* Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL
Entre Barcelona i Beijing hi ha gairebé nou mil quilòmetres de distància, aproximadament els mateixos que hi ha per exemple, en direcció contrària, entre Barcelona i Guadalajara, a Mèxic. Podríem traçar una línia imaginària que anés d’est a oest del món, entre aquestes dues ciutats, quedant Barcelona al bell mig. El mateix temps en llocs diferents i en moments diferents: quan Beijing es lleva, Barcelona encara dorm i a Guadalajara no s’han anat al llit encara… set hores de diferència ens separen.
Darrerament he tingut ocasió de treballar en projectes culturals en aquestes i moltes altres ciutats i sempre, a tot arreu, he trobat una admiració profunda per la cultura de Barcelona. He pogut comprovar com existeix un bon coneixement, un alt respecte i un gran interès per part del gran públic i dels professionals de la cultura (del món sencer, aviat és dit) envers els nostres creadors, el nostre patrimoni, els projectes realitzats o els esdeveniments que aquí tenen lloc. No cal esmentar-ne cap per adonar-se que aquesta no és una fita fàcil d’aconseguir per a cap cultura de les nostres característiques, especialment en el cas d’una ciutat que és relativament petita en el context internacional i que tampoc no és capital d’un Estat. De fet, probablement Barcelona sigui, en termes culturals, la ciutat no-capital amb una millor imatge a nivell mundial.
Estic convençut que, precisament, les distàncies geogràfiques i una certa estanquitat entre els àmbits econòmic local i cultural global han contribuït a evitar que la crisi que tant hem patit i patim encara, no hagi tingut impactes remarcables ni irreversibles en aquesta imatge de prestigi de Barcelona i la seva cultura a l’exterior. No ens ha arribat a fer mal de debò. Em refereixo per descomptat a la imatge, no pas a la realitat: tots som conscients de fins a quin punt se n’ha vist perjudicada aquesta realitat, de manera objectiva, vista des de dins, des del nostre quilòmetre zero.
Però si hi ha una cosa indubtable és que la cultura catalana en general i la de Barcelona en particular havia assolit nivells molt alts d’excel·lència. Per això, malgrat tot, segueix avui captivant mar enllà: no ha perdut avui ni un gra d’atractiu. Juguem encara una lliga molt principal. En un món global i digital té molt de mèrit que la cultura de Barcelona continuï seduint però això no és en absolut casual, sinó del tot causal. Cal ser-ne conscients i aprofitar-ho.
Damià Martínez
*
Damià Martínez és doctor en Història de l’Art i Director de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull.
* * *
Segueix el debat diari de Hänsel* i Gretel* al nostre compte de TWITTER
