*  Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL

La crítica cultural participa de dues realitats tant diferents com complementàries. D’una banda està lligada a la creació amb tanta intensitat que, quan s’exerceix amb excel·lència, hauria de ser alguna cosa més que divulgació i pot ambicionar transformar-se en un obra per si mateixa. De fet aquest hauria de ser el seu valor si estem convençuts que ha de recuperar tots els atributs d’un gènere. Cal analitzar la crítica a partit de qui la practica, vinculada íntimament a la realitat sobre la que reflexiona i contextualitzada en l’entorn al qual es dirigeix. No podem esperar que floreixi en temps erms i tenim l’evidència que ha estat en moments creatius fèrtils on ha trobat terreny abonat per superat la fase més parasitària i on ha aparegut amb personalitat pròpia. D’altra banda la crítica està condicionada pels canals a partir dels quals s’expressa. És en aquest àmbit on si que estem vivint un important període de transformació, ja que han aparegut multitud de noves possibilitats per vehicular el missatges. El mateix espai on som ara n’és un bon exemple. Vivim una explosió d’aparició de nous actors en la comunicació i el crític pot escollir si participa d’un espai compartit o si prefereix fer via pel seu compte.

Però demostraríem que no entenem el que està passant si, paral·lelament, no reconeixem que tot el potencial teòric del nou escenari esdevé una realitat en la que les veus que intenten aixecar-se per sobre de les altres acaben configurant un soroll gens identificable. La crisi que viuen els mitjans tradicionals, perplexes per la infidelitat dels seus anteriors usuaris i la incapacitat de crear-ne de nous, els ha fet qüestionar-se fins i tot la seva pròpia essència. Cal un punt de trobada entre la creació i la crítica, vell o no, on qui no forma part ni de l’una ni de l’altra pugui participar de la complicitat de les mirades mútues.

*

Rafael de Ribot és periodista.