Fa pocs dies al diari La Vanguardia, Lara Gómez entrevistava per correu electrònic l’insigne creador d’historietes i escriptor Alan Moore, visionari anarquista i cervell preclar, que va publicat la nissaga ‘Jerusalem’ o còmics com ‘V de vendetta’  o ‘Watchmen’. Moore és un contestatari, fins i tot per a ell mateix, i no es llepa el dit davant la situació regressiva actual, de la qual alguns culpem tant als extremistes ultres com a l’esquerra puritana del políticament correcte i de tota mena de censures. Alan Moore l’encertava quan opinava que la infantilització del fan dels superherois té molt veure amb l’extrema dreta: “Ja vaig advertir el 2013 que aquell públic era el possible precursor del populisme d’extrema dreta. Veia aquella infantilització massiva com una retirada de la responsabilitat adulta. Els que no tenen control de les seves pròpies vides solen desitjar traspassar aquesta responsabilitat a un líder fort, fins i tot tirànic.”

Em passo el dia sentint bajanades contra el govern light dels socialistes, i tots els seus aliats. Rucades provinents d’una dreta cavernícola, que viu a la contra des del pensament reaccionari. No del que va compilar Cioran en el seu assaig antològic sobre alguns dels seus mestres. Quan era jove, encara amb l’ensopiment franquista activant-nos, la ràbia ens va dur per les grutes de la violència, on estàvem còmodes, sobretot per la nostra manca d’arguments. Aquests dies, després de l’herència del meu amic Javi –del qui ja us he parlat–, he pogut comprovar per les dates amb què ell marcava els llibres que compràvem o robàvem, quan ens vam passar dels Baroja, Valle-Inclán, Azorín, Maragall i Unamuno als Cioran, Céline, Miller i els beatniks. Va ser durant els anys 1976 i 1977, poc abans de la conversió general àcrata.  En un pis d’un edifici de dues plantes de la Meridiana, passàvem les tardes llegint en veu alta el ‘Quartet d’Alexandria’, de Lawrence Durrell, mentre hi havia llum natural perquè no teníem electricitat. Els llibres corrien pel terra. Pitjor sort tenien els vinils desenfundats, com a catifes pels visitants de les festes que s’havien organitzat allà.

Durrell i Miller van ser com els nostres tiets mentre que ideològicament ens armàvem amb Baltasar Gracián, un dels pensadors predilectes de Guy Debord, en aquella època un dels pocs que ens feia cas als partidaris de l’acció directa. Què fèiem, però, uns llibertaris de carrer seguint un jesuïta? Ens deia que la naturalesa havia tret a l’home el coneixement al néixer mentre que li havia atorgat al morir. Érem afins a “el millor servei que li pots fer a una persona és ajudar-lo a ajudar-se ell mateix.” I no tant a “escolta, mira i preserva el silenci”. Sempre es podia bramar, provocar a crits com si estiguéssim en una de les tavernes que tant ens agradaven del barri Xino, de la Barceloneta o de Sants. Cridar més que ningú, malgrat que ningú ens fes cas, si no era per fotre’s de les nostres bravates. La humilitat encara havia d’arribar en comptagotes enmig d’una desfeta pitjor que la d’una guerra. La humilitat va venir després d’acompanyar prematurament alguns dels cervells més àgils als fumerals per no haver sabut viure amb líquid de frens.

Sempre ens quedarà Gracián? Ja no ho sé. Redacto aquestes línies amb ‘El Críticón’, a l’esquerra, i ‘Oráculo manual’, a la dreta. Entre els dos, el teclat o l’amnèsia. Mai facis res si estàs de mal humor, deia el capellà. O: “No et comprometis ni amb res ni amb ningú, doncs això és ser un esclau, un esclau de cada home. Per sobre de tot, mantén-te lliure de compromisos i obligacions: són el dispositiu dels que l’altre se serveix per mantenir-te sota el seu poder”. Una de les que més m’agradava era “posa un gra d’audàcia en tot el que facis”, o bé “no menteixis, però tampoc diguis tota la veritat.” El catàleg inabastable del geni barroc no s’acaba mai, malgrat que passin els anys i les dècades. He perdut molts amics, una ciutat sencera, però conservo Gracián, amb qui mantinc l’afinitat, “trobar un bon amic a la vida és una fortuna, però mantenir-lo és una benedicció. Ja ningú llegeix Gracián. Poder-lo gaudir en soledat és una doble ració d’intensitat. “Respecta’t a tu mateix si vols que els altres et respectin.”