L’estudi encarregat pel CoNCA al professors Ariño i Llopis sobre la participació cultural a Catalunya en el període 2013-2016 posa en relleu d’una manera inequívoca que la cultura és una eina fonamental per a la cohesió i per al progrés socials. No ser membre actiu de la vida cultural, no valorar-la, no gaudir-ne constitueixen factors limitadors d’una plena integració. Quedar-ne al marge redueix significativament les possibilitats de ser un actor rellevant de la comunitat. S’imposa, doncs, una revisió de la concepció tradicional de les polítiques socials per incorporar-hi la dimensió cultural. I és precisament la naturalesa social de la cultura, la que justifica que propugnem l’aplicació d’un IVA superreduït per a l’activitat cultural (cal celebrar que s’hagi aconseguit passar del 21% al 10%), que hàgim treballat perquè les subvencions culturals no quedin greument disminuïdes per l’aplicació del 21% de l’IVA o que estiguem reivindicant un increment substancial dels pressupostos culturals de la Generalitat, per situar-los en el 2%. Una altra projecció de la perspectiva social que volem que tingui la cultura és l’adopció de les mesures adequades per garantir la protecció dels professionals que s’hi dediquen i que sovint pateixen una notòria fragilitat per factors com la discontinuïtat, l’existència en sectors com la dansa o el circ de vides professionals limitades en el temps i que poden quedar notablement afectades per lesions, la importància que els creadors puguin continuar escrivint, pintant, component obres musicals,… encara que hagin assolit l’edat de jubilació,… El CoNCA va elaborar un primer document de propostes que ha estat tingut en compte en la preparació d’un important Informe per a l’elaboració d’un Estatut de l’Artista, aprovat el 21 de juny per unanimitat per la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats. I encara hi podríem aportar altres conseqüències derivades d’aquesta aproximació social a la cultura, com les vinculades al mecenatge. S’imposa una reflexió de caràcter general que defensi la col·laboració entre el sector públic i el privat per donar un nou impuls a la cultura, perquè la societat civil no se’n pot desentendre amb l’argument que les institucions ja se n’ocupen. A Catalunya la cultura des de fa segles ha estat viscuda com a pròpia des del món creatiu (escriptors, artistes,..), associatiu (ateneus, corals, castellers, festes majors,..), empresarial (editorials,…). I cal generar un marc legal que estimuli fiscalment el mecenatge i un reconeixement públic que el prestigiï. Durant els anys més durs de la crisi econòmica recent una part notable dels recursos generats pel mecenatge cultural es va reorientar cap a l’atenció d’urgències socials. Ara cal recuperar per a la cultura aquests mitjans perquè, reprenent el meu fil argumental, si no reforcem el perfil cultural de la societat posem un sostre a la cohesió i al progrés. I acabo aclarint que la convicció amb què afirmo el paper social de la cultura no ha de ser interpretada com una postergació de la qualitat i el talent. Eixamplar les bases socials de la cultura en cap cas ha d’anar en detriment d’una aposta per l’ambició, per l’excel·lència i per la internacionalització.

*

Carles Duarte és president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA)