Enyoro quan la impremta i l’editorial Descontrol eren a la plaça del Sol, en ple cor del barri de Gràcia. Sovint hi anava a fer fotocòpies, a imprimir galerades de llibres o simplement a buscar alguns dels valuosos exemplars que publicaven, esgotats a tot arreu. Per exemple, els pocs reivindicats volums memorialístics de Ricardo Sanz, heroi dels Solidaris i substitut de Durruti al capdavant de la 26 Divisió republicana després de la seva mort al front de Madrid un llunyà 20 de novembre del 1936. Fa uns anys que es van traslladar al complex municipal de Can Batlló. Tenen més espai, les instal·lacions són força bones i sovint el visitant té la sensació de ser en una impremta del segle XIX, tot i la modernitat de la maquinària.
La cosa és que fa unes setmanes, l’amic Ibai Sans m’ha enviat un dels seus llibres de nova creació, ‘Dejuni digital’ de Sergi Onorato Esteve, un altre dels activistes de la cooperativa. Es tracta d’un assaig de més de tres-centes pàgines, amb un títol revelador: ‘Autoajuda col·lectiva per canviar-ho tot’. Els diaris van plens dels dèficits d’atenció dels nanos com a conseqüència de l’abús dels telèfons intel·ligents i d’altres mecanismes similars. També dels accidents que provoca despistar-se mentre un rep un missatge o una altra comunicació de xarxes socials. Al pròleg de l’assaig d’Onorato, el mateix Ibai Sans ens fa una proposta, per als ionquis del monstre, gairebé suïcida: «Els despertadors, els mapes, els cronòmetres, els rellotges, les agendes, els diaris personals, les cartes manuscrites, els toca-discs o els més moderns walkmans o reproductors mp3, els jocs i videojocs en totes les seves formes (des de la màquina del saló recreatiu, passant per les consoles o els ordinadors personals), les notes de paper, els post-its i molts altres instruments han estat substituïts pels smartphones. Màquines paradigmàtiques que han unificat totes aquestes eines, que abans utilitzàvem de forma separada, en una mateixa terminal. Al nostre entorn, a casa, a la família i, en general, a tota la societat, l’impacte de la implantació social de les noves tecnologies ha fet estralls, a tots nivells.» Observo amb atenció la seva enumeració d’aplicacions i sumo les meves: correus electrònics, les xarxes socials, el pedòmetre que controla els passos i quilòmetres que faig cada dia, les fotografies i, fins i tot, el tensiòmetre que m’informa sobre l’estat de la tensió arterial. Això de memòria, sense entrar en detall de la dependència que et provoca l’aparell. ¿No han tingut la sensació de sortir al carrer sense el mòbil i trobar-se literalment despullats?
La tesi crítica que defensa Sergi Onorato al seu assaig és sobreposar-se a la dependència i poder descansar, badar i no fer res, una pràctica que ha donat infinitat d’escoles filosòfiques al llarg de la història, també al nostre país. Proposa una experiència col·lectiva de dejuni digital per escapar a la saturació informativa, al fet de comunicar-se en excés estant absolutament incomunicat. Tota la sèrie de paradoxes que es produeixen són analitzades: «La comunicació online s’assembla a la comunicació presencial com la llum elèctrica o la llum del sol. Il·lumina, però no escalfa.» De la teoria a la praxi: «Vaig decidir passar a l’acció. El primer pas va ser experimentar en mi mateix la vida sense mòbil. Un dia. Va ser fàcil, ja havia passat dies sense connectar-me anant a la muntanya i va ser un alleujament fer-ho en l’entorn urbà on visc. Menys tensió d’estar alerta al que diuen els grups de Telegram, un descans de no portar a sobre un aparell que enregistra les nostres vides a cada instant. Com que necessitava obtenir més punts de vista per enriquir el text, vaig demanar a altra gent del meu entorn que féssim un dejuni digital col·lectiu, també d’un dia. Es van apuntar quinze persones. Els vaig escriure una carta a mà, explicant-los la proposta, amb alguns consells i un segell, per tal que em tornessin una resposta amb les seves reflexions. Va funcionar molt bé i vam decidir repetir amb un segon dejuni, aquest cop de tres dies i amb una trobada presencial per compartir sensacions. I per acabar, una tercera ronda que ha implicat als socis de l’Ateneu la Base i que podreu llegir a la tercera carta.»
‘Dejuni digital’ és un llibre ple de propostes, d’interrogants i, alhora, un assaig militant contra el poder i alguns dels seus representants, uns addictes a l’abús, a ser col·leccionistes de capital i a ser exegetes de la propietat. No deien que la propietat era un robatori? S’imaginen com quedarien les presons si no es consideressin punibles els delictes contra la propietat. A les presons ens trobem infinitat de lladres de gallines, però els autèntics lladres campen lliures amb els seus trucs de màgia i d’enginyeria fiscal. No entrarem en polèmiques perquè cadascú pensa el que pensa, però el llibre d’Onorato obre del debat de la supervivència mental, no només dels nostres fills sinó de nosaltres mateixos. S’atrevirien a fer la prova de desconnectar-se? Som-hi!
Be First to Comment