* Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL
Barcelona és una mena de transatlàntic, que sovint sembla ingovernable, però que es mou per una inèrcia, com la impagable pel·lícula E la nave va, de Federico Fellini. En el nostre cas, el dels patriotes barcelonins –fins i tot patriotes de cada barriada–, la qüestió del qui sí que ha resultat rellevant i per primera vegada en la nostra història hem portat una dona a l’alcaldia. Pot semblar irrellevant, però no ho és perquè Ada Colau no és un polític convencional i ni tan sols sé si es tracta d’un polític. Colau ha estat una activista, de la vella escola llibertària i el seu prestigi prové de les vegades que ha defensat els pàries de la bulímia de banquers i especuladors. Només per aquesta tria, pel fet d’haver portat al capdavant del cap i casal a una activista que ha defensat els pobres, l’electorat barceloní ja mereixeria un aplaudiment.
No és una qüestió menor perquè la ciutat es troba en una disjuntiva enmig d’un país pobre i saquejat, i, paradoxalment, com a un dels principals destins turístics i estudiantils del món. Tothom vol venir a Barcelona, però molt barcelonins somiem marxar. La construcció de la ciutat –les seves infraestructures, sovint es mostren insuficients, el cas dels trens de rodalies resulta paradigmàtic– no es va pensar per una gran metròpoli, però és el que ha acabat sent. Alguns mantenen la il·lusió que Barcelona és una ciutat mitjana, que no arriba als dos milions de persones, però en realitat té un ràdi d’acció, una rodalia que reuneix cinc milions i mig d’habitants, a les quals cal afegir els no censats, els passavolants i una immensa legió de turistes, que sembla haver-se convertit en un problema. Algú serà capaç de negar el pas a les persones? És un problema que et vinguin a visitar? Cal aixecar més fronteres o duanes? No, radicalment no. No hem d’impedir el pas de persones ni fiscalitzar en excés sempre que s’acompleixin les normes.
La permissivitat ha estat un dels nostres valors, però cal no molestar als soferts veïns amb la irresponsabilitat que s’han viscut en determinats moments. En aquest sentit, m’agradaria apel·lar al sentit comú dels responsables actuals del consistori i obrir el debat sobre el model cultural de la ciutat. Podem vendre la Barcelona xarona, però el que sabem és que la majoria de visitants venen a veure arquitectura, museus, concerts musicals i espectacles esportius diversos, a més de l’oferta gastronòmica o, simplement, el sentiment que la ciutat genera, l’estat d’ànim. No hem d’oblidar que una cita com el Sònar produeix un ple absolut de places hoteleres. És això un delicte?
Cal evitar que ens acabem convertint en els habitants d’El Caire o Atenes, aliens majoritàriament a la riquesa que genera el seu patrimoni cultural. Si equilibrem les dues realitats, l’econòmica i la social, i frenem la bulímia de les multinacionals, els diners fluiran i la justícia i l’equitat no estaran tan mal representades. Les coses senzilles són les més difícils d’aconseguir.
*
David Castillo és escriptor i periodista
