La ciutat –multiforme, proteica i imprevisible- s’escapoleix contínuament de qui pretengui caracteritzar-la. En tot cas, tot seguint el sociòleg Georges Gurvith, a la ciutat existeixen una sèrie de “fenòmens socials –esdeveniments, tendències, reaccions o comportaments- que permeten captar “aspectes, moviments i tipus microsocials o de grup” que poden definir-la (La vocació actual de la sociologia, 1950).

Ara que es parla de recuperar la normalitat –la “nova normalitat” no deixa de ser un pas previ de la normalitat-, cal preguntar-se quin pot ser un criteri útil i solvent per certificar la tornada a la normalitat barcelonina. Efectivament, de criteris n’hi ha un munt. Podríem parlar de la incorporació dels treballadors a la feina, de la recuperació econòmica, de la mobilitat, del lliure accés a la platja, del retorn del futbol i tants d’altres criteris.

Més enllà d’aquests criteris convencionals, en proposo un altre, inspirat en la teoria dels tipus microsocials del nostre sociòleg, que en bona part determina el que és –també és- Barcelona. Concreto: la ciutat arribarà a la normalitat quan –cito per ordre alfabètic-, les barberies, bugaderies, cafeteries, gimnasos i nails també ho facin. Tots aquests establiments són més del que aparenten. Tant és així, que han arribat a ser un segell distintiu de moltes ciutats, entre les quals cal destacar-ne Barcelona. Sí: Barcelona és una ciutat de barberies, bugaderies, cafeteries, gimnasos i nails. Per saber què és també Barcelona, perquè que no es perdin alguns trets de la ciutat –d’altra banda, propis de les grans metròpolis-, cal normalitzar els tipus microsocials o de grup esmentats amb tot el que representen. Que és més del que sembla a primera vista.

Les barberies

Les noves barberies –especialment les masculines: notin que parlo de barberies i no de perruqueries- que han sorgit en els últims anys a Barcelona signifiquen una renovació de l’estètica del sector i de la ciutat que ens condueix al Nova York dels anys 20 o 50 del segle passat. Un local amb un cilindre de colors –blau, roig i blanc que giren sense solució de continuïtat- a la façana, entrada de vidre, parets blanques, fotografies d’homes amb el cabell perfectament esculpit i barbes, bigotis, celles i patilles minuciosament retallades. Cadires blanques i negres, barbers -barbes, bigotis, celles i patilles- amb davantals blancs o negres dotats d’unes butxaques generoses, clients amb mantells igualment blancs o negres, i l’ampolla de Floïd –masaje genuino mentulado y vigoroso– al prestatge. També, navalles, tisores i tovalloles humides amb ozó. Un entorn càlid i acollidor. Atenció personalitzada. Estil, imatge, formes, tendències. Voluntat d’experimentar. Y, també, “Barbería de la vieja escuela, cortes y afeitados finos”.

Unes barberies –paga la pena dir-ho- que recuperen la figura de l’artesà. Aquest artesà que com afirma Richard Sennett, “explora les dimensions d’habilitat, compromís i judici d’una manera particular” i es concentra “en l’estreta relació entre la mà i el cervell”. I afegeix que aquesta connexió s’adverteix en diferents dominis aparentment distints com ara el treball de paleta, la cuina, el disseny d’un pati o l’execució municipal (El artesano, 2008). Conclou Richard Sennett: “l’artesà fa bé el seu treball pel simple fet de fer-lo bé.

Les bugaderies

Les bugaderies són ja una realitat a la nostra ciutat. Un negoci amb poca inversió i demanda assegurada en una Barcelona en què no tots els habitatges tenen prou espai per acomodar el servei de rentat i assecat. En els habitatges que incorporen rentadora, el lloguer és més alt. Dit d’una altra manera, l’alta mobilitat d’una part dels habitants de Barcelona no aconsella comprar una rentadora i una assecadora. A tot plegat, cal afegir la factura de l’aigua i la d’electricitat. I no oblidem uns singles –en creixement- que prefereixen invertir en d’altres mercaderies.

Ítem més: les bugaderies inclouen serveis com ara aire condicionat, Wi-Fi, màquines de cafè i refrescos i, sovint, parcs infantils. I una altra cosa: temps. Mentre la màquina renta, el client pot aprofitar el temps per llegir, escoltar música, passejar o comprar. Fins i tot, hi ha qui prefereix la bugaderia per xerrar i llaurar noves amistats en una franja horària que, a vegades, abraça les 24 hores del dia.

Passa, però, que contràriament al que pot semblar, la bugaderia no afavoreix la comunicació entre les persones malgrat que reuneix els partners en un local durant un temps determinat. Qui observi durant un temps el comportament dels clients de una bugaderia, comprovarà que el rei de la wash és el telèfon mòbil. ¿Els partners? Amb freqüència, ni tan sols es saluden.

A la bugaderia barcelonina –talment com al vagó de tren o la cabina de passatgers de l’avió- s’imposa el tipus social de l’homo clausus que prefereix l’aïllament a la comunicació. En aquest sentit, la bugaderia seria un dels “no llocs” teoritzats per Marc Augé (Los no lugares, 1992). Un altre lloc de pas i un altre espai de l’anonimat.

Les cafeteries

La cafeteria –abans de l’epidèmia- havia esdevingut el lloc de treball de molts emprenedors que necessitaven estalviar costos, eludir la convivència amb els companys de feina, instal·lar-se en un espai amb vistes al carrer, acomplir o incomplir un horari flexible, tenir accés gratuït al Wi-Fi, fullejar la premsa o degustar menjar ràpid sense absentar-se d’una oficina que feliçment no existeix. Tot plegat, sense cap compromís de fidelitat amb la cafeteria.

Una cafetería –workplace, workcafé o coffice– en què l’emprenedor troba –s’ha de saber buscar- cadires, butaques, sofàs i taules de diferent grandària i disseny. Un mobiliari que permet organitzar –a preu econòmic- sessions de networking i afterwork a la propia cafetería. Fins i tot, hi ha cafeteries amb petites biblioteques amb títols seleccionats a gust dels consumidor.

A l’època del teletreball, a Barcelona, abans de l’epidèmia, havia sorgit el tipus de l’emprenedor transeünt que necessitem recuperar.

Els gimnasos

Com succeeix a totes les ciutats, a Barcelona hi ha un bon grapat de gimnasos. Transparents. Darrere els vidres, es poden veure homes i dones –perfectament equipats- caminant damunt la cinta, cavalcant una bicicleta, aixecant peses o muntant una el·líptica. Fitness, li diuen. La cultura del cos amb –improve your training– les seves “rutines personalitzades per aconseguir un màxim rendiment” i els seus “plans personalitzats de nutrició”.

¿Un nou estil de vida? ¿Una religio athletae que s’imposa a les religions de l’esperit? ¿El conreu del cos per damunt del de l’esperit? ¿Adéu a la consciència prometeica que vol revolucionar el que és real en benefici de la consciència narcisista de qui està encantat d’observar-se? ¿Potser som davant –també a Barcelona- de la consolidació del tipus social narcisista que, tot parafrasejant C.B. Macpherson, està lligat a una societat possessiva del cos que limita les capacitats i possibilitats de l’ésser humà (Teoría política del individualismo posesivo, 1952)?

Les “nails”

A la ciutat de Barcelona és impossible deambular sense trobar-se amb una nail, amb un gabinet de disseny d’ungles. A l’interior, unes senyoretes, majoritàriament orientals, esmalten o esculpeixen les ungles d’una abundant clientela, eminentment femenina, que abasta un ampli ventall d’edats.

Els estudiosos del tema, assenyalen que les nails són el resultat de l’augment de la consciència, en clau progressista, de la bellesa. Així, un assaigista solvent com és Manuel Arias Maldonado, ens diu que “les ungles cuidades per agradar es presenten aquí com un adorn per agradar-se. La proposta és xocant: cuidar-se les ungles equival a cuidar-se a si mateixa… una acció emancipadora” (Tacones cercanos, 2019). Idea que radicalitza Rosalía –reina del nail– en una entrevista a The Guardian: “portar les ungles llargues és un símbol radical de feminisme, molt extrem. Significa molt més que ser guapa, és poder” (Michael Cragg, Meet Rosalía- Madonna and Almodóvar’s favourite flamencoestar, 23/6/2019).

En definitiva, el “cuidar-se de si mateix” dels clàssics grecs com pràctica de la llibertat i l’afirmació de la dona. Això, a Barcelona, no podia faltar.