Un nano d’aquests que em necessiten per fer un treball de la universitat, em pregunta quin és el moment més memorable de la meva trajectòria com a escriptor. Pregunta per a un futbolista perquè jo no he escrit per recrear moments memorables ni mandangues per l’estil, però el nano és fill d’un gran amic meu –fet en segones núpcies, cal dir-ho perquè la dona anterior del meu amic també era amiga meva, la mare del de marres, no– i improviso una solució sobre el gol del segle: centre forçat de Roberto Carlos per l’esquerra i volea de Zidane a l’escaire. Li narro que una tarda d’hivern a París, érem amb el gran Pep Blay a casa del poeta Jean Tardieu, davant mateix dels murs de la presó de la Santé. L’entrevista va anar força bé, tot i que no recordo res i no l’he trobat a l’arxiu. Després he dubtat si realment la vam publicar i, fins i tot, de la visita. Nítidament puc descriure les cases d’altres escriptors entrevistats com André Glucksmann i Jean Baudrillard, però de l’amic Tardieu no recordo una fava! Només el detall de la sòrdida presó, que estava incrustada a la ciutat com ho ha estat la Model, que els progres es neguen a enderrocar no sé ben bé per quin motiu. No serien uns magnífics jardins per connectar l’estació de Sants amb els barris del nord i disposar d’un nou espai verd? En fi, el dia que entengui els progres em posaré a fer cursos d’adaptació social per a misantrops. La cosa ha estat que he passat molts dies buscant desesperadament els llibres de Tardieu. Endebades!

Buscant el poeta francès em vaig trobar al correu els Gomezoides del meu vell amic Pep Gómez, cocotòleg unamunià, company d’espectacles de l’irrepetible Pepe Otal i home d’una saviesa i humor naturals, que entusiasma als nens. A mi també, suposo que per la meva edat mental. En una edició de trenta exemplars, el Pep explica com construir un gomezoide amb una caixeta de llumins, unes fustes petites i una mica de cartró. La veritat és que ho he provat i m’he sentit com Déu el dia de la creació. El meu gomezoide, però, no s’assembla a res equiparable als Gómez que he conegut en la meva llarga vida, des del meu amic d’infantesa i universitat Enrique, al mateix Pep o als meus nets, que temporalment van carregats amb aquest cognom. Pep Gómez viu actualment a Puerto Príncipe, capital d’Haití, des d’on m’envia periòdicament els seus llibres artesanals. Ningú pensarà en donar-li el premi Cervantes, però els asseguro que se’l mereix més que la majoria al que els donen. Seria també un honor per l’antiga bodega la Pilarica, on es va criar, a l’eix del carrer Robador, local que miraculosament no s’ha anat a terra, tot i que fa anys que resta tancat i barrat. Aprofito l’avinentesa per preguntar al partit socialista si no tenen ningú millor per a alcalde que el que han col·locat en una broma absurda per a la ciutat! No podria tornar Jordi Hereu?

Un altre que se’m va presentar com candidat a substituir Tardieu va ser Leonardo Sciascia, amb una novel·la que no vaig llegir quan el sicilià estava en actiu, El teatro de la memoria. Es tracta d’un extraordinari relat, basat en un fet real, sobre la substitució d’un home desaparegut a la Gran Guerra per un delinqüent, semblant al que fa el comte de Montecristo. La veritat és que si tenim encara l’oportunitat de llegir monstres com Sciascia no cal que em torni a posar a escriure novel·les, com em demanen alguns lectors quan em troben pels clubs on recito els meus poemots més divertits, infantils. Intento planificar amb cura una sessió d’espiritisme per localitzar Tardieu o a l’investigador Sciascia per dir-me si realment vam fer alguna cosa amb l’entrevista. La cosa és que el dia de la trobada a París, érem a París en un hotel davant mateix del Moulin Rouge. Quan vam tornar de l’entrevista, la meva clau no era a recepció i vaig haver d’obrir la porta amb una targeta de crèdit. Al llit hi havia una dona preciosa amb qui vam fer l’amor a les fosques. Sempre he intentat evitar no encendre els llums per no dur-me sorpreses desagradables. Explico la vivència al nano, que deu saber matemàtiques sobre la sexualitat, però jo soc més impressionable que un cabirol.

La veritat és que m’ho invento tot perquè no sabia com dir-li quina havia estat la gran jugada de la meva vida. La cosa és que els llibres de Tardieu van acabar apareixent, tant el català Venen a buscar el senyor Jean com el francès, Le fleuve caché (El riu amagat), comprat a Gibert Jeane, identificat pel gomet de segona mà. L’entusiasta i tremolosa dedicatòria de Jean Tardieu, datada el 1991, em fa pensar de nou sobre la memòria, els records i les noies que se’t colen a l’habitació de l’hotel. És aquesta la meva sort?