-M’he trobat força vegades haver de respondre a la següent pregunta, feta des de la més absoluta innocència: “Per què no marxes a viure als Estats Units? Allà sí que es valoraria la teva música com cal …”
La resposta sempre és que m’agrada molt viure a Barcelona, alguns dies més que uns altres, per descomptat; i també que sento que sí que es valora la meva música com cal. Un no pot pretendre agradar a tothom però si troba el canal per comunicar-se amb el seu públic potencial, dona resposta a la seva necessitat vital. El problema és trobar aquest canal.

-Barcelona és una ciutat que ofereix possibilitats de viure de la seva música a un compositor?
Doncs amb molts treballs diria que hom ho pot aconseguir. Personalitzant encara més, jo m’hi he pogut dedicar i he viscut de les meves composicions (i també dels meus concerts, és clar).
Ha estat fàcil? Doncs, no. M’imagino que no és fàcil enlloc. De fet quan vivia a Londres per estudiar i planificava viure-hi, vaig triar tornar a Barcelona (Dagoll Dagom em va donar l’oportunitat quan tenia vint-i-cinc anys de compondre el meu primer musical, “Mar i Cel”) després de valorar que seria molt difícil sortir-me’n a Anglaterra, on hi ha un gran proteccionisme amb els seus artistes (com a la majoria de països europeus d’altra banda).

-Està clar que com més important sigui la plataforma de llançament, més repercussió tindrà la teva feina, el canal del qual parlava s’eixampla. No és el mateix fer un musical a Barcelona, que a París, Londres o Nova York. L’altaveu és molt més gran. I conseqüentment el públic es multiplica de manera exponencial. Quin és doncs el problema principal que hi tenim? Jo diria que així com en altres aspectes Barcelona és un gran altaveu (p. e. el futbol), en la música que jo m’ocupo, no en té gaire. És curiós que amb el tarannà comercial dels catalans, en canvi en matèria musical, ens dediquem més a comprar que a vendre. Hi ha una manca important d’agents d’artistes que vulguin exportar els grans talents que tenim per aquí. La música es nodreix del públic, pel que si obrim fronteres, en sortiríem guanyant.

Sempre em pregunto per què passa això. Crec sincerament que no hi ha visió comercial per part dels que l’han de tenir. Suposo que és més fàcil intentar vendre al públic local quelcom que algú s’ha esforçat, en algun país de fora, a amplificar des de llur altaveu. En això penso en els dos vessants que jo toco, el dels intèrprets i el dels compositors. També pot ser que els que puguin fer aquesta feina no tinguin fe en els músics de casa, però em resisteixo a creure això.

-D’aquesta manera, un compositor i fins i tot un intèrpret pot viure a Catalunya de la seva música fent moltes coses. Això crec que a mi m’ha enriquit. Acceptar tot tipus d’encàrrecs m’ha fet millorar en molts aspectes i m’ha donat la possibilitat de conèixer entorns professionals tan engrescadors com el cinema, el teatre o la televisió, encara que la meva centralitat ha estat la música de concert.

-Aquí jo he tingut moltes oportunitats. Per exemple aquest curs he estat artista resident del Palau de la Música Catalana, i m’ha donat l’oportunitat de poder estrenar un Rèquiem. També he pogut mostrar un ventall ample de la meva producció en onze concerts, amb mi com a pianista, o en altres concerts amb fantàstics músics que han tocat peces meves.
És veritat que em considero molt afortunat, però també haig de dir que he treballat de valent tota la vida. Aquesta és la realitat.

-Hi ha oportunitat de feina per a tants bons músics joves que estan sortint? Vivim la paradoxa que quan jo era jove, les orquestres es nodrien de músics estrangers; i ara que hem format magnífics professionals, molts han de marxar a tocar en conjunts estrangers. La formació dels músics en els últims anys ha millorat moltíssim gràcies a escoles com l’Esmuc i el Liceu, però en canvi crec que no s’ha cuidat de formar públics amb la mateixa dedicació. Això ha causat que no hi hagi tanta demanda com oferta.

-Desitjos:
M’agradaria molt que es cuidés el futur de la nostra música; educant al públic, i afavorint els nostres intèrprets i compositors. M’agradaria que hi hagués més pressupost per a la música, així es podrien encarregar moltes més obres des d’orquestres oficials i estrenar òperes al Liceu.
M’agradaria que els músics de totes les orquestres poguessin treballar sense precarietat.
M’agradaria que es premiés la feina i el talent.
M’agradaria que la riquesa d’estils i estètiques que tenim per aquí es vegi com un gran valor, i que creguéssim tant en ella, que la volguéssim exportar. I donar a conèixer les nostres obres, els nostres musicals, les nostres òperes, amb músics del país, i ser un referent a escala internacional, doncs el talent que hi ha s’ho mereixeria.

*

Albert Guinovart és pianista i compositor.