Cicle Aportacions al CaixaForum Barcelona
27 d’abril de 2021
*
Llucià Homs: La pandèmia que patim ha tingut un fort impacte en la vida cultural de Barcelona. La ciutat ha vist trastocades moltes de les seves dinàmiques, i alguns dels pilars que sustentaven la seva economia -com el turisme- han desaparegut completament, obligant-nos a repensar-la des de nous enfocaments. Poques vegades com aquesta, la ciutat ha tingut tants actors que l’estiguessin repensant. Hi ha la certesa que estem davant d’una oportunitat històrica per tornar-nos a plantejar quin model de ciutat volem.
S’ha de dir que la cultura és, sense dubte, un dels elements estructurals que ens han de permetre aquesta nova formulació. Avui no es pot presentar un full de ruta per on s’ha de conduir la ciutat si no és amb un projecte cultural dens, potent i ambiciós. La cultura configura el nostre ADN. La cultura és una part fonamental de la Barcelona del futur.
De mica en mica anem tornant a una certa normalitat. En els pròxims mesos anirem veient com l’organització d’actes culturals presencials, que en un moment eren quasi un acte de resistència, es van normalitzant. I és que la cultura ha demostrat durant aquests mesos de pandèmia, què més enllà d’afirmar que la seva activitat és segura -que ho és- ha demostrat que era necessària per decidir com volíem viure. La cultura ens ha fet costat com l’acompanyant més íntim, evidenciant, que era necessària per viure.
Des de Hänsel* i Gretel* hem treballat aquest cicle d’APORTACIONS amb CaixaForum, amb la voluntat de participar del debat cultural que la ciutat necessita. Amb la sessió d’avui tanquem un cicle que ens ha permès reflexionar, pausadament, des de com seran els festivals de música en un futur pròxim, de la mà del Jordi Herreruela, del Cruïlla, a com el món editorial està reconfigurant les seves estratègies, amb la Núria Cabutí, directora de Penguin Random House. Hem reflexionat també sobre el món de l’òpera amb Joan Matabosch, director del Teatro Real de Madrid; sobre el món de les arts escèniques amb la Isabel Vidal, del Grup Focus; o sobre el món de les idees amb la Judit Carrera, directora del CCCB. Un conjunt de mirades que, sumades, ens han permès mapejar, amb molta profunditat, quin és el moment actual de la nostra ciutat. I no podíem tancar el cicle sense endinsar-nos en el món de les arts visuals. I qui millor que un artista com l’Ignasi Aballí que ha dedicat tota la seva llarga trajectòria, a Barcelona i a l’estranger, a reflexionar sobre les pràctiques artístiques contemporànies per cloure aquest cicle d’Aportacions?
No voldria tancar la meva presentació sense agrair profundament a CaixaForum per haver-nos acollit totes aquestes setmanes, per haver-nos demanat aquesta reflexió sobre les Aportacions del sector cultural.
I a tots vostès per haver vingut avui aquí a participar de la conversa amb l’Ignasi Aballí.
*
Ignasi, Benvingut! És un privilegi tenir-te a CaixaForum per parlar de les Aportacions de les arts visuals a la societat i de molts altres temes que aniran sortint en aquest acte de reflexió sobre la Barcelona cultural que entre tots estem construint. Unes reflexions que veureu projectades a la pantalla de fons, junt amb les infografies que per aquest cicle ha preparat, l’artista Jaime Serra.
L’Ignasi Aballí és un artista català extremadament compromès amb la condició política de l’art. Com a creador, es qüestiona les fronteres entre l’espai físic imaginat i el representat. La seva obra s’ha exposat al MACBA, al Museo Reina Sofía de Madrid, al Drawing Center de Nova York o a la mateixa Biennal de Venècia del 2007… I fa uns mesos vàrem saber que l’any vinent representarà a l’Estat Espanyol en la propera biennal.
Ignasi, en aquesta trobada, volem posar de manifest les necessitats de l’artista enfront d’una crisi i com es pot definir la funció que té a la societat. On se situa la veu de l’artista durant la incertesa del moment actual?
Ignasi Aballí: és una pregunta complicada perquè penso que no es pot generalitzar, cada artista és gairebé un plantejament únic, però si podem parlar d’algunes línies comunes. L’artista és algú que pensa coses, és sensible a aspectes de la realitat que a altres persones poden passar desapercebudes; té la capacitat de connectar coneixements, situacions que no estaven a priori connectades. Ell en fa una nova lectura, llegeix d’una manera crítica la realitat, proposa una visió del que passa al seu voltant. L’obra és el resultat d’aquest pensament, és una manera de comunicar-la amb el públic.
LH: La mirada de l’artista, aquesta mirada «diferent», és bàsica per analitzar des d’una altra òptica, el que passa en una societat tan complexa com l’actual. Tens la sensació que se l’ha tingut prou en compte en aquest moment de crisi?
IA: Crec que no. Hem estat molt ocupats atenent altres problemàtiques. No només l’artista sinó la cultura en general no ha estat un sector central en aquest debat. Hi ha certa contradicció entre els discursos polítics que afirmen que la cultura és un bé de primera necessitat i com després això es tradueix en fer-ho possible. Hi ha una distància entre el discurs i el que es fa perquè l’art i la cultura acabin tenint un impacte en la societat.
LH: La cultura ha navegat sempre a contracorrent. I els qui ens dediquem a aquests temes sabem que els temps per al sector cultural mai han estat fàcils. Sovint l’economia ha passat per davant de tot, però no poden ser compatibles les dues mirades, l’econòmica i la de l’artista? Com es poden complementar? Necessitem posar l’artista en espais de decisió que vagin més enllà de les decisions purament tècniques?
IA: S’escolta per part de polítics i empresaris com es valora la creativitat, tothom creu que és un motor per a millorar l’economia i la societat en general. Estic d’acord amb això, però torno a insistir en el que deia abans: això difícilment es tradueix a la pràctica. Hi ha una distància entre el que es desitja i allò que s’arriba a fer. La cultura té un vessant econòmic molt important. Per a fer-la possible és necessari un pressupost, un suport -públic i privat- que permeti que les pel·lícules, els concerts, les exposicions es puguin fer. Per tant, sí que hi ha una implicació entre el món creatiu i el món econòmic molt clara, fins i tot es parla d’indústries culturals, en el sentit que darrere de certs àmbits culturals hi ha una indústria. És evident en el cinema, la literatura, la música… potser en aquest sentit l’art en queda una mica al marge, possiblement perquè no s’ha volgut fer el pas perquè esdevingui una indústria cultural. La meva impressió és que sempre som a la cua de tots els altres àmbits de la cultura. També perquè generem menys beneficis, movem menys diners i això és el que compta. Aquest fet es tradueix a les pàgines dedicades als diaris a cadascun dels diferents àmbits.
LH: Aquest és un tema que m’agradarà parlar amb tu. Si girem el cap enrere, veiem que la consideració social de l’artista ha anat variant al llarg dels segles, però avui el seu compromís amb allò que seria el social i l’educatiu, és més ferma que mai. Com s’explica llavors aquests baixos números de visitants als museus i centres d’art de casa nostra? Per què aquesta posició de compromís no es tradueix en un interès del públic per l’art contemporani? On està aquesta dissociació?
IA: Segueix havent-hi una esquerda entre art contemporani i el públic general. És cert que hi ha un públic especialitzat que sí que hi està interessat, però si parlem de públic més ampli, hi ha encara una distància entre el que fan els artistes i la recepció que té per part del públic. Podem explicar-ho a partir de vàries idees o factors que fan que això sigui així. Per un costat, no existeix una tradició de vincle entre la gent i l’art. Tampoc hi ha una educació que faciliti, ajudi o estimuli aquesta necessitat de consum de l’art. En general, l’art queda en segon pla respecte altres disciplines que són més vistoses, populars, cridaneres, més fàcils també.
LH: Ajuda’m a desxifrar la diferència entre cultura i entreteniment. Avui els museus s’han convertit en les noves catedrals, però dèiem que les visites són escasses i superficials. Com podem afirmar que les arts visuals, essent un llenguatge de plena actualitat, no són merament pur entreteniment?
IA: És una distància molt barrejada. Fixa’t que la secció de cultura va lligada a la d’espectacles, i allà trobem des de l’estrena d’una pel·lícula a un concert o una corrida de toros. És una línia difícils de marcar, no està clara. Podria semblar que estem establint una distància entre la baixa i l’alta cultura, i no és així. De vegades es diu que algunes exposicions són un «espectacle» com una cosa negativa, en el sentit que no tenen la seriositat, el rigor o l’aportació de pensament que se suposa que haurien de tenir. En general, diria que l’espectacle tendeix a un públic més ampli, a l’entreteniment, a passar l’estona sense cap més pretensió. La cultura busca que hi hagi una reflexió, una transformació, un enriquiment per part del públic.
LH: Hi ha un tema de predisposició. És a dir, quan un entra al Louvre, que no és un museu frívol, de seguida s’adona que hi ha uns cartells que el porten directament a visitar la Gioconda. I allà s’hi troba una munió de visitants i empentes. Llavors visualitza un moment el quadre, fa una selfie, una fotografia i automàticament està empès a marxar. Sembla que hi ha una predisposició dels mateixos museus de buscar -deixa-m’ho dir així- la frivolitat o la banalitat del moment més que una visita amb un coneixement profund. Què és el que suposa aquesta diferenciació d’actitud?
IA: Estem parlant d’un fenomen que també patim aquí, que és aquesta mena de turisme cultural o turisme de masses que inclou d’alguna manera la cultura i que consisteix a visitar l’epidèrmic, els tòpics, el més conegut i popular de cada lloc. Aquí segurament visiten edificis de Gaudí, amb sort la Fundació Miró i poca cosa més. I a París, evidentment, una de les parades és la Gioconda, perquè no hi ha més temps per veure altres coses. Són maneres diferents de consum, una és la que comentes d’anar a veure les icones. L’altra el consum més a fons, més pausat i en funció dels teus interessos i no tant d’allò que se suposa que s’ha de veure.
LH: Des del punt de vista de les arts visuals, i amb relació a la societat, quins són els grans debats que són clau per entendre el moment que estem vivint? Què aporten les arts visuals a la societat contemporània? En quins grans debats socials creus tu que les arts visuals són fonamentals ?
IA: Les arts visuals proposen una reflexió sobre el món que ens envolta. L’art, parlo des del meu punt de vista, em fa entendre millor la realitat i moltes vegades canviar la meva percepció de molts aspectes d’aquesta realitat. L’obra de molts artistes m’ha influenciat, m’ha fet pensar d’una altra manera, m’ha fet veure les coses de manera diferent. I si em passa a mi segur que li passa a molta altra gent.
LH: Ignasi, tu fas servir un ventall molt eclèctic de materials, moltes vegades poc convencionals: la pols, la corrosió, retalls de diari, esquinçalls de bitllets de banc o fins i tot líquid corrector de màquina d’escriure. La teva obra inclou obres basades en el llenguatge, escultures d’orientació conceptual, pintura, fotografia i vídeo. Al llarg de la teva carrera, l’obra s’ha caracteritzat per canvis continus i renovats d’estil, format i material. Malgrat això, s’hi poden trobar alguns neguits constants, determinades inquietuds regulars i constants, com poden ser l’obsolescència i l’absència. Com a resultat, en incorporar el buit com un agent actiu, la teva obra busca suggerir més que declarar. Com han evolucionat les teves pràctiques al llarg dels anys? Com arribes fins aquí?
IA: Hi ha una evolució. Encara que les tècniques i pràctiques aparentment poden semblar molt diferents, hi ha uns fils conductors que les connecten. Una vegada, un crític va dir que la meva obra era com un arbre genealògic, amb un tronc central i ramificacions. Penso que és una imatge bastant eficaç. En part aquest canvi i diversitat respon a un neguit de provar coses noves, de no conformar-te amb allò que controles o sembla que ja saps. Busques contínuament altres solucions, altres maneres d’explicar el que vols explicar, i al final el que et queda és aparentment molt divers, però darrere hi ha unes mateixes idees sobre les quals estàs sempre donant voltes i que segurament responen a les teves obsessions. I aquestes obsessions són el motor que et fa tornar i tornar, una vegada i una altra, a insistir, a provar-ho ara des d’aquí, ara des d’allà. Les obsessions són les mateixes perquè tu no pots sortir de tu, convertir-te en un altre. Alguna vegada que ingenuament he pensat que havia aconseguit fer una cosa nova, al cap d’un temps m’he adonat que allò ja estava en una obra de feia cinc anys. L’única diferència era que l’havia plantejat des d’un altre lloc, però la idea bàsica era la mateixa.
LH: Parla’ns una mica d’aquestes quatre obsessions…
IA: Alguna ja l’has dit tu, aquesta atracció pel buit segurament n’és una, i segurament ve com a reacció a com de ple n’està tot. És a dir, estem plens d’imatges, plens d’objectes… la idea de plantejar una obra molt austera, molt poc visible o amb molt pocs elements, amb molt poques coses per veure, probablement és una reacció a això. Inclús, moltes vegades he dit que preferiria no fer a fer, que preferia insinuar a dir. L’absència per a mi és interessant, és una manera de parlar de les coses sense la cosa directament, a través del seu rastre, la seva petjada, els elements que la poden explicar quan ja no hi és. El pas del temps també és un tema que m’interessa, el llenguatge, la relació entre la paraula i la imatge. La imatge també és una temàtica sobre la qual he treballat. Com a creador d’imatges penso que és important pensar què vol dir afegir noves imatges a un món ja tan saturat d’imatges, com es llegirà, com s’ubicarà en aquesta circulació tan brutal que tenim tots cada dia al mòbil, la televisió, la publicitat… I aquesta reflexió m’ha portat a un autocontrol, a un intentar no generar més que l’imprescindible. I tot i això, penso que n’he fet masses.
LH: Tens la sensació que qualsevol element et serveix per crear?
IA: No qualsevol element, per descomptat. Els que finalment han acabat incorporant-se a algun treball són fruit d’una reflexió llarga, d’un temps de donar-li voltes al perquè sí o perquè no utilitzar aquest material o aquest objecte. Moltes vegades he descartat algun que havia començat a utilitzar i he vist que allò no portava enlloc. És veritat que de vegades hi ha coses en espera. Precisament, ara acabo de fer neteja a l’estudi perquè no tenia pràcticament espai i he llançat moltes d’aquestes coses que havien estat allà durant anys i que no m’havien portat enlloc.
LH: Es parla molt de la multidisciplinarietat, però els sectors culturals segueixen sent compartiments molt estancs. Com es relliguen en el teu cas les diferents disciplines?
IA: Penso que no només en mi, l’àmbit de l’art és un dels més transdisciplinaris. Tot ens pot resultar interessant: la literatura, la filosofia, el pensament, la vida quotidiana, qualsevol acte que fem durant el dia de manera inconscient… cal estar atent a tot. L’art és una disciplina que inclou a moltes altres, inclús a moltes altres que no tenen cabuda en la seva pròpia disciplina, com les branques més experimentals de cada una d’elles. És a dir, el teatre més experimental s’acaba convertint en la performance als museus; el cinema experimental, en el vídeo artístic; la literatura més experimental, en poesia visual o en altres llenguatges que tenen cabuda en l’àmbit de l’art. I, per què és això? Perquè no hem de rendir comptes de què allò ha funcionat econòmicament. Un obra que es faci en un teatre i no surti bé és un desastre, en un museu, cap problema. Una pel·lícula que no es projectaria mai en una sala de cinema perquè seria molt minoritària té cabuda en un museu. I així podríem seguir. I per a mi això és molt bo, no em queixo, al revés, m’agrada molt que l’àmbit de l’art sigui tan permeable i tan obert, que sigui capaç d’incloure qualsevol branca del coneixement, inclús disciplines científiques.
LH: La nostra estimada pintura, tantes vegades se l’ha intentat matar, però mai se l’ha aniquilat, sobreviurà en un futur? Quan vaig conèixer les teves primeres obres, quan estaves a Nova York, eren pintura, encara que has evolucionat cap a altres direccions. Segueix sent la pintura un llenguatge vàlid?
IA: La realitat em demostra que sí, que gaudeix d’una bona salut. La pintura ressorgeix d’una manera especial en períodes de crisi. És sempre un tipus d’obra més fàcil de vendre, més comercial. Això no vol dir que sigui fàcil, però diguem que és un suport i un llenguatge que històricament té un pes i una tradició que arriba fins avui i que, per tant, el públic ja l’accepta d’una manera més fàcil que altres pràctiques. Quan hi ha un moment de dificultat, les galeries proposen més pintura perquè saben que tindrà més sortida. Però a la vegada, em sorprèn quan veig pintura que m’interessa i que segons el meu punt de vista, aporta alguna cosa nova interessant. Segueix havent-hi aquest tipus de pintura, per tant, encara té un lloc, encara té un paper. A més, passa una altra cosa, els llenguatges artístics s’han ampliat increïblement, des de la idea que Rosalind Krauss va exposar als anys setanta de l’escultura expandida. Ella es va adonar que en un moment donat l’escultura havia incorporat altres pràctiques que no eren les tradicionals -la pedra, el ferro, la fusta, el marbre…-. Krauss deia que una performance o una obra de land art podien ser escultura. Doncs el mateix es pot aplicar a la pintura: un vídeo pot, no ser pintura, però si prendre-la com a punt de partida; una fotografia també… i així podem anar veient tots els llenguatges. Vull dir, la frontera que abans emmarcava molt bé cada un dels llenguatges, actualment és molt fluida. I molts artistes treballen en aquests límits entre disciplines.
LH: Acabem de parlar de pintura, cap on creus que van les pràctiques artístiques en general?
IA: És complicat, crec que no hi ha una única direcció. Si anem a les galeries o museus veurem que a la vegada estan succeint coses molt diferents i totes molt interessants, com per exemple la de Fèlix Gonzàlez-Torres al MACBA o la que es prepara de la col·lecció Tous. Sí que penso que les noves tecnologies tindran un paper rellevant, no només en la pràctica artística sinó en com es transmeten i visualitzen les obres. La pandèmia ens ha donat molts exemples: hem pogut accedir des de casa a obres i exposicions, amb un resultat desigual. És a dir, la majoria d’elles les he trobat molt deficients, però algunes sí que permetien fer-te una idea molt aproximada, no només amb imatges de l’exposició, sinó amb una entrevista o diàleg amb l’artista o el comissari… és a dir, amb material complementari et podies fer una idea molt completa del que estava passant. Algunes d’aquestes coses es quedaran, altres no…
LH: Tornarem sobre aquest tema, m’interessa i vull aprofundir una mica més… Per tancar el tema de la relació de l’art amb la societat, creus que avui, a diferència d’anys enrere, quan encara parlàvem d’art d’avantguarda i hi havia una dissociació entre art de la modernitat i art lligat a la tradició, l’art és un llenguatge totalment acceptat?
IA: No massivament, però sí que cada vegada hi ha més gent que s’hi acosta…
LH: I creus que les noves generacions, tot el dia pendents de les pantalles, l’han assimilat? Podrien, per exemple, entendre molt bé obres de media art.
IA: He tingut experiències molt curioses, i no sempre gratificants. Parlant amb alumnes de l’Escola Massana, on vaig ser professor durant molts anys i on he tornat a fer alguna xerrada, m’ha sorprès molt la idea que tenien del que és el món de l’art. El veien com una cosa totalment aliena, no havien anat mai al MACBA, el veien com una cosa que no anava amb ells.
LH: Tens la sensació que això és un fet puntual del MACBA en relació amb la ciutat de Barcelona o creus que passa també en altres capitals europees amb els seus museus o centres d’art contemporani?
IA: Penso que és bastant general.
LH: Vull fer-te una pregunta puntual sobre la llibertat creativa. En tot el reguitzell de projectes amb institucions i galeries, d’aquí o de fora, t’has trobat mai amb una limitació a la teva llibertat creativa?
IA: Vols dir censura?
LH: Censura o algun tipus de limitació…
IA: Sempre hi ha condicions, sempre hi ha un espai determinat, un plantejament determinat quan se’t proposa fer una exposició, i tu t’has d’adaptar a aquestes circumstàncies, sumades a les que t’autoimposes, no tant de censura com sí de restriccions que estan a la base del teu treball. Però si parlem d’algun lloc on m’hagin dit que alguna cosa no la podia fer, crec que no, no recordo cap situació d’aquest tipus.
LH: Parlant de centres de referència, durant anys el MoMA ha set un dels espais que pontificava el món de l’art occidental. Avui en dia, les propostes més interessants es troben en museus com el MoMA o en un altre tipus d’institucions que busquen les escletxes per posicionar-se artísticament i plantegen discursos alternatius a aquest gran cànon occidental?
IA: Sens dubte els segons. Els grans museus són un bon aparador o un bon reclam, un punt de parada d’aquest turisme cultural. Evidentment, tenen grans obres, no ho negaré. El MoMA té una col·lecció única. Per veure el més rellevant de l’art des de finals del segle XIX és «el lloc», però a la vegada és un museu molt complicat de visitar, està ple de gent, està saturat, probablement ha mort d’èxit. Paral·lelament, sí que hi ha altres llocs que ofereixen una percepció, una visió de l’art molt més pausada i amb molta més profunditat. A Nova York mateix, et diria la Dia Art Foundation, i especialment la seva seu de Beacon, que està a una hora i mitja de tren, és molt més interessant de visitar.
LH: Ignasi, entrem en el tema de l’educació. Afirmes amb rotunditat que l’educació és cabdal per una societat preparada per llegir el fet artístic… Podries desenvolupar una mica com entens tu la relació entre l’educació i el fet cultural?
IA: Com deies, penso que l’educació és un element fonamental. Dit això, estem fent tot el que es pot perquè això sigui realment així? Jo crec que no. En els discursos es posa sempre l’educació com un dels eixos per millorar a les persones; concretament en l’àmbit de l’art està clar que sense una educació prèvia és difícil que hi hagi una comprensió, un acostament o un possible interès. Però a la vegada l’educació falla, en el sentit que no es fa, o no s’està aplicant aquesta educació que ens portaria a fer això possible. Els plans d’educació cada vegada dediquen menys temps a les humanitats, a la plàstica o l’educació artística. Llavors, com volem que la gent tingui interès si no fem el que s’hauria de fer perquè això sigui una realitat? Aquí hi ha una contradicció. Em recorda una mica el fet que tot el dia pensem en el canvi climàtic, però el que fem per evitar-lo és molt poc. Doncs una mica el mateix. Costa molt canviar aquests rols. És més un desig que una realitat.
LH: Hi ha un projecte que ens fascina als dos, Creadors en Residència, un programa que es tracta d’inocular un artista en una escola o institut, fomentant que artistes de diferents disciplines treballin amb nens i joves…
IA: És un programa on no hi he participat, però que sí que he seguit molt de prop. He vist algunes de les experiències que s’hi han realitzat i em sembla una activitat interessantíssima que segur ha donat molt bons resultats.
LH: En aquests últims anys, l’art s’ha convertit en un llenguatge massa críptic, massa codificat, i això estableix una relació de distància. Avui dia, què podem fer que aquest art s’acosti a les noves generacions? Per quins camins? Quines han de ser les estratègies al teu entendre?
IA: Gairebé tots els centres d’art i museus tenen un departament d’educació per facilitar al públic la visita de les exposicions. Organitzen des de visites guiades a activitats entorn de les exposicions. Es dediquen esforços a facilitar la comprensió. Si parlem de nens i joves, seria qüestió d’intensificar la relació entre escoles i museus. Es podrien pensar més programes en la línia d’En residència, és a dir, portar l’art directament als estudiants; inclús a la universitat, per exemple, fer que l’ensenyament no sigui una estructura tan rígida i burocratitzada en la qual és molt complicat convidar a un artista a fer un taller o seminari. Seria molt bo que la gent que està treballant en el món real s’incorporessin a l’ensenyament, hauria d’haver una fórmula mixta que permetés a l’artista seguir fent el seu treball i a la vegada poder aportar als alumnes aquesta experiència. Actualment, l’estructura és massa rígida per a permetre aquest tipus d’intervencions i contaminacions.
LH: Hem de dir que els joves, que sí que estan pendents de les xarxes socials… quan un entra a TikTok, per exemple, un s’adona de la frivolitat… En la teva pràctica, has incorporat les xarxes socials o és un tema que t’agafa lluny?
IA: No tinc cap xarxa social, no estic connectat a cap d’elles. Només tinc WhatsApp, i per un motiu merament pràctic, però no estic ni a Facebook, ni a Instagram. De vegades m’ho he plantejat, en el sentit que penso si no sóc un reaccionari que va en contra de la seva època, com ha passat sovint en la història, quan alguns grups s’han oposat als progressos tecnològics… però estic molt tranquil, no ho necessito, sé que em perdo moltes coses, a vegades en algunes converses em quedo fora de joc perquè la conversa gira entorn alguna cosa que ha succeït a xarxes, però aquest és el peatge que he de pagar.
LH: Quines són les condicions que necessita avui l’artista per a la creació?
IA: Temps, calma, una mica de diners i molta inspiració per tenir bones idees. També reflexió, converses, lectures… però bàsicament temps.
LH: El Manolo Borja, m’explicava fa uns anys com a l’Argentina dels anys vuitanta, en un moment de molta duresa policial i repressió política -lluny de ser un escenari plàcid per crear- hi havia a la capital, a Buenos Aires, una escena molt compromesa amb el polític i el cultural que era especialment interessant per als artistes. Creus que els moments d’efervescència social són claus perquè l’artista s’enriqueixi? O cal distància i temps?
IA: Cert que en moments políticament conflictius com les dictadures, l’art és una sortida, una manera de donar visibilitat a les reivindicacions i el descontentament social. En aquest sentit són situacions que estimulen un determinat tipus de pràctiques interessants. Però si perquè sorgeixen obres interessants necessitem una dictadura, prefereixo que no hi hagi obres interessants. És a dir, espero que surtin obres interessants també en situació de normalitat.
LH: És l’art encara un espai per a la resistència? Segueix sent l’art un espai per a la confrontació?
IA: Sí, tots els bons artistes tenen un vessant polític, més o menys explícit. Hi ha obres polítiques que sorgeixen d’un fet determinat i no transcendeixen. Després hi ha artistes que inclouen la crítica a la seva obra, però amb una visió molt més àmplia que permet que tingui un recorregut més extens, tant en el temps com en la reflexió que podem fer a partir d’ella. A mi m’interessen aquests segons, que no són explícitament polítics sinó també “poètics”, en el sentit que ens obren cap a una lectura més oberta i complexa. Hi ha artistes que van del polític al poètic i altres que van del poètic al polític. Jo seria partidari dels segons.
LH: Parlem una mica dels mitjans i de la crítica actual… En general, a la societat actual, hi ha un fort desprestigi de la crítica a les diferents arts. Avui, davant de la queixa reiterativa dels mateixos periodistes culturals, els mitjans dediquen poc espai a la crítica artística, o la música, o el teatre o la dansa…limitant-se a esbossar una simple informació. Quin paper creus que està cridada a tenir la crítica avui?
IA: Podem distingir diferents tipus de crítica, de l’especialitzada a la més de difusió que hi ha la premsa general. Aquesta última té el paper d’intermediari entre l’obra i el gran públic. La crítica més especialitzada de les revistes del sector planteja una crítica més a fons, més profunda. També hi ha una crítica més de reflexió, com la que trobem a alguns llibres dedicats al pensament artístic. Aquesta seria per a mi la més interessant, perquè planteja un acostament molt més profund.
LH: Durant els mesos de la pandèmia, i molt especialment els del confinament, els museus han obert els seus fons digitalitzats per tal que els usuaris els poguéssim contemplar. No en qüestiono la bona intenció, però sí que poso en dubte que les reproduccions digitals arribin on arriba la contemplació presencial d’un gran obra d’art. Quina valoració en fas d’aquests nous canals? És l’art un llenguatge que precisa la presencialitat?
IA: En general sóc molt crític. Excepte algun cas que estava molt ben elaborat, que plantejava unes lectures i activitats paral·leles que complementaven la visió de l’obra, cap substituïa la visió directa. Potser hi ha un tipus d’obra més fàcil de portar a aquests terrenys, el vídeo o la fotografia per exemple. Si parlem de pintura, escultura o instal·lació, es ressent molt més la visió a través del digital.
LH: Hi ha qui pensa que la literatura, el teatre o la música, són disciplines molt més democràtiques que les arts visuals. Està a l’abast de tothom tenir una bona biblioteca. Adquirir un llibre té preus molt, molt assequibles. Com una funció de música o teatre. En canvi, en les arts visuals apareix la figura del col·leccionista com a persona que patrimonialitza. No seré jo qui vagi en contra dels col·leccionistes perquè en bona part podem tenir una mirada del que ha passat a la història de l’art a partir de què hi ha hagut gent que ha patrimonialitzat les obres artístiques. Possiblement, per la mirada que dóna la societat actual, el col·leccionista s’ha posat en el centre de tot aquest sector, deixant a un costat el creador, que és qui realment hauria d’estar al centre. Tens alguna vegada la sensació que el col·leccionista ha apartat la mirada que aporta l’artista a la societat?
IA: El col·leccionista té la capacitat d’assenyalar, de dir «això m’agrada, això no» o «em compro això o no»…
LH: Encara que no sempre amb bon criteri…
IA: Això ja és molt personal. També les institucions, tant públiques com privades, decideixen que compren i que no, per tant, tenen un paper rellevant en el sentit de fer que algunes coses tinguin més recorregut i altres es quedin més aturades. Jo, suposo que per deformació professional, posaria l’artista al centre, sense l’artista no hi ha cap dels altres agents que participen d’això, ni col·leccionistes, ni crítics, ni curadors, ni ningú. Primer hi ha d’haver l’obra. Tots tenen el seu paper dins de l’esquema, on podem incloure-hi dissenyadors d’exposicions, els que fan els catàlegs, els transportistes… és a dir, hi ha molta gent que participa de la teva feina. Aquesta idea que l’artista està sol tot el dia a l’estudi, en la seva bombolla, és només a estones, quan et deixen, la resta de temps estem interactuant. Sol no faries res, tots som part de la mateixa estructura i tots som necessaris.
LH: Parlem ara de l’ecosistema artístic barceloní. Deia al principi que avui tots estem repensant Barcelona. Tu que has viscut a Nova York i has exposat per mig món, com veus la nostra ciutat ara mateix?
IA: Ara mateix, bastant malament. Portem un any i escaig molt dolent, no només resultat d’aquest any i mig sinó que ja veníem patint unes mancances importants i una crisi econòmica molt forta que va acabar cap a l’any 2012 o 2013. Després vam seguir amb una altra crisi que és la de Catalunya, amb el procés, i que no ha facilitat que hi hagués una reflexió serena. Portem cinc consellers de cultura en cinc anys, així no hi ha manera de pensar ni estructurar res. La pandèmia ha estat el cop de gràcia. A poc a poc es van tornant a organitzar esdeveniments. Aquí museus i galeries han obert molt abans que a altres països, on han estat tancats molts mesos. Igualment, com artista que treballa aquí a Barcelona, veig un panorama força desolador: no veig col·leccionistes, veig poques galeries, veig poca activitat i poca energia… espero que canviï.
LH: Els museus han obert, però han rebut molt pocs visitants. Tu i jo hem parlat últimament del cas del Museu Picasso, on l’absència de turistes, més d’un milió de visitants en els anys més àlgids contrasta amb els menys de 100.000 d’aquest últim any. Això desvetlla la realitat d’uns museus on els turistes eren una part important. Si entenem que el museu hauria de ser un far pel pensament i la contemporaneïtat, però sovint se l’ha titllat de poc empàtic amb el sector més local. Comparteixes aquesta visió?
IA: Pot ser, no s’ha sabut connectar la institució amb el més proper, amb el barri. Jo tinc l’estudi al costat del MACBA i és un barri complicat en molts aspectes. Però això no hauria de ser una excusa. Sé que el MACBA ha engegat iniciatives per obrir-se i incorporar tota aquesta diversitat que té al voltant. L’últim episodi complicat va ser el tema de l’annexió de la Capella de la Misericòrdia i si havia d’allotjar un CAP o l’ampliació del museu. Es va confrontar de manera molt frívola sanitat i cultura, com si s’hagués d’escollir entre una de les dues. Afortunadament s’ha trobat una solució per ambdues parts. El CAP es farà a la Capella i ja hi ha un projecte per a ampliar el MACBA. Però s’han de fer esforços perquè el museu no es vegi com un espai tancat i distant on passen coses raríssimes, on inclús em fa por entrar, quan la plaça està sempre plena de gent. No sé si és un problema exclusiu del MACBA. És cert que Barcelona vivia molt del turisme i també els museus es nodrien en bona part d’això. Ara hauríem de pensar si el museu ha de ser pels turistes o pels ciutadans, o com a mínim, repensar que fem amb aquesta població que seria la més propera perquè se senti atreta, i utilitzi i gaudeixi aquests centres de manera habitual.
LH: Obrim un moment el torn de preguntes per part del públic…
*
TORN OBERT DE PREGUNTES
Intervenció 1: Hola, moltíssimes gràcies per venir i explicar. Em dic Montserrat i sóc professora d’institut. Tinc dues preguntes. Per un costat, durant la pandèmia s’ha vist la necessitat de fer art i fer esport. Com ho relacionem amb el fet que ara que hem tornat als centres, continuem fent un currículum on es dóna preferència a algunes assignatures -com les matemàtiques, la llengua…- però les arts i l’esport es deixen de banda. I això ho relaciono amb la manca de públic als museus i el que acabeu de dir: la plaça està plena, però al museu no hi entra ningú. És una situació que em dol perquè quan amb els alumnes fem activitats artístiques s’hi enganxen i emocionen. La segona pregunta és, quan vas fer neteja a l’estudi, que vas sentir? Ràbia? Tristesa? Et vas penedir en algun moment? Va ser dolorós?
IA: Començo amb la segona. D’obres en vaig llençar alguna, però no és el que més vaig llençar. Tinc un estudi bastant gran que em permet anar acumulant. Fins que aquest “m’ho quedo” no et permet treballar més. Vaig arribar a pensar a canviar d’estudi, no només per la manca d’espai sinó per canviar d’aires, però no vaig trobar un que m’agradés més que el que ja tinc, així que m’hi vaig quedar. Vaig pensar, «que faria si em mudés?»: doncs llençar moltes coses que fa anys que no toco. I és el que vaig fer, una espècie de mudança sense mudança. I no m’he penedit de res del que he llençat, al contrari, estic content d’haver guanyat espai, ordre, netedat… encara falta, però ja puc dir que hi ha hagut una transformació.
Respecte a la primera pregunta, és complicat, si tu ets mestre i ho vius directament ja veus la poca dedicació que hi ha als plans d’estudis a la matèria d’art, es fa només en moments puntuals. No sé quina és la solució, els plans vénen donats de més amunt i no sé si aquests que els fan parlen amb els qui els han de posar en pràctica. L’educació és fonamental si volem que la gent arribi a sentir un interès per què és l’art contemporani -o altres disciplines molt semblants-.
Intervenció 2: La meva pregunta no serà molt específica però serà breu. Siendo de la nueva generación, tengo la sensación, habiendo estudiado arte, de que tenemos que ser multiusos, hemos fomentado la creatividad, pero eso nos ha hecho replantear el hecho de que somos herramientas. Al final, ¿qué es lo importante? ¿Tu trabajo como artista o los contactos que tienes? Con algunos profesores de la Universidad, no coincidía, ellos veían el arte contemporáneo como una disciplina intocable, mientras que a mí no me hacía sentir nada… para mí las reflexiones que hay detrás no me provocan un cambio; pero si veo tres pintadas me impacta mucho más. En resumen, entiendo los discursos del arte contemporáneo, pero creo que la distancia viene porque no me veo reflejada en ellos. ¿Qué opina usted?
IA: Estoy muy de acuerdo en que cada uno valora lo que siente próximo, lo que conoce. Si profundizaras más en lo artístico, en algunas prácticas de las que dices sentirte lejana, seguramente acabarías sintiéndote más cercana. A veces pienso que los artistas hacemos cosas que nadie nos pide que hagamos y queremos que interesen, que se compren. ¿Hasta qué punto es necesario el arte y para qué sirve? En este sentido las obras de arte son productos un poco extraños. Cuando te acercas a ellos, te enriqueces y los disfrutas mucho más, pero piden ese esfuerzo, ese acercamiento.
Intervenció 3: Respecte al que ha dit abans la dona que era mestra, de què els joves no ens interessem per l’art, crec que és sobretot una reacció davant aquesta falta d’interès envers les arts per part de la societat… també els preus dels museus segueixen sent alts per a un estudiant…
IA: Crec que teniu altres interessos, que són tan legítims com aquest. No estic ni criticant ni criminalitzant els joves, simplement penso que és una llàstima que no hi hagi més interès. Hi poden haver dificultats, com l’econòmica que mencionaves. Sé que hi ha dies d’entrada gratuïta, com dissabte a la tarda o els dies de portes obertes, que acaben sent els moments en què hi ha més visitants, per tant, potser sí que el factor econòmic és important. Però que els joves no tinguin interès no és culpa de ningú i de tots en general.
LH: Jo crec que la pregunta no volia «criminalitzar» els joves, al contrari, preguntava què fem malament des de les institucions perquè hi hagi aquesta disintonia entre el MACBA i la gent que està a la plaça, hi ha un mur imaginari i invisible que fa que els joves no entrin al museu.
Intervenció 4: Volia preguntar-te sobre el procés creatiu, vas de la idea cap a la forma o de la forma cap a la idea? I, en quin sentit creus que expresses el vessant polític del que has parlat, com passes de la poètica a la política?
IA: Sobre el procés creatiu, normalment va de la idea a la formalització. De vegades tinc una idea, i aquesta idea ja va acompanyada d’una forma que puc traduir a quelcom material, però de vegades aquesta traducció de la idea a la forma triga anys. Hi ha processos de temporalitats molt diferents, uns més llargs, altres més curts. Poques vegades he pensat en una forma i després en quina idea li poso. De tant en tant em ve al cap una imatge mental on em veig empenyent una bola gran amb tot el que he fet i d’on van sortint uns fils… i a vegades n’estiro un, a vegades n’estiro un altre, però sempre és la mateixa bola. Les idees no surten de sobte, no són rampells, ni flaixos o inspiracions divines sinó que vénen d’un procés, d’una continuïtat. Respecte a la política, crec que la meva obra no és explícitament política, però sí que d’algunes obres es pot fer una lectura política, com per exemple alguns dels Llistats o algunes obres on treballo directament amb fragments de la realitat. O en projectes de futur com el que faré a Venècia, a la Biennal. Crec que té un vessant polític important, no sé si serà molt evident però hi serà. També hi ha obres que no hagués dit mai que poguessin molestar i ho han fet, sense jo ser conscient que allò provocaria un malestar.
LH: Doncs amb això tancaríem. Ignasi, moltes gràcies per haver compartit amb nosaltres els teus pensaments, les teves experiències i tota aquesta llarga trajectòria. I a tots els que heu vingut, moltes gràcies per les preguntes i la vostra participació.
Be First to Comment