… Llegeix la primera part de l’article

 

En aquest punt, pot semblar estrany reivindicar algunes bondats d’un model sovint qualificat de banal i comercial: el festival. Un format que fins ara ha abraçat la col·laboració d’entitats de diferent titularitat, ha ofert un ventall quantitatiu i qualitatiu d’activitat performativa, ha complementat aquesta programació amb reflexió i esdeveniments paral·lels, ha connectat complicitats i interessos i fins i tot s’ha equilibrat per la ciutat. Quan vivim temps en els quals la festivalització de la cultura ja ha estat condemnada per banal i comercial, potser convé revisar els beneficis del format i recordar la noció de festival com a immersió profunda en un catàleg de productes canalitzats per idees i no només en la seva òbvia accepció festiva. La fórmula de celebració i aprofundiment, de captació de talent exterior,
dinamització del teixit i artistes locals, d’unes dinàmiques de socialització concretes entre públic, experts i stakeholders, d’exhibició de nous camins, d’èmfasi en el patrimoni, fan un tot amb sentit, perfectament sincronitzat i co-creat per diferents mans.

Pot ser una temporada artística concebuda amb l’esperit d’un festival? Perquè una de les grans virtuts d’aquest model també és el compromís amb un temps concret, un momentum, amb el qual el gestor cultural fa de mediador. Una Barcelona contemporània on cada actor que la imagina, la dota d’una veu singular. Però com les veus no es creen per parlar-se a un mateix, han de voler projectar-se, és a dir, compartir-se, això vol dir, conviure amb el dubte dels seus propis principis. Els projectes, gestors i equipaments com a maquinàries de marcs de sentit per als ciutadans (els estables i els provisionals) sempre contemporanis. Tot programador o equipament és contemporani, treballa per establir un cànon del seu temps, independentment de si l’objecte artístic és una òpera barroca o art generatiu digital. Tot projecte s’emmarca en una època i no es pot aïllar de la mateixa amb un viatge
astral. Ha de dotar d’una gramàtica al ciutadà per interpretar el seu món i això sembla, avui, impossible si es fa d’esquenes a les Humanitats i, fins i tot, dels artistes i pensadors que són potencials claus d’èxit si s’integren en la gestió: ofereixen una mirada posada en el canvi i el significat profund de les coses, una empatia envers la condició humana, el compromís per la qualitat i aquest pensar fent que ofereix l’activitat artesanal, una aproximació d’infant que permet abordar allò inimaginable, el confort de viure fora de la zona de confort, la inclinació interdisciplinar, la bandera de les grans conviccions apassionades, la capacitat de transmetre idees i l’elasticitat per veure un escenari des de diferents òptiques.

Una ciutat que s’adreça, doncs, a un ciutadà omnívor, sobrestimulat d’oferta però assedegat d’idees en un món en combustió. Que tant gaudeix d’un espectacle de circ com assisteix a una conferència amb un bloc de notes. Pot ser aquesta Barcelona mediterrània, humanista i contemporània la mateixa Delpina vista des del mar que albiren els foranis? Pot haver espais compartits entre residents i visitants a través d’aquest relat que va més enllà d’un patrimoni que es contempla, sinó que, a més, proposa idees i valors?

D’entrada trobem un escenari on el turisme suposa el 14% del PIB però que va esdevenir, al Baròmetre semestral del juny del 2017, la primera preocupació dels barcelonins. L’expulsió de ciutadans a l’àrea metropolitana degut a un increment del 30 al 50% dels lloguers i la conseqüent desconnexió centre-perifèria és el principal efecte. Un impacte sobre generacions joves formades que, en certa manera, s’ha de considerar com a fuga de talent. El fracàs de les teories sobre la creative class abanderades per gurús com Richard Florida que no van preveure que l’entrada de
tota una cultura hipster i gentrificadora en el cor de les ciutats comportaria elforagitament de les classes populars i la precarització dels mateixos oficis, molts d’ells, culturals i turístics.

També palpiten problemes de convivència en termes de seguretat, mobilitat o l’homogeneïtzació del comerç local en la cerca d’un comprador global. El xoc entre el dret al turisme i el dret a la residència genera un escenari de conflicte que, en algunes ciutats s’està afrontant a través del concepte de localhood. La idea de ciutadania temporal dels turistes que, en alguns casos invoca, fins i tot, “la fi del mateix turisme”, com proclama el lema de la plataforma Wonder Copenhagen, que gestiona experiències de city-sharing. Aquí, de nou, cal recordar que la Cultura no
hauria d’assumir tasques que corresponen a altres instàncies, i que no hi ha millor forma de conrear un context de cohabitació que el de protegir, primer, els drets dels residents. Només des d’aquest punt de partida es poden generar aquestes noves relacions i intimitats (en l’esfera pública i privada) entre ciutadà estable i ciutadà provisional amb una certa harmonia. Els espais es podran compartir quan deixin de ser competits.

Dit això, l’anomenat turisme creatiu, fill de la cerca constant en “valors afegits” i “experiencials” en la qual està immersa bona part de la industria turística i dels potencials visitants, apareix com a oportunitat de vehicular un relat qualitatiu i cocreador. I si un grup de turistes interpretés el seu propi concert coral al Palau de la Música Catalana després d’una immersió en la història musical de la entitat i un taller? I una jornada de dibuix al voltant del patrimoni industrial de la ciutat sovint ignorat en la seva biografia? Un laboratori poètic per conèixer correspondències lingüístiques i emocionals entre les lletres catalanes i les universals? O una masterclass sobre els fonaments de la restauració romànica tot posant en valor la seva iconografia, els seus materials i el propi concepte de la transcendència i el pas del temps? En efecte, el turisme creatiu abraça entorns més qualitatius de l’experiència cultural, permet conèixer les interioritats del patrimoni, pot desestressar el centre de la ciutat capilaritzant-se pel territori, conforma activitats que poden desestacionalitzar el turisme i reforça el relat d’una ciutat d’oportunitats
culturals, d’especialistes al servei del visitant, de transcendir l’exhibició i el consum passiu que acaba, estandaritzant-se de forma acrítica, arreu del món.

Perquè això no es converteixi en un petit rosari d’actuacions individuals adreçades a un públic minoritari i exquisit, caldrà que tot agent cultural revisi la mirada i el relat que ofereix al ciutadà. S’imposi dinamitzar el seu patrimoni en quelcom actiu, no deixar-se simplement observar, fomentar la interactivitat i la seva relació amb altres corrents artístiques, històriques o de pensament. En definitiva, preguntar-se quin lloc ocupa a Barcelona i en el seu temps actual, i transformar la conclusió en un producte o servei. En una història que puguem compartir amb els públics més amplis possibles. El 2016, només un 1,7% del turisme venia motivat per esdeveniments culturals.

Aspirar a tot un target d’audiències internacionals amb un relat humanista, tornant-li a les arts la seva condició qualitativa, experiencial i de coneixement transformador, és una causa justa i rendible. Algunes eines: fomentar i recolzar les agències que treballen aquest perfil d’activitats i narrativa; l’atracció de talent (a través de fires,
festivals, cicles…) al servei de continguts adreçats als ciutadans d’aquí i d’arreu; relligar i posar llum en aquella programació de qualitat amb potencial de projecció internacional que per separat ja fan alguns equipaments; i federalitzar la política cultural amb les corones urbanes i altres comarques per compartir i complementar
projectes i centralitats.

El Mediterrani com a bressol de tota una cultura que s’estén de Gibraltar al Canal de Suez, amb un patrimoni clàssic font primordial de la idea d’Occident, que recull també els intercanvis africans i asiàtics. Una Mediterrània de ciència, diplomàcia, filosofia, arquitectura, metafísica, arts… En un moment on aquesta mar sembla la
condemna de gent que escapa d’un origen sense un horitzó que l’esperi, cal recuperar els valors que ha canalitzat al llarg de la seva història i completar aquesta mediterraneïtat amb el motor humanista i el compromís contemporani. Tres qualificatius que s’interpel·len de forma natural i que donen pistes per construir una nova, genuïna i sòlida narrativa cultural.

*

Darío Fernández Faucón és Director de Públics al Palau de la Música Catalana