En un moment en què es discuteix si Barcelona està en el circuit del que anomenem “les grans exposicions” potser hauríem de preguntar quin és, des del punt de vista de les institucions públiques, el sentit i la utilitat de coproduir exposicions amb centres i museus estrangers. Compartir projectes, sigui a través de la coproducció o de la itinerància, té indiscutiblement molts avantatges. Es poden posar sobre la taula tot tipus d’arguments econòmics que parlen de reduccions de costos, aportar llistats de visitants presencials que augmenten exponencialment en les presentacions múltiples a les diferents ciutats on aterren les exposicions itinerants, fins i tot podem parlar d’intercanvi enriquidor de coneixement i de noves metodologies de treball. Però clarament l’argument a favor d’incentivar la col·laboració entre equipaments culturals públics va més enllà. Bastir una xarxa de treball internacional té sentit sobretot com a exercici d’autorepresentació i com una de les maneres més efectives de participar en la conversa global d’imaginaris culturals.

Quan Blaise Pascal abordava la dificultat de definir el “jo”, explicava que, de fet, el “jo” no existeix com a tal, com a concepte tancat, complet i inamovible: només existeixen un conjunt de qualitats, de gustos, d’opinions o de sensacions que tenim de nosaltres mateixos. Podem parlar d’una identitat referencial, que apel·la a la identitat física, al cos, a l’edifici, a la institució; i una identitat constitutiva en el qual englobem el nostre esperit, els sentiments que tenim de nosaltres mateixos i que ens fa ser presentables davant els altres. Stuart Hall qualifica aquesta identitat constitutiva de fragmentada i superposada, bàsicament relacional, que anem adoptant i modificant a mesura que anem dialogant amb els altres. La identitat constitutiva individual (i a la vegada col·lectiva) amb la qual expressem la idea del que és una institució cultural i com li agradaria ser llegida pels altres, està conformada per la seva programació; però també pel públic que s’hi sent representat, els grups associats i els col·lectius que participen en la recerca dels temes que aborda; i evidentment per la xarxa de relacions internacionals que estableix.

El treball en xarxa és símptoma que el museu o el centre cultural participa dels mecanismes de construcció de les veritats compartides (per utilitzar una terminologia foucaultiana): d’allò que és pensable, raonable i possible. Com apunta Boris Groys la institució cultural és dinàmica i rellegeix contínuament el present, la inadequació canviant de la nostra visió amb la realitat, i la relació entre allò col·lectiu i allò individual. La funció de la cultura és justament fer-nos qüestionar el present i permetre’ns reflexionar sobre les nostres pròpies conviccions per intentar escapar de veritats simplificadores i de la voluntat de crear un ordre fix del què ens envolta.

Només participant en els mecanismes de la construcció de relats compartits en el marc de projectes específics, la veu col·lectiva d’una societat i d’una cultura (conformada per creadors i artistes, col·lectius associats, programadors, el públic que el modela i valida, la de la societat que la crea) podrà fer-se sentir. I serà a través d’aquests projectes coproduïts i treballats conjuntament amb altres col·lectius internacionals i amb altres audiències d’arreu del món, que la institució pública tindrà la capacitat de prendre part del debat públic transnacional i aportar la seva visió de la cultura i del món.

Acollir grans exposicions internacionals tancades, amb veus curatorials “importades”, on tots esdevenim d’alguna manera simples espectadors passius, pot arribar a ser interessant quan el museu tradicional vol fer de finestra cap al què passa al món. Però si a la vegada té l’ambició de convertir-se també en altaveu, ha de concentrar les energies en la creació d’una xarxa de treball que li permeti intercanviar de tu a tu imaginaris amb la resta d’institucions internacionals. No és per casualitat que aquest gir cap a les coproduccions s’hagi generalitzat a Barcelona. Ni tampoc és per casualitat que hagi passat en el context d’una autoreflexió sobre els mecanismes de creació del relat cultural; la relació entre la cultura pròpia i l’escena artística internacional; així com la reivindicació del paper col·lectiu dels projectes, on la institució es vol porosa i busca incloure la veu coral d’altres agents de la cultura.

*

Carlota Broggi és la Responsable de les Itineràncies del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona – CCCB