Primer, la mirada i la percepció. Després, el pensament i la paraula. Què es el primer que veu una persona quan observa fotografies d´una ciutat o contempla la seva imatge en una pantalla? Què és el primer que veu una persona quan arriba a una ciutat i deambula pels seus carrers? El color.

El color, segons que afirma la psicologia del color, d´Aristòtil a Eva Heller passant per Goethe, pot afavorir la percepció, definició i catalogació del que es veu. Fins i tot, pot modelar la conducta de qui observa.
La ciutat de Barcelona sempre s´ha preocupat pel seu color. Especialment, pel color de les seves façanes. Tant és així que, durant les últimes dècades, Barcelona ha estat capdavantera en matèria de regulació cromàtica.
El 1989 es va redactar el Pla de Color de Barcelona que, en el marc de la Campanya per la millora del paisatge urbà i el projecte de l´Àrea de Conservació de Barcelona, pretenia 1) sensibilitzar sobre la importància del color com a element primordial del paisatge urbà, 2) establir una carta de colors i les seves pautes d´utilització en el conjunt urbà, 3) recuperar el color en l´edificació històrica i 4) impulsar la redacció d´una normativa al respecte. Un parell de detalls sobre la filosofia del Pla dissenyat per EINA: 1) el color constitueix un element primordial en la percepció de l´arquitectura de la ciutat, i 2 ) s´han de mantenir els signes d´identitat cromàtica i fomentar-ne la seva protecció.

El Pla de Color de Barcelona ha donat els seus fruits. D’una banda, el Gabinet del Color (1989) creat per Joan Casadevall Serra que elabora estudis cromàtics i plans de color del centre històric de les ciutats, amb especial atenció a les façanes. D’altra banda, una normativa (Ordenança municipal dels usos del paisatge urbà de la ciutat de Barcelona, 1999 amb modificacions posteriors) que, entre d´altres qüestions, exigeix el respecte dels “colors originals” de les façanes amb el propòsit de recuperar i conservar la riquesa cromàtica de la ciutat tot entenent el “paisatge urbà com a dret col·lectiu”.

Pla de color de l’Eixample realitzat per Gabinet del Color

Trenta anys després cal reconèixer que el Pla de Color de Barcelona ha estat fonamental en la recuperació i manteniment de la riquesa cromàtica històrica –de la identitat, si així es vol dir- de la ciutat de Barcelona. Avui, però, bo i respectant el Pla de Color en els edificis històrics que s´ho mereixin, s´ha d´anar més enllà a partir de la filosofia del Pla que considera el color com un element essencial de l´arquitectura de la ciutat y com un signe d´identitat.

Avui, instal·lats en el segle XXI, els colors de la ciutat de Barcelona han d´anar més enllà de la Carta de Colors de l’Eixample o Ciutat Vella. Cromàticament parlant, als nous edificis –principalment els institucionals i el corporatius- se’ls hauria de pujar els colors a la façana. Tots els colors. La ciutat de Barcelona ha de inspirar-se –en parlàvem a l’inici d´aquestes línies- en la psicologia del color tot continuant l´obra de construccions ja existents com ara el Museu Blau d’Erzog & de Meuron, el Media-TIC de Enric Ruiz Geli, El Diagonal Zero Zero de Massip-Bosch, la Torre Mare Nostrum d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue o la Torre Glòries de Jean Nouvel. I, si viatgem per Europa, faríem bé de deturar-nos a Birmingham i Varsòvia per comprovar las combinacions de colors –primaris, secundaris, primaris purs, complementaris o contraris- i els efectes que produeixen gràcies a la il·luminació natural i artificial.

Una ciutat que aposta decididament per la investigació, el desenvolupament i la innovació, que ha projectat el districte tecnològic 22@, i que és una smart city en marxa; una ciutat així, ha de tenir en compte el color en aquesta targeta de presentació que és l´arquitectura. Ha tenir en compte una psicologia del color –un ús del color- que afavoreixi la percepció d´una ciutat que és molt més que l´Eixample, Gaudí o el Palau de la Música.
La psicologia del color ens diu que els colors –sols o combinats- transmeten determinades sensacions –calidesa, fascinació, passió, naturalitat, ambigüitat, joventut, serenitat, harmonia, confiança, honestedat, poder o vulgaritat- que atorguen sentit i significat als edificis. També ens diu que alguns colors o combinacions de colors engresquen o cansen. I, també, que determinades activitats científiques, mèdiques, econòmiques, polítiques o socials són més visibles en funció del color que les envolta. El color crea identitat. El color atorga presència i existència.

Algú creu que és una casualitat que el aquari danès d´Amager sigui platejat? O que la façana de l´ateneu veneçolà de San Francisco estigui confeccionat amb plaques de colors catalogats com alegres i inclusius? O que la vila KBWW d’Utrecht cobreixi la façana amb panells marrons que protegeixen la intimitat? O que el Museu del Xocolata Nestlé de Toluca llueixi un vermell que genera espectacularitat i emoció? O que el Papalote Museo del Niño de Mèxic es cobreixi d´un blau que convida a la imaginació, la fantasia y la familiaritat? O que el Centre de Diseny Sharp d’Ontario arreplegui diversos colors amb la intenció d´aconseguir efectes òptics? O que la Casa Naranja de Córdoba (Argentina), seu de Naranja –empresa controlada pel Banco de Galicia de l´Argentina-, sigui de color taronja si tenim en compte que les seves targetes de crèdits –les que més circulen a l´Argentina- són d’aquest color? O que el Centre Pompidou de Málaga sigui d´allò més acolorit? Tinc color, aleshores existeixo.

El color no és únicament un element decoratiu. El color crida l´atenció i espera la resposta de l’observador. El color comunica. El color denota i connota. El color descriu. El color i el concepte s´associen. El color defineix i identifica. El color dóna personalitat. El color confereix sentit a la ciutat. El color fa ciutat.

Ildefons Cerdà, Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé, Josep Antoni Coderch o Oriol Bohigas –entre d´altres- han dibuixat –brillantment i a vegades en color- la Barcelona dels segles XIX i XX. Probablement, la Barcelona del segle XXI s´està dissenyant –en colors- en els edificis del Fòrum y en del districte tecnològic 22 @. Cal continuar la feina.

De la Història: durant l’Edat Mitjana, els colors dels vestits estaven regulats i dur un color impropi del teu estatus podia constituir un delicte amb la seva corresponent condemna. Avui, tot parafrasejant l’època medieval, es pot dir que la ciutat que no tingui els seus colors està condemnada a un futur incert. Una paràfrasi inconvenient? L’Edat Mitjana, una època fosca? Facin cas a Umberto Eco: durant l’Edat Mitjana “la bellesa es va associar a la llum i els colors vermells, blaus, daurats, platejats, blancs i verds” (La Edad Media (I): bárbaros, cristianos y musulmanes, 2016). Hauríem d’aprendre les lliçons de la Història.

*
Miquel Porta Perales és escriptor.