Les dones s’han format, s’han incorporat al mercat del treball i han reduït, postergat o abandonat la maternitat, però tot i els seus esforços per adaptar-se a les exigències laborals, per què no s’ha aconseguit la paritat?

El sistema per si mateix no podrà resoldre aquesta situació, per això l’estudi del CoNCA proposa 15 mesures per assolir la igualtat de gènere en el sector cultural. Unes recomanacions que han estat votades per 420 professionals -dones i homes- del sector cultural de Catalunya que han participat en la investigació. En primer lloc, s’exigeix l’aplicació de les mesures previstes a la Llei catalana d’igualtat efectiva de dones i homes que es va aprovar el 2015, on s’obliga als poders públics a dur a terme actuacions específiques en matèria de paritat a l’àmbit laboral. Entre les recomanacions que l’estudi planteja que s’haurien d’implementar des de l’Administració pública hi figuren el compliment de disposicions relatives a la igualtat salarial, la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, mitjançant la implantació de models de treball i horaris flexibles, l’impuls del teletreball, i ajuts monetaris i no monetaris a la cura. A més d’incloure la formació efectiva en la igualtat de gènere i el foment d’aquesta igualtat en la presa de decisions.

En l’àmbit privat, l’estudi també considera prioritari que es garanteixi el principi d’igualtat salarial, tutelat aquí per l’Administració pública. La resta de recomanacions són la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, amb uns models de treball i horaris flexibles, el foment de processos de presa de decisions més transparents que afavoreixin la igualtat de gènere i també la formació en igualtat de gènere.

I què en diuen les professionals del sector? Aida Sánchez de Serdio Martín, educadora i investigadora en cultura audiovisual és taxativa: el públic cultural és majoritàriament femení, als museus, la curadoria és aclaparadorament femenina però a les tasques de responsabilitat hi ha molta corbata i les obres exposades acostumen a ser d’artistes homes, perpetuant l’estereotip que vincula masculinitat amb creativitat. Sobre els escenaris les dones tenen més visibilitat, diu Ivone Lesan, fundadora de Mujeres de la Industria de la Música, però entre bastidors la proporció es manté intacta, el 70% de les discogràfiques estan dirigides per homes. I apunta que mentre aquesta estructura es perpetuï no es plantejaran nous organigrames més flexibles que podrien afavorir la productivitat i la diversitat de gènere.

En un món eminentment audiovisual, si el cinema continua basant-se en clixés que mostren la dona com a objecte, serà difícil canviar esquemes socials, diu Miriam Porté, Presidenta de Dones Visuals, qui també recalca la manca de referents, així com el fet que a les dones sovint se’ls demana experiència i als homes potencial.
En el marc de la conferència Revertir la Desigualtat organitzada per la Universitat Pompeu Fabra, Judit Carrera, directora general del CCCB, planteja les limitacions de relats individuals que no ens permeten identificar les causes estructurals de la desigualtat i es pregunta si es podria recuperar l’esperit feminista dels 70. Per la seva banda, Rosa Romà, degana del Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya fa una reflexió més íntima al plantejar que les dones, abans d’acceptar un càrrec s’autoavaluen i en canvi, els homes confien en les seves capacitats. I afegeix que cal una transformació profunda perquè les posicions de responsabilitat siguin atractives per a dones, ja que actualment les dones s’han d’adaptar a formes de fer d’una masculinitat ja no d’ara si no de fa 30 anys i que no contempla qüestions com la conciliació.

Si sabem que sabem el què ens passa, i tant homes com dones coincideixen en què les dificultats per conciliar són un dels motius del sostre de vidre, per redreçar la situació cal la voluntat política. Part del sector, com recull l’estudi del CoNCA, considera que un primer pas és el compliment efectiu de la Llei 17/2015 que reconeix la igualtat salarial i la conciliació de vida personal, familiar i laboral. Ara només falta que ens ho creiem de veritat.

*

Elisenda Lara és periodista.