[:ca]* Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL
Cada vegada més gent diu que Barcelona està cansada culturalment. No hi estic d’acord. El que estem vivint els últims anys, certament acusant una indiscutible homogeneïtzació, no té tant a veure amb la fatiga (que hauria d’arribar després del clímax) sinó amb el que en castellà en diem “hastío” (que no podrem traduir ni per avorriment ni per fàstic). És quelcom diferent. I segurament neix, en part, d’aquesta necessitat que tenim de fer, una i una altra vegada, la “foto del moment”. Què hi trobem realment en aquestes instantànies? Hem après a mirar la realitat cultural des de tots els angles possibles?
Roland Barthes, a La càmera lúcida, ens explica que dins d’una mateixa fotografia hi conviuen, com a mínim, dos mons: l’studium i el punctum. Mentre l’studium és allò que veiem d’una forma més evident (el que intenta ser una reproducció analògica o digital de la realitat), el punctum és el detall, la ferida i la fletxa, que ens obliga a preguntar-nos què hi ha més enllà de l’objectiu. La fotografia vol ser una (com qui vol convertir la cultura en un monòlit) però sempre apareixen (moltes vegades per atzar) un objecte o una ombra que posen en crisi aquest retrat ideal. Tota imatge és contingent, i per això només pot tendir a la generalitat adoptant una màscara. Ho acceptem, cap problema, sempre que després recordem que el resultat no és un nosaltres, sinó una convenció estètica. De veritat hem oblidat totes les capes del procés?
Quan s’acabarà, doncs, això que hem anomenat equivocadament cansament? Segurament quan entenguem que podem parlar, sense complexos, d’itineraris i de condicions de possibilitat, sense caure en la visió de la cultura com si fos el paspartú d’una fotografia fixa.
“Tot el que passa a l’interior del marc mor totalment un cop franquejat aquest mateix marc”, escriurà Barthes. No neguem la necessitat d’informar o representar, però haurem d’aprendre a incloure en aquesta panoràmica el goig i el dolor que no solen aparèixer al photocall institucional. I a més, haurem de trobar la manera de fer-ho sense quantificar-ho, com si fossin quilos de llonganisses, amb els mínims artificis possibles.
Vivim immersos, en la cultura i la política (si és que són coses diferents), en la dramatúrgia dels gestos. “Certs detalls podrien punxar-me, si no ho fan sens dubte és perquè han estat posats intencionalment pel fotògraf”. Quan em sento observat per l’objectiu, ens dirà Barthes, em transformo per avançat en imatge. Posturejar no és una simple banalitat com es creu, és la voluntat d’encapsular un imaginari que demana, sempre, ser més ampli. I això passa, també, en el llenguatge. Existeix una autèntica colonització del significat. Si abans vam descodificar al nostre gust les ressonàncies d’aspectes com la cohesió social o les hegemonies, ara toca construir falses dicotomies entre cultura de base i alta cultura. Però el punctum, desobedient i indomesticable, segueix escapant de la foto oficial per convidar-nos a la vida exterior. La que ens fa mal, ens commou i ens compromet. La que realment ens desplaça i ens sacseja.
Albert Lladó
*
Albert Lladó (Barcelona, 1980) escriu a ‘La Vanguardia’ i és editor de ‘Revista de Letras’. Ha estrenat ‘La mancha’ (Arola, 2015) al Teatre Nacional de Catalunya.
* * *
Segueix el debat diari de Hänsel* i Gretel* al nostre compte de TWITTER[:es]* Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL
Cada vegada més gent diu que Barcelona està cansada culturalment. No hi estic d’acord. El que estem vivint els últims anys, certament acusant una indiscutible homogeneïtzació, no té tant a veure amb la fatiga (que hauria d’arribar després del clímax) sinó amb el que en castellà en diem “hastío” (que no podrem traduir ni per avorriment ni per fàstic). És quelcom diferent. I segurament neix, en part, d’aquesta necessitat que tenim de fer, una i una altra vegada, la “foto del moment”. Què hi trobem realment en aquestes instantànies? Hem après a mirar la realitat cultural des de tots els angles possibles?
Roland Barthes, a La càmera lúcida, ens explica que dins d’una mateixa fotografia hi conviuen, com a mínim, dos mons: l’studium i el punctum. Mentre l’studium és allò que veiem d’una forma més evident (el que intenta ser una reproducció analògica o digital de la realitat), el punctum és el detall, la ferida i la fletxa, que ens obliga a preguntar-nos què hi ha més enllà de l’objectiu. La fotografia vol ser una (com qui vol convertir la cultura en un monòlit) però sempre apareixen (moltes vegades per atzar) un objecte o una ombra que posen en crisi aquest retrat ideal. Tota imatge és contingent, i per això només pot tendir a la generalitat adoptant una màscara. Ho acceptem, cap problema, sempre que després recordem que el resultat no és un nosaltres, sinó una convenció estètica. De veritat hem oblidat totes les capes del procés?
Quan s’acabarà, doncs, això que hem anomenat equivocadament cansament? Segurament quan entenguem que podem parlar, sense complexos, d’itineraris i de condicions de possibilitat, sense caure en la visió de la cultura com si fos el paspartú d’una fotografia fixa.
“Tot el que passa a l’interior del marc mor totalment un cop franquejat aquest mateix marc”, escriurà Barthes. No neguem la necessitat d’informar o representar, però haurem d’aprendre a incloure en aquesta panoràmica el goig i el dolor que no solen aparèixer al photocall institucional. I a més, haurem de trobar la manera de fer-ho sense quantificar-ho, com si fossin quilos de llonganisses, amb els mínims artificis possibles.
Vivim immersos, en la cultura i la política (si és que són coses diferents), en la dramatúrgia dels gestos. “Certs detalls podrien punxar-me, si no ho fan sens dubte és perquè han estat posats intencionalment pel fotògraf”. Quan em sento observat per l’objectiu, ens dirà Barthes, em transformo per avançat en imatge. Posturejar no és una simple banalitat com es creu, és la voluntat d’encapsular un imaginari que demana, sempre, ser més ampli. I això passa, també, en el llenguatge. Existeix una autèntica colonització del significat. Si abans vam descodificar al nostre gust les ressonàncies d’aspectes com la cohesió social o les hegemonies, ara toca construir falses dicotomies entre cultura de base i alta cultura. Però el punctum, desobedient i indomesticable, segueix escapant de la foto oficial per convidar-nos a la vida exterior. La que ens fa mal, ens commou i ens compromet. La que realment ens desplaça i ens sacseja.
Albert Lladó
*
Albert Lladó (Barcelona, 1980) escriu a ‘La Vanguardia’ i és editor de ‘Revista de Letras’. Ha estrenat ‘La mancha’ (Arola, 2015) al Teatre Nacional de Catalunya.
* * *
Sigue el debate diario de Hänsel* i Gretel* en nuestra cuenta de TWITTER[:en]* From the cycle : CREATION AND EXHAUSTION IN CULTURAL BARCELONA
Cada vegada més gent diu que Barcelona està cansada culturalment. No hi estic d’acord. El que estem vivint els últims anys, certament acusant una indiscutible homogeneïtzació, no té tant a veure amb la fatiga (que hauria d’arribar després del clímax) sinó amb el que en castellà en diem “hastío” (que no podrem traduir ni per avorriment ni per fàstic). És quelcom diferent. I segurament neix, en part, d’aquesta necessitat que tenim de fer, una i una altra vegada, la “foto del moment”. Què hi trobem realment en aquestes instantànies? Hem après a mirar la realitat cultural des de tots els angles possibles?
Roland Barthes, a La càmera lúcida, ens explica que dins d’una mateixa fotografia hi conviuen, com a mínim, dos mons: l’studium i el punctum. Mentre l’studium és allò que veiem d’una forma més evident (el que intenta ser una reproducció analògica o digital de la realitat), el punctum és el detall, la ferida i la fletxa, que ens obliga a preguntar-nos què hi ha més enllà de l’objectiu. La fotografia vol ser una (com qui vol convertir la cultura en un monòlit) però sempre apareixen (moltes vegades per atzar) un objecte o una ombra que posen en crisi aquest retrat ideal. Tota imatge és contingent, i per això només pot tendir a la generalitat adoptant una màscara. Ho acceptem, cap problema, sempre que després recordem que el resultat no és un nosaltres, sinó una convenció estètica. De veritat hem oblidat totes les capes del procés?
Quan s’acabarà, doncs, això que hem anomenat equivocadament cansament? Segurament quan entenguem que podem parlar, sense complexos, d’itineraris i de condicions de possibilitat, sense caure en la visió de la cultura com si fos el paspartú d’una fotografia fixa.
“Tot el que passa a l’interior del marc mor totalment un cop franquejat aquest mateix marc”, escriurà Barthes. No neguem la necessitat d’informar o representar, però haurem d’aprendre a incloure en aquesta panoràmica el goig i el dolor que no solen aparèixer al photocall institucional. I a més, haurem de trobar la manera de fer-ho sense quantificar-ho, com si fossin quilos de llonganisses, amb els mínims artificis possibles.
Vivim immersos, en la cultura i la política (si és que són coses diferents), en la dramatúrgia dels gestos. “Certs detalls podrien punxar-me, si no ho fan sens dubte és perquè han estat posats intencionalment pel fotògraf”. Quan em sento observat per l’objectiu, ens dirà Barthes, em transformo per avançat en imatge. Posturejar no és una simple banalitat com es creu, és la voluntat d’encapsular un imaginari que demana, sempre, ser més ampli. I això passa, també, en el llenguatge. Existeix una autèntica colonització del significat. Si abans vam descodificar al nostre gust les ressonàncies d’aspectes com la cohesió social o les hegemonies, ara toca construir falses dicotomies entre cultura de base i alta cultura. Però el punctum, desobedient i indomesticable, segueix escapant de la foto oficial per convidar-nos a la vida exterior. La que ens fa mal, ens commou i ens compromet. La que realment ens desplaça i ens sacseja.
Albert Lladó
*
Albert Lladó (Barcelona, 1980) escriu a ‘La Vanguardia’ i és editor de ‘Revista de Letras’. Ha estrenat ‘La mancha’ (Arola, 2015) al Teatre Nacional de Catalunya.
* * *
Follow the Hänsel* i Gretel* daily debate in our TWITTER account[:]
