El postmodernisme secular
El postmodernisme com a continuïtat secular i retorn inexorable, encara que sembli una contradicció, tot succeint-se a ell mateix quan la idea del futur es desintegra i volem interpretar o endevinar allò que transcorre abans que s’esvaeixi, o abans que les lleis científiques quedin en entredit per qualsevol determinisme. Formem part d’un temps que muta més ràpidament que la consciència alentida que en tenim, el qual ens imposa el neguit del seu propi concepte per damunt de la mirada relativa en un futur incert i tal vegada impossible.

Qualsevol “post” definit en relació a un present que no és estàtic, però que interpretem com a immediat i únic, és més l’intent irreflexiu d’una preferència per la individualitat (o d’una suma d’individualitats barrejades) que el gaudi malaltís del coneixement global i integrador. En aquest sentit, tal preferència fugissera ens situa tant en l’atemporalitat cíclica com en l’ambigüitat històrica, o, si més no, en la inexistència d’una interpretació integradora.

El postmodernisme ens envaeix amb tota la vaguetat d’un present intuït en un no res, quan la història sembla que no té sentit, o s’ha liquidat d’un cop de ploma, i tots els fenòmens culturals de què som conscients, i també dels que no som conscients, ho són perquè esdevenen al mateix temps, perquè es consumeixen gairebé abans de produir-se. El terme, més enllà del formalisme o de la seducció que ens provoca per posar punt i final a una època que amb prou feines entenem o hem viscut, ens atrau tant per aquesta capacitat suggestiva antihistòrica i immediata com per la manca d’un contingut pretesament universal o absolut. Talment és aquest embruix antinòmic el que confereix al terme una noció de validesa permanent en la seva vigència efímera i supèrflua. Ens importa més la forma que el contingut (atès que el contingut només es pot manifestar a través de l’aparença de la forma), l’estètica que la teorització racional, l’esgotament lúdic que l’equilibri: formes i moviment, o formes del moviment com intuïcions preclares d’un concepte instantani i efímer de l’art que troba la seva universalitat en la pròpia negativa de perpetuació.

El concepte de l’art postmodern
Tal vegada allò que diferencia aquest nou postmodernisme, si encara està en vigor i no ha passat de moda o ha estat substituït per una contemporaneïtat que ho engloba tot, sigui la irreversibilitat del fet que ens contempla, el sentit d’exclusivitat i unicitat de les formes sintetitzades, dependents d’un nivell tecnològic determinat, que desplaça la corba de la funció productiva lluny de les coordenades conservadores i de la impossibilitat de repetició cíclica (tot i que els cicles són la mateixa negació de la repetició mimètica, ja que suposen un punt d’inflexió i un alça o una baixa de la tendència). Per aquesta raó, a diferència de l’època moderna, a la qual avantposem el “post”, tota expressió és vàlida, tot concepte s’accepta “a priori”, qualsevol fet vital pot convertir-se en art quan l’art ja no serveix per catapultar-nos al futur. La posteritat ha mort! El present és el final! Estem condemnats a viure un “post” efímer i permanent alhora, com si fos un misticisme més que un absurd, o com si l’oxímoron fos incapaç de generar un tercer concepte.

Roof Piece (1971), Trisha Brown, festival de Melbourne

El caire efímer i permanent de les creacions és, a més a més, un component dramàtic inextricable. Qualsevol dilació representativa les condemna al bagul dels records (o al no-res). Qui no s’avança als processos de canvi i mutació de l’entorn és incapaç d’aprehendre’ls i distorsionar-los posteriorment, sense ànim de transformar la societat. Qui no triomfa en la immediatesa ja no ho farà mai. L’art s’esgota en ell mateix perquè cada cop és diferent, i el subjecte s’erigeix en l’únic protagonista referencial tot i passar desapercebut. Les obres d’art es converteixen en objectes o imatges estàtiques transitòries i supèrflues, i el moviment, tot i consumir-se instantàniament en una recerca infructuosa de les formes, dinamitza el procés creatiu i el manté en peu gràcies a la seva unicitat i irreversibilitat. En aquest context, la dansa i la seva dramatització esdevenen una disciplina integradora de les altres arts, o un catalitzador que provoca la fusió de les mateixes. La representació escènica reiterativa de la quotidianitat, del gest, el sentiment o la paraula, extrets del seu espai d’expressionisme originari, així com la música, que possibilita el fet de copsar el ritme que flueix del moviment, funcionen en un mateix pla o en estreta simbiosi. La tecnologia visual, juntament amb el contacte improvisat dels cossos o les repeticions minimalistes, utilitza tots aquests elements i produeix noves combinacions i percepcions dinàmiques que distorsionen els plantejaments racionals de la imatge alentida. Tanmateix, a aquesta visió distorsionada de la imatge, en qualsevol de les seves manifestacions plàstiques, li queda encara la capacitat de modificar la realitat (o la irrealitat) i mostrar aquells aspectes amagats que, a cop d’ull, no s’aperceben, ja que es mouen en l’àmbit de la imaginació i l’ensomni. No es tracta d’una tasca desdenyable o secundària, sinó que en molts casos és la mateixa essència apriorística de les emocions, allò que a partir de la condensació i síntesi prèvia del procés en moviment permet de reconstruir tota la seqüència improvisada per tal de descobrir el nexe geomètric de les formes a partir dels seus elements.

Els elements de l’art postmodern
Aquesta concepció efímera, volàtil o instantània de l’obra d‘art no és una mera circumstància casual, sinó el miratge d’una època que ha esgotat les seves capacitats de creixement i desenvolupament, i destrueix i innova més ràpidament que recicla i assimila. Hi ha una necessitat d’avançar-se a l’esdevenir accelerat que fa obsolets els productes abans de posar-los a la venda. I hi ha també una necessitat d’incidir en l’esdevenir, d’intuir-lo en el moment de la seva vigència, d’innovar tecnològicament, de posar en escena o alentir allò que copsem sense una consciència massa clara.

Però no és només aquesta ansietat immediata la que caracteritza exclusivament el procés artístic, sinó la utilització, com a objecte i motivació artístics, de qualsevol element d’aquest procés social, d’aquesta alteració industrial profunda que ha estès els seus tentacles a totes les esferes de les necessitats primàries, històriques i socials, i en un sentit diferent, o no usual, a la funció específica per a la qual va ser dissenyat. L’objecte industrial o el moviment sincopat d’una cadena de muntatge, estrets dels seu usos o espais habituals, són elevats a la categoria d’elements d’inspiració i manipulació artístics, desplaçant la idea del que és sublim, bell o oníric com a únics paradigmes referencials. En qualsevol cas, no hi ha una renúncia als conceptes esmentats segons una validació “a posteriori”, però són integrats dins d’un mecanisme més complex i contradictori, en el qual la seva utilització pot estar mediatitzada pel fet de mostrar facetes oposades a aquells aspectes més grotescs i no cognoscibles.

En el postmodernisme actual qualsevol element pot ser vàlid i “útil” com a expressió de l’art (tot i la inutilitat racional del mateix concepte d’art). L’únic que preval per damunt del producte acabat és el procés a través del qual aconseguim extraure els elements de les seves categories originàries per a exposar-los o representar-los. Dit d’una altra manera, el procés irreversible en el qual el treball personal resulta insubstituïble i diferenciador de cada obra. Així mateix, ja no es pot parlar d’una idea immutable o d’un context únic, d’una o d’unes escoles, d’unes tècniques i estils definits i acceptats. Qualsevol espai en desintegració permet de representar la lògica dels moviments d’una època que no albira cap continuïtat, almenys com l’havíem entesa fins ara. Ja no hi ha escoles ni estils perquè cadascú ambiciona convertir-se en una escola i un estil. I aquesta diàspora irrepetible utilitza tots els elements de la decadència de la societat actual, l’alteració i modificació dels usos i valors tradicionals, la ruptura de les relacions socials de producció sense cap transformació revolucionària. És com el paisatge després de la batalla: la ciutat com a escenari de la derrota i dels canvis catastròfics, l’arquitectura enderrocada, el soroll de les màquines, els xerrics dels ordinadors, les pantalles distorsionadores de la informació, les estructures metàl·liques inertes, la descomposició dels materials bàsics, les deixalles industrials, els núvols contaminants de combustibles fòssils, els detritus i els gasos tòxics… Un món postindustrial globalitzat com a característica específica del nivell tecnològic i el grau de concentració del capital, en conflicte permanent amb el control de la riquesa improductiva i la deslocalització. Un món postindustrial i dantesc generador de la pèrdua d’identitat de les classes socials i la seva terciarització (anul·lant o desplaçant el materialisme històric en el sentit de marc de referència analític), que provoca la destrucció o substitució robòtica de les forces productives i el reciclatge (o l’acumulació) de tot allò que ha deixat de ser útil. Tot plegat amb la coexistència de conflictes bèl·lics allunyats dels centres especulatius i de confort, com a negoci macabre cada cop més rendible, i de grans abocadors escampats per les zones deprimides del planeta, on l’única forma possible d’art és la supervivència.

*

Carles Decors (Barcelona, 1954) és llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona, gestor cultural, escriptor i fotògraf.