En una societat que te en l’espectacle la fòrmula moderna de coneixement, els grans festivals de música s’han convertit en el paradigma de la cultura. Ho tenen tot: gran difusió, volum de negoci, atractiu ciutadà, rendibilitat política i fins i tot, en algun cas, continguts pensats en funció d’un projecte.

Així Sónar, Primavera Sound, Cruïlla o Canet rock són icones d’això que se’n diu consum cultural; xifres i facturacions que es converteixen en sinònim d’èxit. Però hi ha festivals als quals el nombre de cerveses que es venguin, l’ocupació hotelera que generin o el trànsit que hi hagi a les seves web els preocupa ben poc. Hi avantposen un projecte cultural basat en la mostra i difusió del coneixement, musical en aquest cas. Així va néixer fa trenta-un anys el Festival Folk Internacional Tradicionàrius, que es fa des de passat Reis fins a Pasqua i que impulsa el Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia (CAT).

El Tradicionàrius ha aportat contemporaneïtat a la música folk d’aquí i d’arreu del món. Ha fet que el folk deixi de ser una música amb tuf d’antic, del món d’ahir, i es converteixi en una forma més de música actual, atractiva i transversal. La feina ha estat feixuga, la incomprensió de certs sectors culturals i de l’administració, immensa, però els organitzadors del festival saben que es deuen a un projecte que ve de lluny, i va més lluny encara.

Nascuts en una societat abocada a la desmemòria, els primers joves de la història d’aquest país, socialment parlant, van bastir les seves primeres referències musicals amb els Beatles, els Stones, Dylan i la descoberta i experimentació vital que comportaven. Fills d’un país sense passat ni futur, va ser gràcies al missatge de llibertat i de trànsit vers un nou temps (The times they are a changin no era una broma, era una consigna), que van ser capaços de construir un imaginari cultural i cívic nou que va anar més enllà de l’herència resistencial i de la feixuga derrota que la societat catalana duia escrita al rostre en aquells anys de plom. El rock era un indicador de vida moderna que mantenia encesa l’esperança per a les joves generacions; un avenir, però, que quedava llunyà de la tradició cultural catalana, somorta en la fractura social de la guerra.

Però anant per aquell camí van descobrir el folk, que amb Pete Seeger i tants d’altres van transitar per l’arrel tradicional que lliga la música amb la societat del seu temps, una música que parteix de les melodies del poble i pren una expressió contemporània: el big bang de la cultura catalana de postguerra. La refundació d’una nova/vella idea de país, amb un peu en la tradició i l’altre en els esdeveniments socials i culturals que conformen el món d’avui. El retorn a la Catalunya cosmopolita consolidada als anys vint i trenta; un lloc d’on mai no hauríem d’haver marxat.

El Grup de folk va donar forma a aquella quimera. I els festivals i recitals no van ser un miratge, van ser una llavor. Els Coses van capgirar la cançó d’autor, que ja començava a fer badallar als més joves, introduint l’estètica i el llenguatge del folk rock britànic que havien mamat de Pentangle o Fairport Convention. I, a tombar els vuitanta, l’Orquestrina Galana va proposar una de les gresques més pop i desenfrenades del moment, amb ritmes que ja ballaven els avis.

La xarxa s’anava trenant. La música popular passava a format part del pòsit cultural de les generacions joves amb la mateixa naturalitat que Lou Reed, Eric Clapton o el Quadrophenia dels Who. I el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) recollia suports per posar-se en marxa a Gràcia, i situar la música tradicional al lloc que li correspon i obrir-la als més joves.

Les melodies de la vida moderna sonaven tant a Fender com a gralla, o de fet a una conjunció d’ambdues. La Dharma ho va llegir així, i fins i tot els carrers de Madrid es van omplir de clams: ‘con la Dharma se arma‘. Tothom era cridat a participar activament en la construcció d’un nou país i estava convençut que, d’aquella manera, seria més modern i de progrés. La música va ser part essencial en aquella presa de consciència i de recuperació de la memòria: la tradicional per entendre d’on veníem, el pop i el rock per saber on es volia anar. I del llegat d’aquella època, en va néixer un projecte que s’aixeca cada any des d’en fa trenta-un per si mateix, sense pensar en el consum cultural ni en les facturacions. Un festival per vagar pel món com autèntics Woody Guthrie, amb una ritme on reconèixer-se i que, a la vegada, apropi les civilitzacions. Perquè aquesta terra és la nostra terra.

*

Rafael Vallbona (Barcelona, 27 d’agost de 1960) és periodista, escriptor i guionista de ràdio i TV.