A França, la cultura sempre és política, i més durant una campanya electoral presidencial. Així que no és d’estranyar que la cultura sigui un camp de batalla entre els dos finalistes de la segona ronda: el centrista Emmanuel Macron i Marine Le Pen de l’ultradretà Front Nacional.

Vaig veure el món cultural francès de prop com a ambaixador britànic a París. Estava clar que una àmplia varietat dels francesos veu el seu patrimoni artístic i cultural, i la llengua francesa, com a part central de la seva identitat. És per això que França ha lluitat tan dur al llarg dels anys en negociacions sobre comerç internacional per establir el principi de la ‘excepció cultural’, que la cultura no és igual que altres productes comercials i que França ha de ser lliure, per exemple, per a subvencionar el cinema en llengua francesa.

El Ministeri de Cultura i Comunicació francès té un gran pressupost de 10 mil milions d’euros a l’any. Al voltant de la meitat d’aquest es destina a la industria de la radiodifusió pública, i la resta es distribueix en forma de subvencions a les organitzacions d’art, els museus, el patrimoni, la creació artística en molts camps i les escoles d’educació artística. L’actual govern ha augmentat el pressupost de cultura en els últims anys. Part d’això ha anat a museus i organitzacions d’art per compensar la baixada en el nombre de turistes després dels atacs terroristes i s’ha creat un fons per subvencionar els salaris del personal tècnic que treballa a temps parcial en teatres i sales de concerts que han organitzat una sèrie de vagues nocives.

Així doncs l’Estat és notori en el món de l’art a França, de tal forma que la política cultural és un element que tots els presidents utilitzen per promoure la seva pròpia agenda. Els dos candidats aquest any tenen visions totalment diferents del paper de la cultura a l’hora de reduir la sensació generalitzada de malestar en la societat francesa.

Le Pen està promovent el missatge que hi ha una única i patriòtica història i cultura franceses. Ella vol inculcar això en cada nen francès a través de l’educació artística en tots els nivells a l’escola, incloent-hi la música i el cant per tal de transmetre les tradicions franceses a les noves generacions. Ella seguiria un enfocament proteccionista, tractant d’evitar la venda d’edificis històrics i grans obres d’art als estrangers, i utilitzaria els fons estatals per augmentar el perfil de l’art ‘popular’ produït a França com una alternativa al que ella anomena ‘art oficial’ en galeries públiques.

Macron, per contra, veu l’art i la cultura com a part de la rica diversitat de França, i vol animar els joves a treure’n el màxim profit. Dedica la l’obertura del seu manifest a l’educació i la cultura, amb una proposta històrica d’una ‘tiquet cultural’ de 500 euros per cada major de 18 anys, a gastar en llibres o entrades a teatres, galeries i sales de cinema. Vol que les biblioteques romanguin obertes al capvespre i els diumenges, i estimular un major nombre d’esdeveniments artístics en complicitat am les associacions locals. S’ha compromès a no rebaixar un sol cèntim del pressupost actual del Ministeri de Cultura, a invertir més en les indústries creatives, i a promoure l’educació artística a les escoles i universitats.

Els candidats probablement estarien d’acord en que la cultura francesa és excepcional i que ha de ser promoguda. Però tenen opinions molt diferents sobre el que és la cultura. En cultura, com en tantes altres àrees, el vot del 7 de maig serà decisiu pel futur de França.

*
Peter Ricketts va ser ambaixador britànic a França 2012–2016
Article publicat gràcies a la complicitat de l’autor i la revista britànica Apollo www.apollo-magazine.com el 28 d’abril de 2017