«Ho tens tot però estàs massa cec per veure-ho, o massa boig. O ets un addicte als problemes.» No acostumo a veure sèries per no convertir-me en un altre urbanita hipocondríac, com alguns amics que es parlen dels serials com si fossin el més important del món. Vaig acostar-me a ‘Landman’ des d’una de les plataformes de televisió perquè vaig veure que hi participava l’actor Sam Elliott, que m’ha convençut i agradar al llarg de dècades per la seva veu greu i els papers entre la introspecció i la ironia vital. Parlo de sèries des de finals dels anys seixanta als petits monòlegs o diàlegs del film ‘El gran Lebowski’, on tantes interpretacions rodones trobem. La frase surt dels seus llavis, i m’impulsa a escriure l’article.

Les sèries són, però, com el xiclet. Els guionistes estiren els arguments i se’m fan tediosos, insuportables. Compagino la visió, per exemple, amb la lectura dels pocs diaris que m’arriben a les mans, les informacions continuades i absurdes del telèfon –en Instagram saltes de les bogeries polítiques i empresarials de Trump, que es comporta com un comercial amb un exèrcit al darrere, a noies que ensenyen el cul en paradisos tropicals o davant el mirall– i la lectura de llibres que demanen atenció especial. Aquests dies faig la relectura de la novel·la ‘El peso del aire’, la que més em va agradar de l’amic A.G. Porta, del que hem parlat en altres ocasions. Porta és un legionari veterà del gremi des dels anys setanta. Sovint m’acosto fins al seu barri, sant Andreu, per passejar amb ell cap al riu Besòs o a contemplar els trossos encara no destruïts del Rec Comptal, que abans travessava Barcelona. Alguns dels seus personatges arriben a les pàgines per olorar i emprovar-se perfums, la professió que hauria triat si no m’hagués dedicat a aquest estrany negoci de l’escriptura. Porta em fa ballar el cap amb el seus personatges en moviment perpetu, els fantasmes familiars –que tan l’afecten– i el teixit ben cosit de l’argument de les històries. És artista sense oblidar la seva responsabilitat com a artesà. Poca broma!

Un mig refredat em deixa a casa contemplant la desgràcia de Veneçuela, la meva segona pàtria. El pallasso de Trump ofereix comissió a Maduro, i al fer-se aquest dipositari del valors bolivarians, amb tota la seva ridícula exhibició pseudorevolucionària, li fot un atac, el segresta i el fot a una presó de Nova York acusat de narcotràfic. L’única cosa bona és que, amb una mica de sort, no tornarem a sentir Maduro mai més dient bajanades. Trobo en un vell barnús un retall de diari: «La improvisació és un acte de profunda vulnerabilitat. Però també un camí cap a la llibertat creativa, cap a una aventura salvatge, on les coses amb veritable valor poden sorgir mitjançant incomprensions musicals». La trobo a Internet firmada per Andrés Barrios, que reflexiona sobre el caos i l’ordre, els paràmetres on s’ha mogut la meva vida. Deia Montaigne que el caos resisteix sota  les aparences. M’hauria agradat ser com un dels personatges d’Unamuno, Baroja o Sagarra, sense cap altre ofici que el d’imaginar-se protagonista de novel·la enmig de ciutats boges, plenes de pobresa, picaresca i prostitució. Així era Barcelona quan jo era adolescent i vagarejava amb l’uniforme d’un banc pels carrers desgraciats de Sants i Les Corts, amb unes fileres de cases i campaments avui inimaginables. Totes aquelles tasques eren dignes de Dickens i Valle.

Tots ens buscàvem la vida, jo amb la meva cartera que no se separava mai de mi, excepte si entrava a jugar als futbolins. Sovint repartia propaganda política perquè cap policia gosava mirar la cartera dels documents d’un banc. Vivia feliç en la meva bombolla de plaer, sempre al marge fins que em vaig embolicar massa i la cosa va acabar malament. Un dia fent de comissari d’una organització revolucionària, vaig preguntar a un incipient militant socialista què proposaven cara al futur. Sense dubtes, em va contestar que un Estat universitari. S’ho imaginen? Allò sí que era revolucionari! En perspectiva fa gràcia, per no dir pena. Els sous dels professors universitaris són els més escarransits de tot el sector, el fracàs escolar en una realitat inqüestionable i el nivell general ha deixat el llistó per sota del betum amb l’analfabetisme funcional campant arreu. Per als professors i els escriptors, merda pura, però per als polítics i els militars, gloria in excelsis deo.

De fet, l’enyorat professor Gay de Liébana, que tantes conferències excel·lents ens va oferir, exigia l’eliminació de la gegantina indústria política, que consumia, ja fa una dècada, 25.000 milions d’euros a l’any! Com a exemple els diré que només de senadors en tenim 260 mentre que a Alemanya tenen seixanta per al doble de població, i als Estats Units un per Estat federal. I així podríem continuar per diputacions, autonomies, govern central i tota mena d’invents municipals i pedanies diverses.

No els vull amargar la lectura. Si tenen dubtes, A.G. Porta. Si volen pregar, Gay de Liébana.