Barcelona és una ciutat amb un talent desbordant i una societat creativa i activa que promou, desenvolupa i crea projectes culturals en tots els àmbits, però amb una dependència molt forta de l’Administració pública. I consegüentment amb una “indústria” cultural feble, que no ha desenvolupat a parts iguals totes les àrees de la cadena de valor dels projectes. Les peces no sempre encaixen, sovint cal afinar i no sempre es disposa de les eines necessàries per a fer-ho.

Però què passa quan del que volem parlar és d’arts escèniques? I en el marc de les arts escèniques, les que són creades i pensades principalment per a un públic infantil? Doncs que tot es complica encara més, perquè malgrat tots els esforços dels darrers anys de companyies, programadors, institucions i mitjans, encara hi ha molta, MOLTA feina a fer.

TEATRE INFANTIL

El concepte“teatre infantil”, que en principi ens hauria de definir, molts miren d’evitar-lo per la connotació negativa que comporta (llegat creat al llarg del temps), i per aquest motiu han sorgit en els darrers anys equivalents com “teatre familiar” o “teatre per a tots els públics”. Però encara hi ha qui associa el teatre adreçat a infants com de tercera o quarta fila dins el sector de les arts escèniques i aquest fet no ajuda socialment a projectar-lo, dignificar-lo i normalitzar-lo.

Malgrat tot, hi ha una part del sector que ha evolucionat i està mirant de trencar la barrera entre professionals (intèrprets, dramaturgs, directors, escenògrafs…) perquè es comprometin i s’involucrin en projectes teatrals, sigui quin sigui el públic a qui s’adreça.

Sense anar gaire lluny, aquesta temporada hem pogut veure al Lliure “Renard: El Llibre de les bèsties” o al Romea una adaptació contemporània d’“Alícia al país de les meravelles”; en ambdues produccions treballen professionals amb trajectòries sòlides dins el sector del teatre infantil i de l’adult. Sumant coneixements i complicitats. Però una flor no fa estiu…

PRECARIETAT EN LA PRODUCCIÓ

Però no ens enganyem, perquè per a aconseguir trencar barreres entre professionals cal que els projectes de producció tinguin un mínim pressupost que inclogui tot l’equip de gent necessari per a posar en marxa un muntatge teatral amb tots els ets i uts. I gosaria dir que un 90% dels espectacles infantils/familiars/tots públics que surten a la llum no superen un pressupost de producció digne, i sovint va en detriment de la proposta on no hi ha un director, o un escenògraf o el músic o l’intèrpret adequat perquè no s’hi arriba econòmicament. I encara que siguem creatius, els diners calen per a poder desenvolupar professionalment projectes, siguin de l’àmbit que siguin.

Però perquè hi ha encara aquesta precarietat?

L’ecosistema del sector del teatre infantil té mini organismes vius anomenats companyies (aproximadament n’hi ha 400 a Catalunya) integrades per una, dues o tres persones que són alhora les creadores, intèrprets, distribuïdores, responsables d’administració, conductores de furgoneta i comunicadores de l’empresa o entitat. Vaja, que fan tots els papers de l’auca! I no sempre hi ha els coneixements adquirits al 100% per a desenvolupar les diferents tasques amb absoluta professionalitat. Però tampoc no hi ha els mitjans per a contractar externs que puguin aportar els buits de l’organisme. I, per tant, o no s’acaben cobrint aquests buits i, si es fa, no pas amb les eines i coneixements necessaris per a garantir l’èxit dels resultats.

I de tant en tant hi ha les propostes “bolet”, creades per productores fortes del sector amb muntatges de gran format que s’aparten de la línia general de producció a què estem avesats i que disposen de recursos econòmics però que no impliquen els agents especialitzats del teatre infantil. Tot plegat contribueix a accentuar la bretxa entre els dos mons, en comptes de diluir-la.

L’EXHIBICIÓ DEL TEATRE INFANTIL / FAMILIAR / TOTS PÚBLICS

Vivim en un país on la cultura té una presència residual en els pressupostos generals. On a sobre venem la idea, massa sovint, que la cultura és gratuïta. I aquí entren en conflicte les propostes d’exhibició d’arts escèniques generades des de l’Administració pública i les que produeixen les empreses o entitats privades. Bé, perdoneu, quan parlo de les propostes“privades” en l’àmbit del teatre per a infants, mai no m’agrada dir-ne privat, parlo d’iniciatives “socials” (ben poques vegades he vist una persona posar en marxa un projecte de teatre per a infants amb l’objectiu de guanyar diners…; però en canvi sí com a necessitat vital per a explicar, comunicar, emocionar o reflexionar. Per aquest motiu de la iniciativa privada en el nostre àmbit, m’agrada dir-ne iniciativa social: aporta un bé comú i per tant és un bé de mèrit).

Aquí tornem a arribar a una bretxa on els sistemes de treball i recursos dels equipaments culturals públics no tenen res a veure amb els privats. Perquè ens entenguem, passa el mateix que actualment amb les llars d’infants públiques de Barcelona, que tenen unes infraestructures brillants i disposen d’uns recursos materials que poques vegades hem vist en una escola bressol privada.

Aquesta bretxa d’exhibició entre públic/privat la trobem a Barcelona, on conviuen aproximadament uns 20 espais escènics que programen espectacles per a infants en algun moment de l’any, dels quals aproximadament un 20% són públics. I on la iniciativa “social” sempre ha anat per davant, però amb recursos econòmics molt limitats pels resultats de taquillatge per funció, pels escassos ajuts i per les inexistents pràctiques de mecenatge i patrocini en el món cultural.

Fins fa pocs anys en les programacions dels teatres, festivals i equipaments públics de Barcelona hi havia una escassa presència de teatre adreçat a infants, i malgrat que l’aposta va començar molt tímida, de mica en mica s’hi ha notat un increment de sensibilitat. Però es continua comptant poc amb els professionals especialitzats propis per a establir línies estratègiques i plans d’acció, es treballa de manera paral·lela, sense objectius comuns, i massa sovint prevalen els interessos polítics i personals per damunt dels interessos generals amb accions a curt termini que no ajuden a projectar la mirada més enllà, buscant resultats immediats oportunistes que no aporten un retorn a llarg termini per al sector i la societat.

El fet de trencar aquestes dinàmiques es fa difícil, ja que el desconeixement del nostre àmbit és tan gran i sovint genera tan poc interès en segons quines esferes culturals, que el qui crida o es veu més, o simplement té un lligam polític, encara que amb molts interessos personals, massa sovint és a qui més s’escolta o es pren a referent. Discrets del sector: parleu, opineu i seguiu esforçant-vos per projectar, dignificar i normalitzar la nostra feina!

Fora de Barcelona, cal fer esment d’entitats com La Fundació Xarxa o Rialles, les quals tenen desenes de voluntaris en diferents ciutats i poblacions que fa anys que es preocupen per l’existència de programacions d’arts escèniques per a infants i vetllen perquè se’n facin; així mateix cal destacar en els darrers anys les millores dels equipaments culturals públics de tot Catalunya amb equips gestors professionals que, amb el suport d’iniciatives com el programa.cat de la Generalitat de Catalunya/Diputació de Barcelona i la sensibilitat dels regidors i tècnics de Cultura dels ajuntaments, han dinamitzat les gires de les companyies de teatre familiar per a tot el país.

I què passa amb les fires estratègiques?

Fa uns anys des del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya s’han definit unes fires com a estratègiques dins el sector de les arts escèniques que reben importants aportacions de recursos públics. Aquestes fires es realitzen totes fora de Barcelona ciutat i tenen, cadascuna, una direcció artística que defineix els criteris de programació. I en el nostre país, tan gran i tan petit alhora, passen coses com que un espectacle familiar d’una companyia catalana que ha representat més de 250 funcions en dos anys per tot Espanya (que s’ha presentat a fires i festivals d’arreu), no ha estat seleccionat per a cap d’aquestes fires estratègiques que es fan a Catalunya.

Aquest fet, que entenc que és puntual, em fa pensar que cal continuar treballant intensament per a aconseguir mirades plurals i objectives dels professionals que formen part d’aquestes iniciatives públiques o amb un suport majoritàriament públic, per a garantir l’equitativitat i igualtat d’oportunitats per a tothom.

I ARRIBEM A EXHIBIR-NOS FORA DE CATALUNYA?

La internacionalització de les companyies ha estat i és un dels cavalls de batalla de les polítiques culturals dels darrers anys. S’han facilitat eines per a avançar, i de mica en mica s’ha anat augmentant la presència de companyies catalanes en fires, festivals i programacions d’arreu. De fet, a FETEN (Fira referent de teatre per a infants que es fa cada any a Gijón) cada any hi ha un percentatge elevat de companyies catalanes, i fa pocs dies al diari Ara vàrem poder llegir un article de X. Tedó que parlava del bon nivell i prestigi internacional de les companyies catalanes, especialment les de carrer, adreçades a tots els públics.

Però com que m’agrada posar el dit a la nafra, em pregunto per quin motiu des de l’Institut Ramon Llull consideren, per atorgar els ajuts per a les gires fora de Catalunya, de més valor un espectador de Montpeller que un de Múrcia (o almenys això s’entén en les resolucions). Malgrat que el moment polític és convuls, crec que això no hauria d’afectar el tractament igual de les persones/espectadors que consumeixen els nostres projectes, independentment del seu origen i la seva situació geogràfica fora de Catalunya.

PARLEN DE NOSALTRES ?

Si som objectius, en els darrers anys s’ha avançat i s’ha aconseguit que els mitjans de comunicació parlin més de teatre per a infants, dels seus professionals i dels projectes que duen a terme. Però cal continuar treballant per donar entitat a allò que fem, i si anem aconseguint més pes social i polític, als periodistes els serà més fàcil poder ampliar la presència de notícies, articles i reportatges relacionats amb el sector.

No cal dir que la premsa especialitzada ha contribuït a fer augmentar la presència de la nostra activitat als mitjans (especialment els que són en línia) davant uns de generalistes als quals, llevat de casos molt excepcionals, els resulta més difícil poder fer d’altaveu del que fem.

Tot i així encara sorgeix, massa sovint, que quan es parla dels premiats en àmbits teatrals, s’obvia els atorgats en les categories d’arts escèniques per a infants o se’n fa un ressò molt menor. Cal continuar treballant.

RECURSOS ECÒNOMICS

I arribats en aquest punt, em pregunto perquè el sector no és capaç d’augmentar les fonts de finançament. Ja sigui el taquillatge recaptat en cada funció, els catxés dels espectacles, els ajuts públics o el patrocini i mecenatge privat. Doncs bé, crec que no és un problema de sector, és un problema polític i social.

Polític perquè en les línies estratègiques de les polítiques culturals no acaba de ser prioritari, ja que socialment tots entenem que un infant necessita una sanitat digna, competent i amb un equip d’investigadors i experts que la faci millor cada dia. Però, en canvi, en l’àmbit cultural no hi ha aquesta urgència i necessitat; està bé que hi sigui, però tampoc no exigim qualitat ni quantitat.

Caldria dedicar més esforços a explicar els beneficis a mitjà i llarg termini d’una societat amb una cultura saludable. I, concretament, caldria explicar què li aporta a un infant el fet d’assistir a un teatre a veure un espectacle, tant li fa si és en l’àmbit escolar com familiar.

Cal treballar perquè relacionem infants culturalment actius amb persones emocionalment fortes, capaces de tenir una actitud resolutiva davant d’un conflicte, d’adaptar-se davant els canvis, autònomes, sense por del fracàs, creatives, lliures…; en definitiva, persones amb més eines per al seu creixement personal.

I alhora cal que el sector es deixi de mirar el melic, que s’abandonin les capelletes i els amiguismes professionals malentesos que només aporten mirades curtes, i que ens arremanguem tots per tal d’assolir objectius comuns. Cal construir, no destruir. Cal fer, i també deixar fer i respectar. Cal buscar sostenibilitat econòmica per a tirar endavant propostes, i donar suport i respectar tots els implicats en la cadena de valor dels projectes per a enfortir el punts febles i reforçar els forts. Cal pensar en l’espectador, en les seves necessitats i en el món canviant que l’envolta, no aferrar-se a allò de“sempre ho hem fet així”, integrar la tecnologia com un aliat i no pas com un competidor, no aferrar-se a una idea sense deixar fluir el seu desenvolupament (perquè l’estarem matant per molt bona que sigui) i sumar el màxim de professionals amb coneixements amplis perquè aportin al sector les peces que falten per a encaixar. Cal reivindicar tot el que fem i també valorar-nos nosaltres mateixos. Cal focalitzar l’energia en allò que ens uneix i treballar, tots els agents implicats, plegats, per a posicionar el teatre adreçat a infants al capdamunt de la piràmida cultural, educativa i social del nostre país.

*

Gisela Juanet – Cap de producció i comunicació de Viu el Teatre