Skip to content

Daniel Gil Solés – Sobre la necessitat de conservar el patrimoni eclesiàstic

Aquest passat mes d’abril mig món ha vist consternat com cremava la catedral de Notre Dame a Paris, una de les principals joies arquitectòniques del gòtic europeu, i un patrimoni cultural i arquitectònic de valor incalculable. De seguida es van recaptar, en molts pocs dies, aproximadament 900 milions d’euros, xifra que hauria de garantir la restauració, la recuperació i la preservació per a les generacions futures de la icònica catedral parisenca. Fins aquí, res d’excepcional: tenim la gran sort de viure en una època amb una gran sensibilitat social pel patrimoni cultural, i quasi bé sempre tant les administracions públiques com la iniciativa privada impulsen restauracions i reconstruccions quan passen desgràcies con incendis, inundacions o terratrèmols. L’exemple més proper a Barcelona és la reconstrucció del Liceu després de l’incendi del 1994. Com a mínim s’actua així des de temps moderns, quan s’ha expandit i acceptat socialment la idea i la necessitat de protegir i tenir cura del patrimoni cultural de la humanitat, entès en un sentit ampli del terme, en què hi entren l’arquitectura, l’escultura, la pintura, els llibres i els documents, entre molts d’altres. Hem de celebrar també tenir la gran sort de viure aquesta època, doncs no sempre ha estat així, i és que durant segles el valor que se li atorgava al patrimoni era igual a zero, i es destruïa el patrimoni de l’enemic sense cap mirament. Però tornem al fil de l’article: i és que si tan ràpida va ser l’obtenció de recursos per a la restauració de la catedral de Notre Dame, igual de ràpid van circular els comentaris i les crítiques per les xarxes socials de què si es tractava d’una obra arquitectònica religiosa, que si era l’Església la que s’havia de fer càrrec de la seva restauració, que era indecent la quantitat de diners obtinguda per a la restauració d’un edifici religiós quan hi ha prioritats socials més importants… També és cert, sent justos, que hi van haver comentaris que lamentaven l’incendi de Notre Dame i que posaven a un costat la religió, i deixaven al centre, com allò realment prioritari, la pèrdua d’un patrimoni cultural d’abast mundial. Com sempre, comentaris de tots els gustos, però que curiosament solen ser més virulents quan hi barregem la religió, la fe i les creences. És l’enèsim debat sobre aquesta dicotomia que intenta separar allò que massa vegades va fermament unit. Així és que voldria fer algunes reflexions, i traslladar-les a casa nostra.

Ens agradi o no ens agradi, i malgrat la secularització excessiva en què estem immersos, tenim i venim d’una tradició d’arrel cristiana, que a banda de definir-nos socialment i com a comunitat que som, també ens ha deixat milers i milers d’obres que formen part del nostre patrimoni cultural: obres d’art, escultures, arquitectura, peces tèxtils, orfebreria, documents, llibres… El patrimoni cultural eclesiàstic és per tot arreu, i encara que no tinc xifres a la mà, estic segur que configura un percentatge elevat del patrimoni cultural de Catalunya. Obviar tot aquest llegat seria eliminar d’una volada tot el que hem estat, tot el que som, i segurament tot el que serem en un futur. El valor del patrimoni cultural radica en què explica, en què transmet i en quina història hi ha al darrera; el seu valor és com ha arribat fins als nostres dies, com s’ha fet, què significa, si és únic i no hi ha cap més peça o exemplar a cap altra banda del món. I cal que assumim més aviat que tard que en aquesta història comuna la religió hi té un paper cabdal. I és que el patrimoni cultural eclesiàstic explica i forma part indestriable de la nostra història, i imposar una mirada radicalment laica al mateix, fruit de l’època secular en la que vivim, que divideixi i assigni categories al patrimoni en funció de la seva ideologia, seria entrar en un terreny francament molt perillós per a la nostra supervivència cultural. Cal, doncs, entendre el patrimoni en el context i en la mirada en què es va crear, mirada que naturalment varia i és diferent segons les èpoques, i que molt probablement en el passat tenia un fort component religiós. O és que no dubtaríem a restaurar el Monestir de Montserrat d’un possible incendi? O no faríem el mateix si es cremés la Sagrada Família? Tots dos són edificis icònics de Catalunya, però també són edificis icònics del patrimoni arquitectònic eclesiàstic. O en un altre nivell, faríem una tria de quins dels 95 incunables que tenim a la Biblioteca Pública Episcopal salvaríem d’una hipotètica inundació, en funció de si són de temàtica religiosa o no? O encara més: és que les institucions eclesiàstiques no poden demanar ajudes i subvencions de les administracions públiques per a conservar, restaurar i preservar el patrimoni cultural que custodien, si aquest es posa a disposició de tota la ciutadania i dels investigadors? O és que les institucions eclesiàstiques són de segona categoria i se’ls ha de negar qualsevol mena d’ajuda pel simple fet de ser-ho? A la Biblioteca Episcopal tothom hi és benvingut! De fet, som una biblioteca d’accés públic, i tothom qui vulgui pot consultar el nostre patrimoni documental i bibliogràfic. Sense restriccions.

El patrimoni cultural eclesiàstic és una part importantíssima del patrimoni cultural català. Negar-ho o posar-hi excuses de mal pagador seria fer-nos trampes al solitari; a banda que suposaria entrar en una zona perillosa i segurament sense possibilitat de fer marxa enrere. I com a tal, cal doncs tenir-ne cura entre tots, i entre tots també ens hem de donar els mecanismes i els recursos necessaris per a la seva conservació i preservació per a les generacions futures. Quan parlem de patrimoni cultural cal deixar de banda si prové o no d’una determinada religió. L’avaluació, la gestió i la protecció del patrimoni cultural no s’han de regir per aquests aspectes. Sens dubte, no ens podem permetre el luxe de no incloure i bandejar el patrimoni cultural eclesiàstic de les polítiques patrimonials perquè llavors correríem el risc de perdre una bona part de la nostra identitat. I la pregunta final que cal que ens fem és si volem i ens podem permetre córrer aquest risc.

*

Daniel Gil Solés és bibliotecari i documentalista de la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona

Published inCiclesConstrucció i cansament a la Barcelona culturalPUBLICACIONS

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons