Fa uns dies, em va caure a les mans un article que parlava del National Theatre of Scotland (Teatre Nacional d’Escòcia), un concepte de teatre que amb just 12 anys d’existència, ja està considerat tot un referent en el sector. Malgrat la seva curta trajectòria, aquest teatre gaudeix d’un gran reconeixement, de prestigi en l’àmbit internacional i ha estat guardonat amb diversos premis, tant pel concepte com per les seves produccions.

Malauradament, considerem el terme teatre nacional com a sinònim d’una institució monolítica i centralitzada. No és el cas del National Theatre of Scotland. Aquest teatre aposta per una definició diferent de la idea preconcebuda d’equipament teatral. Sense parets, sense edifici. Aquest teatre és itinerant i la seva missió és portar el teatre arreu del país, arreu del món. Així, les produccions pròpies són exhibides utilitzant els escenaris dels diferents teatres públics o d’altres espais no convencionals del país.

Les línies del National Theatre of Scotland tenen diversos objectius, dels quals en destaquem dos. El primer és donar suport als artistes escocesos per tal que puguin desenvolupar les seves propostes artístiques en totes les etapes de la seva carrera professional. Tant és així que durant la temporada 2016/17 van donar suport a més de 120 artistes. A més a més, van engegar un programa de col·laboració amb deu artistes emergents que consistia en oferir temps de residència pagat (pagat!).

El segon objectiu és la voluntat d’apostar per iniciatives artístiques de tots els estils, des de clàssiques a més contemporànies, passant també per les mal anomenades arriscades. Aquest ampli ventall de propostes permet arribar a un gran nombre de públic divers. Vist això, observem que la seva línia d’actuació deixa clara que el model plantejat situa els artistes a l’epicentre del seu programa.

Durant el 2017, aquest singular projecte va realitzar 732 funcions de 14 produccions diferents i el seu treball el van veure gairebé 210.000 persones a Escòcia i arreu. Com que no tenen una despesa fixa de manteniment d’edifici i d’una estructura on fer les produccions, poden destinar una gran part del seu pressupost a la producció d’obres noves, fet que aprofiten per fer-ne desenes cada any.

El funcionament del model del National Theatre of Scotland em porta inevitablement a reflexionar en el model català, en l’ús dels teatres públics i/o subvencionats de la ciutat de Barcelona i en com gasten el seu pressupost. La gran majoria dels teatres públics de Barcelona i de la resta del país, tenen una important partida destinada als costos estructurals i al manteniment dels edificis que els alberguen i, òbviament, es mengen bona part de la dotació econòmica. Aquests costos estructurals dissortadament van en detriment de la producció i la programació.

Veient l’operativitat del National Theatre of Soctland, caldria considerar que hi ha altres fòrmules possibles que valdria la pena analitzar. En definitiva, aquest i d’altres exemples d’arreu podrien ajudar a trobar la manera de destinar més dotació a la creació, producció i programació que als costos estructurals i de manteniment, ja que l’important és el contingut. Sense aquest, els contenidors no tenen sentit.

*

Maria Thorson és gestora cultural
Insectotròpics & Hotaru Bcn