El nomenclàtor de Barcelona. Història i memòria de la ciutat
Preàmbul
El carrer és un element fonamental de la ciutat. No hi ha ciutat sense carrer. El carrer estructura la ciutat i socialitza i educa el ciutadà. És l´artèria i l´escenari que dóna vida a la ciutat. La imatge de la diversitat i la pluralitat. I els noms dels carrers mostren la historia i la memòria d´una ciutat. Per això, cal parlar dels carrers de la ciutat de Barcelona i del seu nom. Per entendre el passat i el present i no defugir el futur.
El nomenclàtor és l´antídot de l´oblit, brinda reconeixement, crea sentit i construeix un sistema de valors i referències històriques, culturals, polítiques i socials. Triar el nom d´un carrer no és un acte merament administratiu. El nomenclàtor és un llibre d´història. Un text. Un relat. D´aquí, la importància del nomenclàtor i la seva historia, així com de les causes que explicarien els seus canvis, evolucions i revolucions. En aquest sentit, el nomenclàtor és el “vector” de la historia i la memòria. Vector: que transporta, que construeix.
Gràcies al nomenclàtor tenim notícia de la Barcelona medieval, de les famílies i personatges, honorables o no, d´aquella època, dels oficis dels seus habitants, de la parla popular. Amb el pas del temps, els noms dels carrers permeten conèixer els grans propietaris de la ciutat que denominen els nous vials amb els seus cognoms i el procés de barcelonització dels pobles del voltant que s´agreguen a la gran ciutat. L´aparició dels nous carrers i els nous noms de l´Eixample de Cerdà, proposats per Víctor Balaguer, serveixen per “remediar el olvido en que por mala ventura han caído ciertas empresas gloriosas, ciertos nombres célebres, que lo han sido, y serán siempre de gloria para Cataluña”. Els informes de la Comissió de Foment de l´Ajuntament (1917), així com l´Oficina d´Investigació i Publicacions i la Ponència de Retolació de Carrers impulsada per Agustí Duran i Sanpere (1930), volen adequar el nomenclàtor a la realitat, però acaben a l´Arxiu Històric de la Ciutat. Res no canvia. Amb la dictadura de Primo de Rivera, els carrers barcelonins s´espanyolitzen. I la convulsió del nomenclàtor durant la Segona República i la Guerra Civil, tanmateix com el terratrèmol provocat per la dictadura del general Franco, i la posterior sacsejada amb la recuperació de la democràcia i la catalanització històrica i lingüística del nomenclàtor amb la Generalitat, revolucionen els carrers de la ciutat. Uns temps en què, per posar un exemple il·lustratiu, la plaça de Sant Jaume passa a anomenar-se, successivament, plaça de la Soberanía Nacional, de la Constitución, de la República, de San Jaime i, finalment, de Sant Jaume. Un temps en què el nomenclàtor de l´Eixample (Mallorca, València, Provença, Pau Claris, Aribau, Muntaner o Gran Via de les Corts Catalanes) es compensa amb Floridablanca, Sepúlveda, Marqués de Campo Sagrado, Pelayo o Trafalgar. Un temps en què la Rambla de Isabel II esdevé Rambla de Catalunya, la plaça Estanislao Figueras plaça del Mariscal Joffre, la via Laietana via Durruti, la plaça del Rei plaça del Pueblo, la Diagonal avinguda del Generalísimo Francisco Franco desprès de conèixer-se com avinguda de la Nacionalitat Catalana y del 14 d de Abril. Un temps en què apareixen els carrers Alejandro Lerroux, Salvador Seguí o General Mola, i les places Karl Marx, Salvador Allende o de les Dones del 36.
El nomenclàtor com text històric que cal llegir i interpretar. El nomenclàtor com a camp de batalla polític, social, cultural, identitari i simbòlic. El nomenclàtor identifica i cohesiona. I diferencia. El passat, el present i el futur està contingut en el nomenclàtor de la ciutat. A Barcelona i Europa. Per això, cal regular-lo i administrar-lo.
El Code Générale des Collectivités Territoriales
El referent del nomenclàtor de la ciutat de Barcelona és París. Deturem-nos breument en l´evolució del nomenclàtor de la ciutat de París. Durant l´Edat Mitjana, és el poble qui de forma espontània tria els noms dels carrers. I ho fa seleccionant un seguit de descriptors funcionals que al·ludeixen a noms de llocs, oficis, edificis públics o religiosos, famílies o motius naturals de l´entorn relacionats amb la flora, la fauna i els accidents geogràfics. Talment com a Barcelona: plaça de Sant Pere o plaça de Sant Felip Neri i carrers como ara del Carme, de Petritxol, dels Pescadors, del Bisbe, del Pi, Llibreteria, Flassaders, Boqueria, Comtal, Avinyó, Montcada o Amargós. Posteriorment -al redós dels aconteixements històrics, polítics i socials-, el poble, tutelat pel poder, accepta incorporar uns descriptors històrics i polítics que fan referencia a fets, guerres, reis, herois, personalitats d´índole diversa, revoltes, revolucions, contrarevolucions, la república o la monarquia. Talment com a Barcelona: places de la Virreina, de la Revolució, de Rius i Taulet, Rovira i Trias, Reina Maria Cristina, Antonio López, de la República, Joaquín Maurín o jardins de Rosa Luxemburg. I, com no podia ser d´una altra manera, a París i Barcelona el nomenclàtor conté descriptors nacionals. A Barcelona, per exemple: carrers de Jaume I, Enric Morera i Pau Claris, passeig de Luís Companys, avinguda Josep Tarradellas, carrer Jovellanos, carrer de la Renaixença, avinguda José Antonio o plaça Calvo Sotelo. I més enllà de la política, el nomenclàtor de la ciutat de Paris, com la de Barcelona, inclou també descriptors políticament neutres, com ara les places dels Traginers, dels Jardins d´Elx, del Taxi, de Jaime Gil de Biedma, de Jean Genet, del Raïm, del Teix o de Ricard Zamora i carrers com Tallers Ferroviaris, Maduixer o Malcuinat. I el nomenclàtor –en qualsevol época. Es provincialitza: Riudarenes, Palafrugell, Tàrrega, Llerona, Cambrils o Badalona.
L´article L.2121. 29 del Code Général des Collectivités Territoriales –que reagrupa les disposicions legislatives i reglamentàries relacionades amb els drets de las col·lectivitats territorials, que deriva de las lleis descentralitzadores de 1982 i es consolida els anys 1996, 2000 i 2016- estableix el següent principi: “El consell municipal regula en les seves deliberacions els assumptes del municipi”. Unes deliberacions que inclouen el nomenclàtor. El nom dels carrers és una qüestió municipal i és el consell municipal qui te la competència en matèria d´odonimia. Competència limitada per l´alcaldia, que gaudeix d´un poder discrecional per fixar l´ordre del dia i prendre les decisions pertinents. De la seva banda, el decret 94-112, de 19 de desembre de 1994, assenyala que “en el municipis de més de 2.000 habitants, l´alcaldia ha de notificar a l´oficina d´impostos rústics, i davant cadastre, la llista alfabètica dels carrers, les seves modificacions, canvis de denominació i creació de carrers nous i número d´immobles i modificacions”. Del decret, es conclou que els municipis de menys de 2.000 habitants no tenen l´obligació de denominar el carrers. Cosa que no exclou que els ciutadans sí els denominin. D´altra banda, el Codi de Circulació (L.411-6) indica que la denominació dels carrers s´ha de dur a terme “per tots els mitjans apropiats”, mitjançant “indicacions o senyals” identificatòries, en benefici de l´ordre i la seguretat.
En tot cas, existeix un procediment de denominació de carrers que respon al següent principi o criteri: el consell municipal proposa i l´alcaldia decideix de forma motivada. La proposta pot arribar de particulars, famílies, associacions de veïns, promotors immobiliaris, urbanistes, arquitectes i consellers municipals a través d´una sol·licitud argumentada a l´alcaldia o al servei municipal competent. La proposta –els familiars poden oposar-se a que un membre de la família rebi el nom d´un carrer- s´aprova per majoria. I l´alcaldia, com es deia abans, decideix. Val a dir que si l´alcaldia no accepta la proposta, els proponents poden recórrer als jutjats administratius. Una precisió important: el Ministeri d´Interior i de Col·lectivitats Territorials, en defensa de l´ordre públic local, senyala (2011) que “la atribució d´un nom a un espai públic no ha de servir per provocar conflictes d´ordre públic, ni ferir la sensibilitat de les persones, ni perjudicar la imatge de la ciutat o del barri concernits”.
Un detall de procediment: en molt poques ocasions, tot i que la llei no ho prohibeix, es denomina un carrer amb el nom d´una persona viva, D´aquesta manera, es vol superar la reacció emocional i l´efecte moda, així com evitar alguna sorpresa posterior que desaconsellaria la denominació. A tall d´exemple, cal citar les excepcions recents: el director de cinema Claude Lelouch, l´actriu Annie Giradot, el polític Valéry Giscard d´Estaing i Nelson Mandela. Fonamentant-se en una resolució del 9 de desembre de 1938, el consell municipal de París ha establert un criteri segons el qual, per ser denominat un carrer amb el nom d´una persona, han de transcórrer cinc anys des de la mort. Criteri que, per cert, ha estat incomplit amb el carrer Annie Girardot y el Parvis Notre- Dame – Place Jean Paul II.
D´altres detalls de procediment: no és estrany que el municipi faci una consulta popular per decidir el nom d´algun indret, les duplicacions són suprimides tot i que no existeix cap norma escrita al respecte, i la denominació d´un carrer –fonamentant-se en una ordenança de 1729 i un decret de 1938- ha d´anar acompanyada d´inscripcions, indicadors i plaques que han der acceptades pels propietaris dels immobles afectats. Detall sobre detall: la comissió municipal tria el text, la forma i el material d´uns elements que formen part del mobiliari urbà. Més: el nomenclàtor urbà de París, amb els seus detalls, s´edita en versió tipogràfica i digital. I existeix (2015) una Comissió de denominació de la via pública, places, espais verds i instal·lacions publiques municipals que avalua la denominació i els projectes de denominació.
El nomenclàtor de París o el pacte entre els ciutadans i la història i la memòria de la ciutat i els seus habitants. El nomenclàtor com expressió d´una manera de ser i estar en el món. Un nomenclàtor que situa la ciutat en l´espai i el temps passat i present –també, futur-, que es respecta a si mateixa i respecta els seus ciutadans. Siguin homes, dones, reis, militars, científics, artistes, gent de lletres, fets o llocs. Fins i tot els oblidats tenen el seu espai reservat. Tot plegat, contribueix a que París sigui patrimoni de la humanitat. Tot plegat, fa que París sigui un exemple. Barcelona en sap alguna cosa, d´això. I no sols en qüestions artístiques –quan Barcelona volia ser París en temps de modernisme-, sinó també en qüestions de nomenclàtor. Un cert aire de família, como veurem tot seguit.
La Ponència de Nomenclàtor dels carrers de Barcelona
La Ponència de Nomenclàtor dels carrers de Barcelona (acord de la Comissió Municipal Permanent de 27 de juny de 1980), òrgan de l´Administració municipal adscrit, funcionalment, a la Ponència de Cultura i, administrativament, dependent dels Serveis Generals és competent a l´hora d´informar, amb caràcter preceptiu, sobre la denominació dels espais públics de la ciutat. I té les següents funcions: la proposta de denominació d´espais públics; l´estudi, informe i, en el seu cas, proposta de resolució, de les propostes de denominació o de canvi de nom dels espais públics que es presentin per iniciativa municipal o persona interessada; la tramitació dels expedients de nomenclatura; la recollida d’informació referent a espais públics de la ciutat sense denominació, resultants o no de remodelacions urbanístiques; la revisió periòdica del nomenclàtor dels carrers i espais públics de la ciutat; la coordinació d’actes d’homenatge en ocasió d’inauguracions d’espais públics que la Presidència de la Ponència o l’Alcaldia considerin d’interès rellevant; l’estudi i proposta de millores relatives als diversos aspectes de la tasca de la Ponència.
La Ponència de Nomenclàtor dels carrers de Barcelona està integrada per un President (el Regidor en qui l’Alcalde delegui), set Vocals (el director de Suport a l’Organització Territorial, el responsable de Població de l’Institut Municipal d’Informàtica, el director de serveis d’Arquitectura, el cap del gabinet de la Regidoria de Mobilitat i Seguretat, el cap de gabinet de la Ponència de Relacions Institucionals i Esports del Sector de Serveis Personals, el sots-director de Serveis d’Informació de Base i Cartografia, el director de Serveis Generals o càrrecs anàlegs que es consideri oportú de manera que s’hi representi els diferents sectors d’actuació municipal relacionats amb el nomenclàtor) i un Secretari (nomenat especialment per a aquest càrrec, que assistirà a les reunions amb veu però sense vot). A las reunions de la Ponència, podran assistir-hi, a petició del President, d´altres persones en funció dels temes a tractar. Els membres de la Ponència seran designats per l’Alcalde i la Ponència –convocada pel President- es reuneix amb una periodicitat mínima bimestral.
Quant al procediment, la iniciativa per posar nom a un espai públic serà d´ofici a instància de la Ponència, els Districtes o qualsevol altre òrgan municipal. També, a instància de part, ja sia una entitat pública o privada, una agrupació de veïns o un particular, mitjançant escrit de sol·licitud acompanyat dels documents que fonamentin la petició. Si la Ponència considera justificada la petició emetrà un informe favorable, i si la petició no indica emplaçament, la mateixa Ponència farà una proposta. Si l’informe fos desfavorable, la Ponència n’explicarà les raons al proponent. Posteriorment –després de demanar informes sobre la proposta, si s´escau, i de sol·licitar el permís dels familiars, si la denominació es refereix a un personatge-, la Ponència comunicarà als serveis de Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica les propostes que afectin a la numeració, per tal que puguin tramitar-ne el preceptiu projecte, d´acord amb l’Ordenança de Policia de la Via Pública.
Acomplerts aquests tràmits, si la proposta prové de la iniciativa privada, s´informarà públicament a través del Butlletí Oficial de la Província, la Gaseta Municipal i el Tauler d´anuncis de l´Ajuntament alhora que el Consell del districte corresponent emetrà un informe en un termini màxim de 60 dies, passats els quals es prosseguirà la tramitació, tret que el termini hagi estat prorrogat. Si l´informe del districte és desfavorable, la Ponència haurà de justificar la seva decisió en cas que es mantingui la proposta. Els acords se sotmetran a consulta a la comissió de Presidència i Política Cultural. Acabat el el tràmit, l’expedient es traslladarà al Regidor president de la Ponència, qui signarà la proposta de resolució i l’elevarà a l’Alcaldia. De la seva banda, la Secretaria General comunicarà l’acord al Districte o Districtes interessats, a la Gaseta Municipal, al Cap del Servei d’Extinció d’Incendis i Salvaments, al Cap de la Guardia Urbana i a la Secretaria de la Ponència. I la Ponència traslladarà l’acord a l’Institut Municipal d’Informàtica–Pla de la Ciutat, que actualitzarà el carrerer de la ciutat i la base cartogràfica tot comunicant la nova denominació als organismes públics i empreses de serveis interessades.
Finalment, la Ponència redactarà el text que cada nou rètol haurà de contenir i el trametrà a l’Institut Municipal d’Informàtica-Pla de la Ciutat, responsable de la confecció i instal·lació de les plaques. Cada districte notificarà els nous noms i les modificacions en la nomenclatura dels carrers als veïns i propietaris afectats, si convé amb el suport tècnic de l’Institut Municipal d’Informàtica.
Cal afegir que la Ponència de Nomenclàtor dels carrers de Barcelona, per unificar decisions i formular propostes, senyala una sèrie de criteris generals i una descripció de la tipologia dels espais públics. Els criteris generals: no s´acceptaran acrònims; els canvis de denominació només s´acceptaran en casos de força major prèvia consulta; es defugiran les duplicitats i si es produeixen seran en espais diferents; no caldrà corregir les duplicitats de nom si els carrers estan situats al Poble Espanyol de Montjuïc; si el nom d´un carrer ha estat donat de baixa o ha desaparegut físicament per remodelació, no es donarà el nom a un altre vial del sector per evitar confusions notarials o cadastrals; els noms propis s´escriuran en l´idioma del país d´origen excepte quan es tracti de papes, sants, santes, reis o personatges de famílies reials, que s´escriuran en català; els cognoms dels personatges s´escriuran com ells mateixos els escrivien, amb independència de la seva grafia correcta; no s’acceptaran els noms genèrics, fora de casos molt especials; no es podrà posar el nom de cap personatge a un espai públic si no fa almenys cinc anys del seu traspàs, tret de les persones a qui hagi estat atorgada la Medalla d’Or de la Ciutat; l’única persona viva que es pot honorar donant el seu nom a un carrer és el Cap de l’Estat; els denominats hauran d’estar, preferiblement, vinculats a Barcelona i tenir una trajectòria reconeguda en algun dels camps científic, cultural, polític o altre; no es posarà a un espai el nom d’una persona el mèrit de la qual hagi estat únicament la cessió dels terrenys; es demanarà, sempre que sigui possible, l’opinió dels familiars i/o institucions properes al personatge que es pretén honorar; s’intentarà, sempre que sigui possible, retolar els carrers amb noms de persones que hagin viscut en una zona determinada o hi hagin tingut alguna relació; no s’anteposarà el tractament al nom del personatge en les plaques de retolació, tret que es tracti d’un cas excepcional o d’una dignitat eclesiàstica; es farà una breu referència del personatge i del període en què va viure en alguna de les plaques de retolació; es preservarà al màxim els topònims que es coneguin de manera generalitzada; i la proposta de noms toponímics s’haurà de fomentar també de la manera més completa possible.
Quant a la distinció de la tipologia dels espais públics, la Ponència de Nomenclàtor dels carrers de Barcelona distingeix i defineix els següents: Avinguda, Baixada, Bulevard, Camí, Carrer, Carreró, Carretera, Costa, Escales, Jardí, Jardins, Nus, Parc, Pas, Passadís, Passatge, Passeig, Pla, Plaça, Placeta, Pujada, Rambla, Riera, Ronda, Rotonda, Torrent, Travessera i Via.
Suggeriments
El nomenclàtor de la ciutat de Barcelona, així com el procediment de denominació dels diversos espais públics de la ciutat, és homologable al de les principals capitals europees. Un nomenclàtor que dóna compte i raó de la història i la memòria –amb tot el que això comporta- de la ciutat i dels seus habitants.
En tot cas, el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona s´ha d´enfrontar a cinc qüestions, que avui es troben a l´ordre del dia, que tot seguit s´enumeren amb el corresponent suggeriment.
Què ha de prevaler en el nomenclàtor, la memòria o la història? Cal diferenciar la voluntat de distanciament i objectivitat de la història del caràcter subjectiu i selectiu de la memòria. Història, sí. Memòria, també. Però, la Ponència de Nomenclàtor dels carrers de Barcelona hauria de tenir cura a l´hora de denominar l´espai públic –o d´excloure alguna denominació- amb memòries que, en lloc de recuperar el passat, el tergiversen en benefici de certs interessos del present. El mateix hauria de valer per la història. Al respecte, no es pot oblidar que la història és la història. I que la història –a diferència de la memòria-, agradi o no, és de tots. La història s´ha de preservar y no es pot escriure o reescriure –tot i que calgui revisar-la quan pertoqui- a la carta.
S´ha de democratitzar el nomenclàtor? Hi ha qui vol aprofundir en la democratització de la ciutat a través d´una revisió dels seus símbols i dels seus signes més quotidians. Primer: la ciutat es democratitza millorant els canals d´intermediació política entre el ciutadà i el poder i no revolucionant el seu nomenclàtor per satisfer els interessos de part. Segon: la revisió del nomenclàtor pot acabar amagant i suprimint un passat que no agrada als revisionistes de torn. I, de rebot, eliminant el debat sobre la nostra història i memòria. La Ponència de Nomenclàtor dels carrers de Barcelona hauria de conservar –parlem de conservar noms, no d´afegir-ne de nous- els noms dels carrers tot aclarint, a la parisenca, mitjançant els indicadors corresponents, el què del nom de l´espai públic. En el rerefons, la resolució ja citada del Ministeri d´Interior i de Col·lectivitats Territorials de França que, en defensa de l´ordre públic local, afirma que “la atribució d´un nom a un espai públic no ha de servir per provocar conflictes d´ordre públic, ni ferir la sensibilitat de les persones, ni perjudicar la imatge de la ciutat o del barri concernits”. La qüestió: com administrar les diferents sensibilitats de les persones? A qui correspon fer-ho? És aquesta la feina del nomenclàtor més enllà dels indicadors informatius? Un detall prosaic: a l´hora de revisar el nomenclàtor, s´hauria de tenir en compte les molèsties causades a la ciutadania que impliquen un canvi domiciliari que du aparellat modificacions en el registre de la propietat, en els documents d´identificació o en la correspondència postal.
S´ha de feminitzar el nomenclàtor? És cert que en el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona predominen els noms masculins. ¿La paritat de gènere s´ha d´incorporar al nomenclàtor? Convé prendre nota de la sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units (2007), segons la qual la Constitució ha d´estar “cega davant la raça”. El president del Tribunal, el jutge Roberts, va sentenciar que “la manera de deixar de discriminar en funció de la raça es deixar de discriminar en funció de la raça”. El mateix es pot dir de la Ponència de Nomenclàtor dels carrers de Barcelona, que hauria d´estar cega davant el gènere; i de les seves decisions, que haurien d´incorporar el criteri -meritocràcia per un i altre gènere- segons el qual la manera de deixar de discriminar en funció del gènere es deixar de discriminar en funció del gènere.
Què fer per no oblidar aquelles persones, fets o esdeveniments que no troben el seu lloc en un espai públic físicament limitat? La Ponència de Nomenclàtor dels carrers de Barcelona hauria de ser més selectiva, tot evitant la temptació de complaure qualsevol sol·licitud. Meritocràcia, es deia abans. D´altra banda, s´hauria d´aprofundir la política –ja existent- d´honorar qui s´ho mereixi amb plaques allà –parcs, jardins, places, carrers- on correspongui.
Com donar relleu al nomenclàtor? A la manera del Nomenclature officielle des voies publiques et privées de Paris, s´ha d´ampliar la informació dels personatges, fets o llocs, de l´excel·lent Diccionari Nomenclàtor de les vies publiques de Barcelona (1996) de Jesús Portavella Isidoro, del qual s´ha editat una tercera versió actualitzada (2010).
*
Miquel Porta Perales és escriptor
