Tothom necessita un mestre. I sobretot que no sigui un dèspota. Em venen al cap infinitat de records quan l’estiu es fa insuportable i els barcelonins entrem en la letargia de la xafogor, que s’ha de sumar als inconvenients de la ciutat, per exemple, les obres, l’alcalde horrible sempre i els progres que amenacen o malparlen del turisme quan no el fan ells. En altres èpoques érem autèntics faixadors, que aguantàvem amb mandíbula d’acer els inconvenients de la calor o del fred, tant fa. Fa molts anys, a la tardor del 1978, els amics del barri, el Javi Mariño i l’Enric Gómez, Bouler, amb el seu germà Jaime, Mason, ens vam fer amb l’antologia Algunos poetas en Barcelona, que havia publicat el segell subversiu La Cloaca, provinent de la revista del mateix nom, i que contenia un pròleg de Carlos Edmundo de Ory, un dels nostres herois al costat de Leopoldo M. Panero i Eduardo Haro Ibars. Aquella antologia va fer un xoc al nostre esperit de poetes romàntics, beatniks, addictes als Kerouac, Ginsberg, Corso, Burroughs, Bukowski i companyia. Com era possible que dels nostres carrers sortissin poetes de tal categoria. Jaume Benavente, Xavier Sabater i l’antologia 17 de poesia visual serien altres dels títols de l’editorial.

Entusiasmats vam descobrir que el meu veí, Pere Marcilla, que regentava aleshores amb David Urbano i Martí Sans la llibreria Cosa Nostra, era dels implicats al segell, que plantejava una editorial alternativa amb la revista i la col·lecció de poesia. El Pere em va portar a casa del Salvador Rodés, un altre dels responsables i dissenyador de la revista, al seu pis del carrer Llibreteria. Era un espai extraordinari amb un sostre pintat d’àngels que es movien mentre la marihuana i el haixix feien efecte. Recordo perfectament l’entrada aquell dia al vespre, segurament pels volts del 1978 o 1979. Amb el Pere tornàvem d’una manifestació que havia desembocat a Pelai, un autèntic cul de sac pels que lluitàvem al carrer. Vam aconseguir baixar pel carrer Gravina, amb les cares tapades amb mocadors, i amb el Pere vam arribar a la Rambla, on em va proposar sortir de la bronca –la tarda era complicada– i visitar un dels cloaqueros, més pacífic i casolà que nosaltres, habituals de totes les comissaries i fins i tot del famós Hotel Rejas del carrer Entença. Tornant a l’antologia, a part dels esmentats hi figuraven Jaume Cuadreny, M. Àngels Ballvé, J.M. Calleja, Maite Llop, Inma Marcos i els xilens Roberto Bolaño i Bruno Montané. La majoria teníem pisos pel centre. Cal valorar que un lloguer no superava aleshores el deu per cent del sou. A les improvisades immobiliàries –per anomenar-ho d’alguna manera– del Barri Xino apareixien les referències del pisets en fitxes enganxades als suros o la fusta. La majoria per un lloguer inferior a deu mil pessetes, puces incloses.

Em vaig llegir l’antologia de la Cloaca més vegades que el Trueno Color o els fascicles de Flash Gordon. Em resultava fascinant perquè a la revista també van incorporar poetes com Leo Segura, que s’havia escapat de la tria de Barcelona. Entre els poetes en català destacava Antoni Garcia Porta –Kithoue a causa d’una cançó de Pau Riba del Diòptria–. Els seus versos tenien unes  arrencades sensacionals: «A la fi, altre cop a casa / (mentrestant perdut del món) / La gavardina sota el braç / Prou lluny d’acceptar qualsevol cosa / O deficiències d’adaptació / Tot plegat un procés lent i costós…» Em sentia com si s’hagués ficat a les meves sabates. Després els vaig conèixer, significativament al Xavi Sabater, al bar que regentava al barri del Call o al seu pis del carrer Sardenya en plena eclosió del punk. Anys després vaig recuperar a Garcia Porta mitjançant l’editorial de pedagogia que representava. El 1984 havia publicat amb el seu amic i alter ego Roberto Bolaño, a quatre mans, Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce, que havia obtingut el premi Ámbito Literario d’aquell mateix any. Garcia Porta ha continuat publicant periòdicament a l’elegant editora Acantilado, que va fundar l’amic Jaume Vallcorba i que dirigeix actualment Sandra Ollo. Porta és un rara avis. Les seves trames, sovint abarrocades, semblen alemanyes o centreeuropees i un es pot etilitzar per les novel·letes o novel·lots que ens presenta des del Braudel por Braudel, que en 1999 em va sorprendre sense associar-la al Kithoue de la Cloaca, que escrivia també a Ajoblanco.

La personalitat de Ricardo Duarte o Gustavo Braudel –quasi onettià– Hi ha un moment que un dels personatges diu que el món postmodern és ràpid, complex i insegur. He pogut comprovar-ho, dissortadament en diferents capítols de la vida. Deia Lou Reed, però, que la vida val la pena, però és del tot absurda. Continuarà…