Té alguna cosa de cavernícola, de paisatge desolat, una mica com el Park Güell veí, més restaurat, no cal ni dir-ho. Quan podia anar a gaudir de la soledat, del so del vent entre les antenes, em va inspirar tant, que vaig escriure infinitat de poemes i, fins i tot, vaig iniciar la meva novel·la de més èxit, No miris enrere, premi Sant Jordi fa un quart de segle, amb més de nou edicions. No podia ni somiar que aquell racó, que havia acollit els antiaeris durant la guerra i després les cèlebres i desconegudes barraques del Carmel, esdevindria el punt favorit de turistes i altres subespècies per observar la ciutat, embrutar i convertir l’espai en una zona de rave permanent per molestar els veïns, assetjats també per un ajuntament que poc fa ben poc per preservar el descans i confortabilitat dels ciutadans. Si et deixes, però, el cotxe mal aparcat cinc minuts per anar a buscar un familiar malalt, multa ràpida. És l’estil Collboni: socialisme de no fer res i continuació de l’absurditat de la Colau.

En fi, intento no cremar-me perquè fa poques setmanes vaig descobrir un nou mirador sobre de Can Baró i em va costar tant tornar-lo a trobar que creia que la imatge provenia d’un somni. Can Baró és el barri més bonic de la ciutat, una barreja de l’esperit afrancesat del Guinardó unit a les construccions estranyes, no sempre precàries, del que seria la Boca de Buenos Aires. Sense el caminito, però. Recordo quan el poeta Albert Roig s’hi va instal·lar a mitjans dels anys vuitanta en un pis dels anys cinquanta en una casa de pocs veïns. Havíem donat voltes per la barriada, pels carrers costeruts quan les cames responien i les articulacions no molestaven. L’Albert era ple de projectes i il·lusions. Sovint enyoro el personatge d’aquells temps quan tot semblava menys difícil. Havia publicat un primer poemari, però ja duia al cap, Córrer la taronja, el que ha estat el seu llibre capital –precedent  dels premis Ausiàs March i Carles Riba, que obtindria poc després–, i que ha estat el pinyol d’un dels seus volums d’obra completa. Quan jo tenia vint-i-cinc anys només havia vist poetes que imitaven Rimbaud, Baudelaire, Kerouac i Ginsberg. Estava capficat amb les actituds del Xavier Sabater i del Pere Marcilla, aleshores més gurus que amics. La irrupció de l’Albert era un repertori ple de frases, una disciplina foixiana que ens va servir per titular l’antologia de la nostra generació amb un dels seus versos, i la certesa que hi havia vida més enllà de Gabriel Ferrater, Gil de Biedma. T.S. Eliot i Luis Cernuda. 

Per aquella època jo llegia, com un autèntic ionqui del paper, Léo Malet. Les aventures del seu detectiu Nestor Burma m’omplien del delit pel París on se situen, districte per districte. L’heterodox Burma, «el detectiu que deixa KO el misteri» era el prototipus d’heroi de la postguerra: antic anarquista de la llar vegetariana, noi del carrer que venia diaris i detectiu privat, sovint pels mateixos paisatges on havia vagarejat la seva joventut. Malet havia filtrat els seus apunts biogràfics en el personatge. Ell mateix havia estat anarquista, poeta surrealista i veterà del temible cap de concentració alemany Stalag XB, a la baixa Saxònia i que havia perdut milers de presoners per la fam, les malalties o assassinats per la policia. Jo havia conegut Burma i Malet a través de l’adaptació a historieta feta per Jacques Tardi, i que va traduir la irrepetible revista Cairo. Després vaig buscar les novel·letes, ja amb la imatge de Burma de Tardi travessant el pont de Tolbiac, que vaig visitar immediatament commogut per les trames. No era el que és ara, amb la impressionant biblioteca Miterrand, en la qual vaig poder recitar poc després de la seva inauguració quan convidaven poetes de totes les llengües. A França tenen grans centres culturals amb els noms de presidents, com ara l’esmentat, Pompidou i molts altres. Aquí sembla una broma que a una universitat li diguin Juan Carlos I. No per les donotes o els elefants abatuts sinó perquè l’emèrit no sembla de gaire esperit universitari, amb franquesa. Si no dominen el francès, els còmics de Burma els ha editat amb bon paper i tapa dura l’editorial Norma. Les novel·les les poden trobar de segona mà en les edicions de Plaza & Janés i Bruguera. També a Asteroide, que no va dubtar en incorporar el Tolbiac al seu catàleg. O a la desapareguda Negra de la Magrana, on va aparèixer la magnífica Carrer de l’Estació, 120.  Al final del tercer capítol de la novel·la del pont de Tolbiac, un comissari pregunta a Burma en què està pensant tan abstret. El detectiu li respon sense dubtes, «en la meva joventut. Mai hauria pensat que fos tan llunyana.»