Fa ja algun temps que no paro de donar-li voltes a una idea que denomino la ‘teoria del supergrup’. Sempre, en tots els equips que m’ha tocat formar afora, les bases estaven integrades per gent de la casa, alguns amics i uns altres als qui vaig tenir la sort de conèixer per casualitat. No conec equips que treballin millor que els que hi ha en les nostres institucions, fins i tot en les pitjors. Tampoc conec condicions de treball tan forçades, tan poc elàstiques, tan tancades a la possibilitat de donar crèdit, autonomia, espai per adaptar vida i treball, com en el nostre context.

Pot semblar que aquesta anàlisi del treball és irrellevant per a qüestions de més rang com la situació del nostre món de l’art i el sentiment de manca d’atenció i de possibilitat que sent la comunitat artística. No obstant això, crec que la nostra forma d’entendre el treball, de plantejar els equips, evidencia la poca importància que hem après a donar a alguna cosa que és essencial: la motivació i la dinamització de la interacció entre grups i individus. El nivell de formació i de competència és alt i el nivell de frustració i atipament, molt més alt encara.

És pràcticament impossible generar iniciatives dins de les nostres institucions i del nostre món de l’art, ja que, per ser públics, són institucionals. És pràcticament impossible autoorganitzar-se o generar formes d’execució diferents; i, en els anys de democràcia, els canvis que han experimentat, per bé, aquests centenars de dones que s’ocupen de gestionar els continguts que decideixen uns altres són mínims. Aquest gran grup de dones de la cultura dirigides, avui ja gairebé, només per homes amb idees molt clares i en gran manera obsoletes sobre les capacitats i els talents dels seus equips.

Res ens rescatarà excepte el talent. Cert, la construcció democràtica ens va abocar principalment a construir institucions, d’una banda, i forces i dinàmiques, per una altra. Enfront d’una idea més conceptual, més clàssicament intel·lectual de l’art i de la seva funció en la reconstitució de valors polítics i estètics no necessàriament burgesos, van sorgir un altre tipus d’iniciatives, que podríem denominar festivals, que celebraven l’estat del benestar, la joventut, la creació, el disseny, la ciutat…

Aquestes dues dinàmiques es van mantenir simètriques per un temps i mobilitzaven a col·lectius molt diversos, de vegades concordants i de vegades decididament enfrontats. Després d’aquesta fase, acabada per raons que coneixem, alguns dels seus impulsos continuen operant en una fase d’entropia que més aviat ens fa estar farts de nosaltres mateixos.

És indiscutible la importància, passada i present, de la recuperació i la reescriptura del passat, però el mateix esforç demanda la creació de formes de relació col·lectiva i individual en el present. És indispensable mostrar, però és perfectament plausible situar formes de producció més improvisades i destinades a investigar la producció no com una forma de fer sinó d’investigar que pugui reactivar a artistes i professionals en un nou disseny educatiu i de la funció dels programes públics.

És ara, quan sembla que no ens podem permetre res, quan la invenció és necessària. El més important ho tenim, la gent, la comunitat artística; el que ens falta són noves dramatúrgies, noves maneres de relacionar-los… el ‘supergrup’.

M’imagino, per exemple, una pel·lícula dirigida per Carles Congost, amb un guió de Dora García, en un escenari de Teresa Solar Abboud; m’imagino múltiples, milers de formes de planejar junts encara que no siguem simplement amics, ni coincidim necessàriament. Potser ha estat necessari passar per aquesta etapa tan polaritzada entre formes radicalment diferents de veure la cultura i la funció de l’art, però quedar-s’hi no sembla productiu; sortir-hi és extremadament difícil, però cal obligar-se a imaginar dinàmiques impensables però factibles.

Ningú s’ha oblidat de nosaltres, només nosaltres.

Chus Martínez

*

Chus Martínez és, des de gener de 2014, directora de l’Institut d’Art de l’Academy of Art and Design de Basilea (Suïssa).