L’escriptor Joshua Cohen deia a Libération que “Philip Roth era un dels que ens protegia de l’estupidesa progressiva de la cultura americana”. Aquí, que fa temps que la vida comuna està obstruïda per una gruixuda capa d’estupidesa que a hores d’ara es mostra indeleble, cal fer-se aquesta pregunta amb urgència i escatir la responsabilitat de la cultura en tal desori.

La mort de Philip Roth m’ha coincidit amb la lectura de l’edició definitiva i completa de A sangre y fuego, de Manuel Chaves Nogales, obra cabdal de la narrativa periodística sobre la guerra civil i una de les millors mostres de periodisme literari d’abans de Tom Wolfe. Diu Chaves al pròleg que amb aquells reportatges ell, “un petit burgès lliberal, ciutadà d’una república democràtica i parlamentària” només pretenia explicar la seva veritat: “un odi insuperable a l’estupidesa; és a dir, una aversió natural a l’únic pecat que hi ha, el pecat contra la intel·ligència”.

D’una manera preocupant, semblant a la de l’Espanya del 1936, l’estupidesa col·lectiva s’ha ensenyorit del país, i la cultura no sembla estar fent gran cosa per protegir-nos a tots d’aquesta estultícia progressiva que està arrelant d’una forma prolífica en la societat. M’ho deia no fa pas gaire una lectora de la meva darrera novel·la, La casa de la frontera: “En alguns moments he hagut de parar de llegir, perquè els episodis de l’Alzamiento i la revolució social em recordaven massa el que està passant avui en dia”. Jo no ho havia escrit amb cap mena d’intenció alliçonadora, ai las!, però l’evident oblit col·lectiu de la història recent (promogut per la Transició), és un senyal de com la ignorància ha acabat contagiant-nos la llavor de la niciesa que ara domina la relació comuna.

Lluny de posar en el taulell del debat públic els elements necessaris per fer entendre el que passa, per interpel·lar els prejudicis i els seus agents propagadors, i per trobar-hi alternatives presidides per la realitat de la intel·ligència, el món de la cultura s’ha llançat amb un avidesa més o menys dissimulada a exercir de propagandista d’un o altre bàndol; és a dir, amb la facciosa parcialitat més ancestral. Probablement n’hi ha que ho fan per convicció. Ha ressorgit en uns la vella febre caïnita que la democràcia no ha sabut o volgut desterrar. En altres, per contra, han reviscolat els greuges històrics que mai no han estat atesos pel model constitucional (tot i que molts dels que ara la blasmen, el 1978 la van aplaudir amb passió).

Però el fons de raó que uns i altres es poden atorgar (i sobre el qual s’hauria de bastir el diàleg) cau en la rotunda vacuïtat davant la incapacitat de mostrar-la argumentalment i discursiva i, no ens enganyem, sobretot enfront la falta de voluntat dels que se saben detentors de la força i la llei i no dubten a apel·lar-hi constantment, saben com saben que aquest corró empès per polítics, jutges i policies, sempre acabarà destruint l’adversari. I potser no volen res més que això: sentir-se amos de la capacitat de seguir exercint el monopoli de l’estupiditat vers l’auditori. És una forma de barbàrie que històricament s’ha concebut així i ha permès la manipulació de la voluntat comuna sense cap escrúpol; amb sang si ha calgut.

Però l’oposició a aquesta crueltat no parteix d’un relat construït amb judici i coneixement. Ans al contrari, sorgeix més de l’estómac que no de la ment. El discurs acrític de les víctimes agreuja el victimisme i es configura, no a partir del coneixement, sinó d’un axioma irrefutable i convenientment cuinat per tots els agents culturals que hi participen amb alegria. Com si allò els salvés de la incapacitat d’interpretar críticament la realitat i els fes més nobles i savis als ulls del món i de la història. I no.

Una i altra posició es refermen amb l’habitual seguici de corifeus que abunden en el gremi: saltataulells que només pensen en el carreguet o la nòmina, espantadissos dèbils de voluntat, simples mediocres incapaços de pensar per ells mateixos, i traïdors de divers pelatge. Tots aquests grups acomboien la beneiteria que impedeix que la cultura sigui l’instrument alliberador i enriquidor de l’experiència humana que ha de ser.

Sóc conscient de que aquesta insignificant peripècia personal fa mèrits per ser censurada i menyspreada pels dos bàndols. En el fons de la seva incapacitat uns necessiten dels altres per reivindicar-se amb més força, i vociferar les seves pírriques raons per la niciesa. Els que busquen la llum en el coneixement i el diàleg són l’enemic a batre, perquè destorben la plàcida comoditat d’atacar-se alegrement des de la complicitat dels seus media o d’altres tribunes.

La incapacitat de la cultura de protegir-nos de l’estupidesa que plana avui en dia per tot, no fa altra cosa que aprofundir en un conflicte que és evidentment cultural. Reflexionem sobre la nostra quota de culpabilitat en aquesta sotsobra d’el món d’avui: la cultura també n’és responsable. I no tenim cap Philip Roth a mà.

*

Rafael Vallbona és periodista, escriptor i guionista de ràdio i TV.