Una epidèmia pot ser terriblement destructiva, però hi ha sempre l’endemà. Ens en parlen els llibres d’història. Ara bé, per a molts de nosaltres és la primera vegada que en vivim una tan de prop. I la manca de perspectiva ens pot deixar del tot atrapats en una reivindicació tan nostàlgica com inútil del dia serè que feia abans de l’esclat de la tempesta, amb la confiança que el Sol s’imposarà de nou com si res no s’hagués esdevingut i el paisatge hagués romàs inalterat. Però seria un error imaginar que el món que en resultarà serà idèntic al que havíem conegut. La crisi del Covid-19 ha desencaixat la nostra manera d’experimentar el temps i de gestionar la nostra interacció amb els altres i amb el paisatge. Sí, els dies i les nits s’han anat succeint amb el mateix ritme, però hem estat abocats inexorablement a revisar la nostra concepció de l’activitat professional i del lleure, els nostres hàbits, i a reconsiderar la importància real que tenen per a nosaltres. S’ha estès l’expressió nova normalitat per referir-se a l’escenari que emergirà un cop la crisi actual vagi quedant enrere, un procés progressiu on caldrà tenir present el que, quan trontollava la nostra existència i experimentàvem la incertesa i en alguns moments la desolació, ha impedit el naufragi. No em refereixo a la malaltia, sinó a la consciència i al sentit de qui som. Ens han salvat la memòria personal i col·lectiva, el reconeixement en una comunitat de la qual formem part i, molt singularment i d’una manera profundament relligada a aquests dos factors que acabo d’esmentar, ens ha salvat la cultura. Llegir un llibre que ens commou, retrobar una obra estimada d’un compositor musical o d’un pintor, veure una pel·lícula que ens confronta críticament amb aspectes de la condició humana… són activitats que, si sempre són significatives, han adquirit en aquest context sever una importància encara més determinant. Escriptors, actors, pintors, músics…, commoguts davant de les dimensions dramàtiques del que estava passant, s’han sentit impel·lits a aportar-hi el seu gest, la seva veu perquè tots ens poguéssim sentir més units davant de la percepció de la fragilitat i el desemparament. I tot i aquest anhel i aquest esforç per ser-hi i per fer costat, l’impacte d’aquesta crisi sobre el sector cultural està tenint unes proporcions extraordinàriament inquietants, pel tancament dels teatres, de les llibreries, de les sales de cinema i de concerts…; per la cancel·lació de temporades i festivals… arran de les limitacions d’aforament fixades a fi d’evitar noves onades de contagis.

Circumstàncies com les que avui afrontem reclamen superar rutines, prejudicis i rigideses, però també requereixen sensibilitat, imaginació, actituds obertes a nous llenguatges i a noves formes d’accedir a la cultura i de compartir-la, començant des de les escoles, tan crucials en la integració del fet cultural a les nostres vides. Abans ho apuntava: la cultura ens arrela i ens rescata quan una sacsejada inesperada ens colpeix i escampa entre nosaltres el desconcert davant del que -més vulnerables del que crèiem- ignoràvem. Sense cultura tot es torna inconsistent. Ara, més que mai, Cultura. Prenguem-ne nota i que en prenguin nota també les administracions. En depèn la mena de futur que aspirem a viure.

*

Carles Duarte i Montserrat, poeta.