* Del cicle : CONSTRUCCIÓ I CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL
L’any 2006, en ocasió d’una reunió molt concorreguda durant els treballs d’elaboració del segon Pla de cultura de la ciutat, sota el nom propi de Nous accents, tot parlant de dislocació d’escales i altres cripticismes similars, algú –no direm noms– va expressar el següent: “Allò que hauria de passar a Barcelona és que el CCCB actués com a cervell i motor del gran nombre d’equipaments i programes que hi ha dispersos al territori, especialment als barris de menor centralitat”. La cosa té el seu què, perquè lluny de ser una boutade més o menys inspirada, posa el dit a la nafra en una qüestió essencial que ni l’any 2006 ni ara no ha estat resolta encara: la desconnexió entre les polítiques que actuen en un mateix espai; unes polítiques que, com les rectes paral·leles del nostre remot passat escolar, avancen fins a l’infinit sense arribar mai a trobar-se.
La proposta, evidentment, va generar el previsible rebombori. Fins i tot hi va haver qui va considerar que aquest havia de ser el principi rector que articulés els continguts del nou pla de cultura de la ciutat. Però ja se sap que un pla de cultura és un piano amb moltes tecles, i que tant els compositors com els executants han de sotmetre’s a la necessitat de buscar múltiples harmonies. El cas és que la idea va quedar mig sepultada entre dotzenes d’altres consideracions i propostes, sense arribar a assolir la consideració que mereixia.
La qüestió no és exclusivament barcelonina, ans al contrari. Tot observant polítiques públiques per a la cultura, autòctones i foranes, al lament reiterat que sol expressar la queixa per la manca d’una veritable política per a la cultura és oportú contraposar-hi l’evidència que, en el fons, de polítiques per a la cultura n’hi ha diverses, sempre més d’una, generalment dues (la que s’escriu amb majúscules i la que s’escriu amb minúscules), sovint tres o quatre (la de la cultura que s’escriu amb “k”, les propostes culturals per a la gent gran…), en definitiva, n’hi ha massa sense cap signe de connexió evident. Cosa que potser equival a no tenir-ne cap, però que no és exactament el mateix que no tenir-ne cap. El repte és articular-les. Construir una nova excel·lència basada en la visibilitat amb base social tant com en la proximitat que es projecta a contextos territorialment més amplis. Allò que fem servir per projectar-nos culturalment a l’exterior, a l’internacional, és fràgil en la mesura que gaudeix d’una base social precària. I viceversa, allò que passa als barris i als territoris anomenats de proximitat sol tenir una base social ben àmplia, però és poc o gens visible, gairebé podríem dir que, en termes de projecció exterior més enllà de les fronteres del territori, és invisible.
Les nocions d’excel·lència i proximitat pertanyen, simptomàticament, a universos conceptuals i semàntics diferents, en certa mesura contraposats i en certa mesura complementaris. L’excel·lència, associada a la cultura –i més concretament a la idea anglosaxona de les arts– forma part de la definició fundacional de l’Arts Council de Gran Bretanya a finals dels anys quaranta, considerada com a objectiu (més exactament, la persecució i la consecució de l’excel·lència) de les polítiques per a les arts. De fet, quan a finals dels anys vuitanta s’enceta un profund procés de replanteig del sistema d’Art Councils, el títol que s’adopta per a l’informe central és The glory of the garden, manllevat d’un poema de Ruyard Kipling i ironia molt a l’anglesa dels riscos de la recerca a qualsevol preu de l’excel·lència. Allò que en sortirà d’aquest procés és una mirada molt més social a les polítiques per a les arts i la cultura (així com la proposta de crear un ministeri que complementi i s’articuli amb la tradició dels consells artístics).
*
Eduard Miralles és el president del patronat de la Fundació Interarts, un Observatori de Polítiques Culturals, especialitzat en cooperació cultural internacional
