La fascinació que professo pels boscos i els seus límits no es deu tant a la meva experiència personal en el terreny, sinó al seu poderós caràcter metafòric d’il·luminació i iniciació sobre la vida de les persones. Tots tendim en algun moment de les nostres vides a sentir-nos estranys de nosaltres mateixos, abandonats al bosc, com Hänsel i Gretel.

El bosc avança cap a nosaltres més que nosaltres avancem en endinsar-nos en ell. Quan estàs dins, en el seu ventre, adquireixes la consciència de com van haver de viure els homes i dones que van deixar el seu testimoni en les parets de les coves de Lascaux o Altamira. Et preguntes com podien distingir la realitat del somni. En veure aquelles pintures il·luminades gràcies a la llum inestable de les seves torxes penses si havien de sentir el trot dels cavalls dirigir-se cap a ells, si podien mantenir la distància amb el que es mostrava com una aparició davant els seus ulls.

El sensual George Bataille escrivia en el seu assaig Lascaux o el naixement de l’art: “la poderosa atracció que processem al veure en la foscor el que ens sembla digne de ser estimat és allò que ens sobresalta, l’inesperat, l’inesperable. Com si, paradoxalment, la nostra essència depengués de la nostàlgia d’aconseguir allò que havíem tingut per impossible”. No ens hauria d’estranyar que fossin quatre adolescents, Marcel Ravidat, Jacques Marsal, Georges Agniel, i Simon Coencas, acompanyats d’un gos que tenia per nom Robot el 1940, en plena Segona Guerra Mundial, els que descobrissin, per atzar, les coves de Lascaux. Sortir del bosc implica deixar-se veure, quedar exposats. Implica que tard o d’hora arribarem un altre tipus de bosc d’asfalt, les ciutats on ens abraçarà un altre tipus de solitud; una solitud tumultuosa i sorollosa. El bosc que es forma en el nostre interior és el bosc de Birnam quan Macbeth es dirigeix cap al castell de Dunsinane, una profecia que li avança el seu final. Com ell, percebem el silenci que aguaita abans de la tempesta, sentim com els ocells interrompen el seu cant i sentim que el vent cessa; llavors sabem que alguna cosa dolenta va al nostre encontre. El bosc és alhora lloc de malfactors i de llibertadors. El fantàstic ho envolta tot deixant sense efecte tot allò que no ocorre en els seus confins.

En un moment de grans convulsions en el món, una part d’ell sembla dirigir-se als boscos per rearmar una idea diferent d’ell mateix. Es tracta d’un emboscament, com a forma d’apartar-se d’una realitat que està a punt o ja ha aconseguit deixar-los fora. Però també dels que volen estar preparats per amotinar-se contra aquells que, segons ells, estan acabant amb el futur del món. És la nova esquerra radical europea del comitè invisible que s’amaga en el bosc de l’anonimat, són també els grups organitzats contra la política excloent de Trump, els que es manifesten amb gran dificultat contra el totalitarisme del tsar Putin, els que intenten tornar la democràcia a Turquia o els que intenten resistir en una guerra sense fi a Síria. Són tots aquells que han de romandre en els límits del bosc, els estranys trucant a la porta, com adverteix Zygmunt Bauman, perquè no se’ls deixa entrar a la ciutat. Tots ells, com els partisans, veuen el bosc com un refugi, una fortalesa on els exèrcits regulars no poden entrar; és l’últim refugi abans d’actuar per avançar a la ciutat o resistir-se a ella. El sorprenent de la imatge mirall del bosc en el nostre temps és que per als estats aquest bosc no existeix, és ignorat, s’ha esborrat dels mapes com si no formés part de la geografia vital del món. Els estats estan determinats a fer invisible el dolor. Un dels reptes que tenen les democràcies liberals és tornar a donar forma a aquests boscos per tractar de donar respostes a aquells que habiten en ells, esperant que no siguin aquests els que decideixin avançar contra el castell, el Regne, com en la tragèdia de Macbeth.

El bosc al segle XXI és un bosc desencantat del món. La seva dimensió màgica ha estat desplaçada per una absoluta ignorància del seu poder transformador i oracular de la realitat.

*

Fèlix Riera és codirector de Hänsel* i Gretel*.